«¿Está la Risa? ¡Que se ponga!» Centenari Miguel Gila

El 12 de març de 1919 naixia Miguel Gila Cuesta, un dels humoristes espanyols més complets de tots els temps. Amb una camisa vermella i armat amb un telèfon, i o bé una boina o un casc al cap, els seus monòlegs hilarants –l’antecedent rústic de l’actual stand up comedy– van fer les delícies de diverses generacions d’espanyols. A part de les seves intervencions en teatre, ràdio, cinema, publicitat i televisió, amb les que es va guanyat l’afecte del públic i una immensa popularitat, Gila va ser també, abans que comediant, dibuixant d’humor, i ens va deixar una vasta obra en diaris, llibres i revistes. Amb aquesta exposició, Humoristan pretén retre un sentit homenatge a Gila, que al seu llibre de memòries Y entonces nací yo, confessa: «Més enllà de les meves actuacions, el que més m’estimo és el dibuix humorístic, que segueixo i seguiré practicant.»

Miguel Gila va néixer a Madrid el 1919. El seu pare havia mort dos mesos abans, i Gila es va criar amb els seus avis al barri de Chamberí. Va deixar els estudis als 13 anys i va tenir diverses feines, des de pintor de cotxes fins a mecànic, empaquetador de cafè o fresador. Tenia 17 anys quan va començar la Guerra Civil. Militant de les Joventuts Socialistes, es va fer voluntari al Cinquè Regiment de Líster, i acabaria la guerra al 13è batalló «Pasionaria». A finals de 1938 es va produir un dels esdeveniments més terribles de la seva biografia. Gila explicaria moltes vegades en entrevistes, i també a les seves memòries el seu afusellament per part d’un escamot borratxo, al qual va aconseguir sobreviure: «A mi em van afusellar. El que passa és que em van afusellar malament.» L’escriptor Ángel Palomino, company de La Codorniz i prologuista del llibre Gila y sus gentes, va posar en dubte aquest episodi de la vida de Gila després de la mort d’aquest en un article al diari ABC (28/06/2001).

Poc després del seu suposat afusellament fallit, el van empresonar i internar al camp de Valsequillo. Va passar per les presons de Yeserías, Carabanchel, Torrijos –on va coincidir amb el poeta Miguel Hernández– i, finalment, va fer un servei militar de quatre anys a Zamora.

Aficionat de sempre al dibuix i a l’humor, es va estrenar com a dibuixant publicant historietes a la revista Flechas y Pelayos i al seu suplement Maravillas. No gaire més tard començaria a col·laborar a les revistes Domingo, Cucú i, finalment, a partir de 1945, a La Codorniz, sota el pseudònim «XIII». Al mateix temps, va realitzar altres feines, com la de reporter per al diari Imperio o la de locutor de ràdio a Radio Zamora. També va dibuixar per a la revista ¡Hola!, i el 1949 va col·laborar al número 10 de la revista universitària de Salamanca Trabajos y días, una publicació on es va iniciar la generació d’intel·lectuals espanyols de postguerra, des de Laín Entralgo, Camón Aznar o Lázaro Carreter fins a Martín Gaite, García Calvo o Sopeña Ibáñez.

El 1950 decideix marxar de Zamora per fer el salt cap a Madrid. A més de les seves col·laboracions a La Codorniz, intenta debades col·locar guions de ràdio, comèdies, guions de cinema i articles a la premsa de la capital. El 1951 interpreta al teatre Fontalba de Madrid un monòleg escrit inicialment per a l’actor Antonio Casal. La repercussió és immediata i de resultes li van oferir un contracte d’actor, començant així una carrera fulgurant com a humorista sobre els escenaris i també en diversos programes de ràdio, a més d’a la incipient televisió espanyola.

El 1953 va abandonar La Codorniz per discrepàncies amb el seu director, Álvaro de Laiglesia, i va formar part de l’equip que, juntament amb Mingote, va posar en marxa la revista Don José. Malgrat la seva activitat frenètica entre els escenaris, el cinema i la ràdio, també publica els seus dibuixos a la revista Selecciones de Humor del DDT de l’Editorial Bruguera.

