Enric Sió

Enric Sió entrà a dibuixar a Bruguera l’any 1960, mentre realitzava estudis universitaris. L’autor pensava treballar a l’editorial en el dibuix caricaturesc, però en la redacció l’encaminaren cap a l’estil realista. Els seus primers treballs van ser unes il·lustracions per a Sissi i per a El Campeón. Va ser el gran moment de les agències barcelonines que exportaven còmics fets a Barcelona a tota Europa. Sió aviat dibuixà uns guions per a Anglaterra en historietes romàntiques, d’aventures o bèl·liques. Un dels seus treballs d’agència va sortir publicat al primer número de Cavall Fort (1961). Cansat de dibuixar historietes de pur entreteniment que no podia firmar, va acceptar una feina que li va oferir Josep Maria Castellet. L’any 1964 va passar a ser lector, redactor i a voltes grafista per a Edicions 62. Del 1965 al 1968 tornà a dibuixar per al mercat britànic historietes bèl·liques.

A partir del 1968 va publicar historietes als fascicles Vector de Salvat. El seu estil es va obrir a l’estètica de l’art pop que venia dels països anglosaxons; també defugia la manera de narrar clàssica i experimentava amb la seqüencialitat de les vinyetes. Amb Emili Teixidor com a guionista, començà una col·laboració amb la revista per a joves en català Oriflama. L’any 1968 hi publicà Lavínia, amb estil caricaturesc. L’obra és considerada el primer còmic polític per a adults fet a l’Estat. Poc després col·laborà amb una revista de ciència ficció. A Nueva Dimensión hi publicà il·lustracions i també una tira humorística per a adults, La Gallina Catalina.

L’any 1969 començà la historieta llarga Aghardi i va rebre el premi Yellow Kid a Lucca (Itàlia).

Acceptat dins el moviment de La Gauche Divine, el seu nom començà a ser conegut com el d’un gran creador i innovador en el camp del còmic. Col·laborà amb la revista Boccaccio i inicià una de les seves sèries més populars, Mis Miedos, per a Drácula, l’any 1971. La sèrie Mara, una història llarga i personal, considerada com una de les seves obres mestres, la dibuixà a principis dels anys setanta. 

De l’any 1974 al 1979 visqué successivament a Milà i a París. Treballà en diversos projectes per a les principals editorials de còmics d’Itàlia i França. Col·laborà amb revistes com Corriere dei ragazzi, Cosmopolitan o Pilote. Amb la seva tornada a Barcelona continuà dibuixant unes historietes personals que publicà en revistes com Rambla. L’any 1985 edità la revista de còmics La Oca, de la qual només en van sortir quatre números. Deixà el còmic per dedicar-se al món de la publicitat. Als anys noranta tornà a fer caricatures, il·lustracions i humor gràfic per a El Periódico i després per a l’Avui. L’any 1998 va morir sobtadament d’un vessament cerebral.

L’any 2019 se li va dedicar una gran exposició retrospectiva a la seva ciutat natal, Badalona. També es va editar un llibre en català i en castellà que recull tota la seva trajectòria professional i aspectes desconeguts de la seva carrera.

Enric Sió es considera una figura central en el còmic per a adults dels anys setanta i vuitanta, i una de les persones que més va fer perquè el dibuixant de còmics fos acceptat com un creador i un artista de la mateixa manera que podia ser-ho un literat o un director de cinema.

Publicacions:

Alter Linus, Armi, Bang!, Bumerang, Blue Jeans, Cavall Fort, Comic-Arte, Corriere dei ragazzi, Cosmopolitan, Drácula, El Campeón, Fluide Glacial, La Oca, Linus, Nueva Dimensión, Mundo Joven, Oriflama, Pilote, Rambla, Rambla Quinzenal, Serra d’Or, Sissi, Sunday, Terror Fantastic, Totem.