El Rrollo Enmascarado

El Rrollo Enmascarado era un tebeo de 32 pàgines, amb cobertes a color i l’interior en blanc i negre. Només un tebeo, però molt important a la història de la historieta per a adults a Espanya.

L’any 1973 si un autor espanyol volia publicar còmics per a adults a nivell nacional no ho tenia fàcil: la revista Trinca, una publicació juvenil amb continguts que també podrien interessar els majors d’edat, havia desaparegut el juliol d’aquell mateix any. Hi havia revistes com Mata Ratos o El Papus, però es tractava bàsicament de setmanaris o bé humorístics i una mica picants (com el primer) o bé satírics i dedicats a l’actualitat política del moment (el segon). Però un autor o autora jove, principiant i, per tant, d’estil una mica precari, no tenia on començar.

En aquell moment, a Espanya encara es vivia sota la dictadura franquista, que començava a mostrar esquerdes però encara es mantenia dreta. Al carrer, això sí, ja s’hi notaven aires de llibertat i ganes de fer coses noves. Per tant, un grup de joves que aspiraven a publicar els seus propis còmics, de la mà del teòric de la historieta Antonio Martín, van decidir editar la seva pròpia revista. No eren historietes d’aventures ni tampoc estrictament d’humor, eren còmics que desenvolupaven allò que volien explicar els autors: narrar el món on vivien aportant el seu punt de vista. La majoria eren historietes de costumisme satíric, però algunes eren odes a la naturalesa o apunts crítics polítics, més alguna visió sardònica de la cacera sexual dels dissabtes a la nit, amb vinyetes que denotaven amb més o menys claredat l’acte sexual.

Aquests joves creadors (Miquel Farriol, Guillermo, Isa, Mariscal, Max, Nazario, Pamies, Pepichek i Juan Villafuerte) van reunir, entre tots, 25.000 pessetes per imprimir el seu tebeo, al que van titular El Rrollo Enmascarado i que era una publicació per a adults (com indicava la seva portada) a un preu de venda al públic de 100 pessetes. Conscients de que el nivell de la seva feina no era gaire alt, i que les seves historietes eren molt particulars per a la seva època (“para progres”, van indicar a la portada), van preferir ser prudents i imprimir només 1.000 exemplars, que van distribuïr entre coneguts i llibreries amigues. En aquella època, per a fer qualsevol mena de publicació calia sol·licitar un permís al Ministerio de Información y Turismo. Van valorar la possibilitat de sortir amb una edició pirata, però finalment van preferir ser legals i demanar el permís. I aquest va ser el seu problema: al dia següent de fer arribar alguns exemplars al Ministeri, la policia es va presentar a la impremta i a casa del qui figurava com a editor (Miquel Farriol) per segrestar les planxes i els exemplars de la revista. El fiscal d’ordre públic va considerar que el contingut d’El Rrollo Enmascarado incorria en un delicte d’escàndol públic i es van demanar sis mesos d’arrest major, una multa de 15.000 pessetes i nou anys d’inhabilitació especial. Curiosament, la sentència del 31 de maig de 1973 absolia Farriol i donava via lliure a la distribució del tebeo adduïnt, entre altres coses:

“2º CONSIDERANDO: que aplicados al caso de antes la doctrina mencionada y ponderadas las circunstancias actuales de la vida pública española –en especial exhibición pública de películas de marcado sabor naturalista y publicación de libros, a veces debidos a plumas de conocidos escritores y académicos, en los que reproducen sin escándalo ostensible para la comunidad social y para sus guardadores, toda clase de palabras de marcado matiz [ilegible] y aún grosero–, no parece que las frases recogidas en el Resultando de hechos probados, puestas en boca de supuestos juerguistas satirizados por el autor, revistan –pese a su indudable mal gusto– un ataque a esos sentimientos colectivos de pudor y decencia que no se ven menoscabados por la exhibición cinematográfica o la venta de libros cuyo contenido (aún de carácter literario muy superior) expone de manera descarnada –y utilizando las más de las veces un lenguaje procaz– escenas de marcado carácter erótico a la curiosidad pública; todo ello de acuerdo con la doctrina sentada en las sentencias del Tribunal Supremo de 3 de julio de 1971 y 27 de noviembre de 1970 (Sala 2ª), y en relación con la naturaleza esencialmente mutable y circunstancial de los conceptos de moral y decencia pública, en cuanto exigen su acomodación a las circunstancias ecológicas de la comunidad”.

Antonio Martín, que va explicar tot això com a testimoni de primera mà, assegurava, entre d’altres coses: “Puede resumirse en que tanto la banda de El Rollo Enmascarado como otros grupos de similar sintonía surgidos en los últimos tiempos están formados por adolescentes crecidos que pretenden vivir libres y cuyos planteamientos respecto a la sociedad de producción / consumo son muy diferentes a los que el sistema declara óptimos. Es cierto que se trata de una juventud minoritaria que forma una especie de pandilla exótica por estas tierras, por lo que tiene de reflejo de otras formas de ser y hacer, americanas concretamente. Una juventud que intenta ser sincera consigo misma, que quiere expresarse pero que no se compromete en la lucha por la libertad y contra el sistema, pues aún se encuentra en un período de búsqueda del yo, sin capacidad para compromisos con valores objetivos. Hoy dibujan y editan un tebeo contracultural y lo venden por la calle, en las Ramblas, en el Rastro, de mano en mano; ayer fueron los que en Ibiza fabricaban y vendían collares, brazaletes, cinturones repujados y todo tipo de artesanía inútil; mañana...”.

A més, el segrest va propiciar una nova edició d’El Rrollo Enmascarado de 2.000 exemplars, els beneficis de la qual van servir per pagar els costos inicials del judici.

Després d’aquesta experiència, els mateixos autors van continuar auto-publicant els seus còmics, que sempre eren historietes completes amb títols com Catalina (1974), Paupérrimus Comix (1974), Diploma d’Honor (1974) i De Qvommic (El Rrollo Aristocrático) (1974). Una mica més tard, sota el segell editorial Mandrágora, van publicar Purita (1975) i Nasti de Plasti (1976), sempre com a números únics i, aquesta vegada, amb l’ajuda d’altres autors joves com Juan Ángel, Ceesepe, Montesol i Onliyú. Abans de que el mercat assimilés la majoria d’aquests creadors, entre 1976 i 1977 i amb l’empresa Iniciativas Editoriales, van publicar, amb el segell de Los tebeos del Rrollo, quatre revistes unitàries més a les quals s’hi van unir signatures com les de Martí, Rubiales, Vallés, Guillem Cifré, Pedrín Sánchez o El Hortelano.

Mentrestant, van arribar revistes que van assumir la historieta alternativa per a adults com Star, El Víbora o Bésame mucho i d’altres com Totem, Boomerang i Blue Jeans que van portar a Espanya els còmics per a adults que Europa havia vist publicar des dels anys seixanta, a més de 1984, Creepy, Cimoc o Cairo, que també publicaven còmics per a majors d’edat amb autors espanyols i de gèneres com la fantasia, la ciència ficció, el terror o l’aventura. Tanmateix, va ser El Rrollo Enmascarado, amb humor i també amb ironia, la primera revista en trencar una llança per la historieta per a adults a Espanya.