El 1968 s’instal·la durant un llarg període de temps a Argentina, on assoliria una gran fama per tot l’àmbit llatinoamericà. Juntament amb el dibuixant Rius va fundar la revista mexicana d’humor La Gallina, i després de la mort del dictador va tornar als escenaris espanyols, tot i que no va tornar a Espanya definitivament fins al 1985. Va ser una de les signatures puntals de la revista Hermano Lobo, juntament amb Chumy Chúmez, Forges, Perich i Ops. A la mateixa època va col·laborar a la revista Sábado Gráfico, a la darrera època de La Codorniz i a la revista Muy Señor Mío. El 1995 va començar a dibuixar una vinyeta diària a El Periódico de Catalunya, a la secció «Encuentros en la tercera edad».

Gila va morir a Barcelona el 13 de juliol de 2001. Va rebre, entre moltes altres distincions, el Premi Ondas (1993), la Medalla d’Or al Mèrit al Treball (1995) o el Premi Internacional d’Humor Gat Perich (1999). Comptava amb l’afecte i l’admiració del gran públic i de tots els seus companys de professió. Va deixar gairebé una vintena de llibres publicats, una llarga col·lecció de discs amb els seus monòlegs i una llarguíssima llista d’intervencions en ràdio, cinema i televisió. Però va deixar, a més, milers de somriures causats pel seu humor sorprenent, transgressor i subtil. Un humor directe i inesperat, tan naïf com descarnat.

Un dels seus monòlegs més coneguts és aquell on narra el seu naixement:

«Jo havia de néixer a l’hivern, però com que feia molt fred i a casa no teníem calefacció, em vaig esperar per néixer a l’estiu, amb la caloreta. De manera que vaig néixer per sorpresa. A casa ja ni m’esperaven. La mare havia sortit a demanar julivert a una veïna, o sigui que vaig néixer tot sol, i vaig baixar a dir-ho a la portera. Vaig dir-li: “Senyora Julia! Sóc nat!”, i diu la portera: “Bé, i què?” I jo: “Com que i què? Que he nascut i la mare no és a casa, a veure qui em donarà de mamar, ara”. I la portera em va donar de mamar, però no gaire, perquè la pobra ja no en tenia ni per a un tallat, perquè de jove havia estat dida i havia alletat onze criatures i un sergent de cavalleria que després ni es va casar amb ella ni res. Un desagraït, perquè em vaig assabentar que era un golafre, que quan mamava mullava melindros al pit i tot. Després que la portera em donés de mamar, me’n vaig tornar cap a casa i em vaig asseure en una cadira que teníem per quan naixíem, i quan va arribar la mare amb el julivert, vaig obrir-li la porta i dic:

“Mare, que he nascut!”, i em diu la mare: “Que sigui la darrera vegada que neixes tot sol!” Aleshores vam escriure una carta al pare, que treballava de timbaler a l’Orquestra Simfònica de Londres, i va venir i es va posar molt content perquè feia més de dos anys que no parava per casa. I va dir: “Ara sí que ens haurem de posar a treballar”, perquè a casa érem colla: set germans, el pare, la mare, i un senyor vestit de marró que ningú sabia qui era i s’estava sempre al passadís. Vam vendre el timbal a uns veïns que no tenien ràdio ni gramòfon, i amb els diners que vam treure pel timbal, enlloc de gastar-los en xampany i taxis i tot plegat, ens el vam jugar en una tómbola i ens va tocar una vaca. Ens van deixar triar entre una vaca o dotze pastilles de sabó, i el meu pare va dir: “La vaca, que és més grossa”. I la mare: “Tu, el que sigui amb tal de no rentar-te”. Ens la vam endur a casa i li vam posar de nom Matilde, en memòria d’una tieta que es va morir per una coseta de no-res. La meva tieta es va morir perquè tenia un repeló al dit gros, va començar a estirar i es va pelar tota sencera. La vaca la vam posar al balcó perquè tingués la llet fresca. Es coneix que tenia una banya fluixa, que se li va caure al carrer i se li va clavar a l’esquena a un senyor que estava de dol. Poca estona després, van trucar al timbre, i quan el meu pare va obrir, el senyor de dol diu: “Aquesta banya és de vostè?” I diu el meu pare: “Jo què sé!”, perquè el pare era molt distret. Total, que el senyor de dol es va morir i el meu pare el van empresonar per banyicidi. Es va escapar un diumenge a la tarda que plovia i no hi havia taxis i va començar a cridar: “Lliure! Lliure!” En mala hora se li va acudir començar a cridar que era lliure! Se li’n van enfilar vuit al damunt. I va morir allà, a la pila del greix.

Aleshores, com érem molt pobres, la meva mare va fer el que feia tothom en aquella època amb els orfes: ens va anar abandonant pels portals. A mi em va abandonar al portal d’uns marquesos que eren riquíssims, tenien corbates i sopa i quan es posaven malalts es feien fer radiografies a l’oli, i a la cisterna del vàter hi posaven aigua mineral. El marquès va sortir de matí, em va veure, em va alçar i em va demanar com em deia. I jo: “Com que sóc pobre, només em dic Pedrito”. I ell em va dir: “Doncs des d’avui et diràs Jorge Javier, Luis Alfredo, Juan Carlos i Sebastián”. I després em deien “Chuchi” per escurçar. Els marquesos volien que estudiés el batxillerat per aprendre’m els rius i les muntanyes i totes questes coses que de grans ens serveixen per fer els mots encreuats, però a mi estudiar no m’agradava, de manera que em vaig escapar i em vaig fer lladre en una colla, però vaig haver de plegar perquè em vaig posar malalt de la panxa i tot el que robava ho tornava. Després em vaig posar a treballar amb un fotògraf boníssim que a les fotos et feia sortir molt afavorit. Retratava un sergent d’infanteria tot nyicris, i a la foto sortia un almirall de marina amb els ulls blaus que era un gust de veure, però un dia em vaig equivocar i enlloc de posar magnesi per a una foto vaig posar-hi dinamita i vaig matar una boda. Bé, va quedar un convidat, però tort, que ni semblava un convidat ni res, així que me’n vaig anar a Londres i em vaig col·locar d’agent a Scotland Yard. Jo vaig ser qui va descobrir allò de l’assassí aquell tan famós de qui segur que hauran sentit a parlar, Jack l’Esbudellador, que mai ho he explicat per modèstia, però els ho explicaré a vostès. La cosa va anar així: resulta que va aparèixer un home al carrer que semblava adormit, però com que feia més d’un mes que estava així, va dir el sergent: “No ho sé pas. Massa son per a un adult”. Aleshores vam cridar el forense, que no era metge ni res, però com que tenia un Ford, li dèiem el Forense. Va venir corrents, es va acostar a l’home que jeia allà, li va clavar sis puntades de peu a la ronyonada i va dir: “Aquest o està mort o déu n’hi do com aguanta, el molt bèstia”. I resulta que era mort. Aleshores vam cridar Sherlock Holmes, que va venir amb la lupa, va fer un cop d’ull a aquell que jeia i diu: “Ho ha fet Jack l’Esbudellador”, i nosaltres: “Com ho sap?” I ell: “Perquè sóc Sherlock Homes i a callar tothom”. Vaig assabentar-me d’on estava allotjat en Jack l’Esbudellador, vaig llogar una habitació al mateix hotel i, com que jo no sóc partidari de la violència, el vaig arrestar amb indirectes. Ens creuàvem pel passadís i jo li deia: “Algú ha matat algú”. L’endemà ens tornàvem a creuar, i jo: “Algú és un assassí”. Fins que, quinze dies més tard, em va dir: “He estat jo, ho confesso, no em tortureu més”, i el vaig arrestar. Això de Londres ho vaig deixar perquè hi feia molta boira i havia de patrullar a les palpentes i em clavava cada garrotada que em vaig dir: “Un dia em mataré, millor ho deixo córrer”. I ho vaig deixar i ja vaig posar-me a fer això que faig ara.»

«En què consisteix el meu humor? En portar a la vida dels homes la ingenuïtat dels infants.» –Miguel Gila

«El seu humor era intel·ligència per naturalesa.» –José Sacristán

«Compartíem un pensament, i és que no cal prendre’s la vida molt seriosament, perquè ningú en surt amb vida.» –Pedro Ruiz

«Va saber trobar l’humor a les situacions més terribles: la fam, la guerra, la misèria…» –Santiago Segura

«La gran lliçó de Gila va ser lluitar contra la intolerància amb la seva millor arma: l’humor.» –Andreu Buenafuente

«Miguel Gila, a qui tant vaig admirar pel seu talent i la seva enorme capacitat per transmetre aquest humor net, sorprenent i intangible en qualsevol de les edats de l’home. Un humor tan un i nítid que ni tan sols sembla intel·lectual. I ho és: surrealista.» –Ángel Palomino

«Gila és la gran rialla del segle XX.» –José Luis Coll

«El gran mèrit de Gila és barrejar la ingenuïtat amb el salvatgisme. Quan Gila explica que va arrestar un criminal amb indirectes –“Algú ha matat algú”– tant li fa quantes vegades ho vegi, que riuré sempre com la primera.» –Berto Romero

«Gila és un dels genis de l’humor més grans del món. Amb l’eina de l’humor ens ha explicat coses molt crues. “És la guerra?” “Sí.” “Que hi és, l’enemic?” “Sí.” “Doncs que s’hi posi.” Gila era un poeta de l’humor.» –José Mota

«Miguel Gila va elevar el nivell mitjà de l’humor. Li va fer una aportació intel·lectual. Veient Miguel, jo em sento orgullós de ser humorista. Era un gran actor, que actuava molt bé, tenia un nas molt còmic i uns trets facials molt distintius. La seva línia era molt absurda i surrealista, podia connectar amb les avantguardes dels anys vint i trenta. L’humor de Gila agrada a tanta gent diferent per la seva vessant absurda. És un humor blanc, que no ofèn ningú, que no molesta. Tothom s’identificava amb el que explicava. No tenia la malícia d’altres comediants.» –Javier Cansado

«A Gila, igual que a Unamuno, li feia mal Espanya, i la gent que realment s’estima el seu país ho passa molt malament en aquestes circumstàncies. Va ser la primera persona que no explicava acudits, sinó que explicava històries, i tenia un talent extraordinari. Hi ha frases seves que han passat a la posteritat, com aquella famosa de Sherlock Holmes arrestant en Jack l’Esbudellador perquè es creuava amb ell pel passadís i li deia: “Algú ha matat algú”, és que és l’hòstia! Tenia una sensibilitat especial per captar detalls costumistes i venia d’un món molt concret, on aquells petits detalls a ell el marcaven molt, i quan explicava les coses més òbvies, ens feia gràcia.» –El Gran Wyoming

«En Gila hi trobem perfectament barrejats els dos registres, el poètic i el còmic. La descripció que fa del seu entorn als monòlegs té una càrrega emotiva que no empetiteix quan la comparem amb la que podríem trobar als versos de poetes consagrats.» –Juan Carlos Ortega i Marc Lobato

«L’humor de Gila és genial, intemporal, costumista, una mica infantil i molt intel·ligent. I etern, absolutament etern.» –Josema Yuste

«Miguel Gila va convertir l’exageració en una arma per denunciar la realitat. La caricatura de la guerra, la caricatura dels pallussos de poble, allò era la realitat.» –Mingote

«Gila era un bé patrimonial mundial, com Petra, Palmira o les cascades del Niàgara. Gila era això, un bé de la humanitat.» –Óscar Nebreda

«No tot era dolent al franquisme… teníem en Gila.» –Perich

«És un catedràtic de l’humor, que ensenya que humor no és dir el primer que se’t passi pel cap. Que per fer humor cal ser molt rigorós. I, sobretot, és el gran mestre de les pauses, ningú fa pauses com Gila.» –Paco Mir

«Em fa riure a cor què vols. Crec que és l’únic que em fa riure així, a riallades.» –Quino

«L’humorista més enlluernador i el més divertit de la generació de la postguerra. […] Va ser un enriquidor de l’humor en els temps difícils de la censura de la postguerra, un artista que va fugir sempre de la facilitat i va crear a La Codorniz “l’acudit sense sentit”, que més endavant inspiraria tota una generació d’humoristes a l’Espanya dels anys 50.» –Chumy Chúmez