Era un Papus molt lleig, negre, amb banyes i unes dents amb ganes de mossegar que feien por. Aquest Papus, dibuixat per Sniff (Joan Barjau), era un símbol molt escaient per a una revista satírica que naixia amb molta fam de crítica, de clavar les dents sobre la realitat i esbudellar disfresses i màscares, despullar els reis i les seves corts, que tenia moltes ganes de viure i de riure. Però com que era una senzilla i feble revista de paper –era un altre segle– feta per persones, també era neurastènica, és a dir, patia de tristesa, cansament, temor i emotivitat. I és que, en una dictadura, aquesta pràctica de la llibertat d’expressió que es la sàtira pot generar molts lectors, però també provoca el rebuig dels poderosos i, per tant, amenaces, càstigs i, tot plegat, un inevitable estat d’incertesa. Una situació que, en el cas de la nostra revista, es va perllongar setmana a setmana durant molts anys, tants –i algun més– com va durar la Transició.
Les seves pàgines van ser, número a número, expedient a expedient, suspensió a suspensió, testimoni compromès i arriscat de l’actualitat d’un decisiu temps de canvis. El Papus, amb Hermano Lobo, Por Favor, Mata Ratos, Butifarra!, El Jueves…, va escriure, i sobretot dibuixar, un relat de la Transició, una narració àcida, parcial, combativa però real, que demana a crits, mossegades i cops de riure ser recuperada per la nostra memòria col·lectiva per a la història de la cultura popular.
Aquesta exposició va ser concebuda per Tanta Tinta, comissariada per Pepe Gálvez i produïda pel Col·legi Oficial de Periodistes de Catalunya. El nostre agraïment a tots ells per haver-la cedit per Humoristan.
Breu biografia d’El Papus (1973-1987)
El Papus va néixer el 20 d’octubre de 1973, i va viure 14 anys, durant els quals van aparèixer 596 números entre ordinaris i especials. Inicialment va ser publicada sota el segell d’Elf Ediciones, que era propietat de Javier Godó; des del número 45 ho va ser per Ediciones Amaika S.A., empresa de la qual formaven part Xavier de Echarri Moltó, Carlos Navarro, Óscar i Ivà –que després seria substituït per Gin–, tot i que en realitat es mantenia dins de l’orbita dels Godó. La seva trajectòria es va iniciar amb una tirada de 110.000 exemplars, que va anar incrementant, entre segrest i segrest, fins al seu punt de maduració al març de 1976, amb xifres de vendes que varien segons les fonts, però que es movien al voltant dels 200.000 exemplars. L’EGM (Estudi General de Mitjans) va certificar 1.250.000 lectors. Dos anys més tard, les vendes havien baixat fins a la xifra de 62.000. De periodicitat setmanal, excepte en els seus darrers dos anys d’existència en què es va convertir en mensual, la revista va començar amb 32 pàgines per passar posteriorment a 40, de les quals 8 eren impreses a tot color en forma de quadernet central.
Entre d’altres reconeixements, el 1978 va rebre el Premi Yellow Kid a la Millor Revista Internacional de Cómics, que li va concedir el llavors molt prestigiós festival italià de Lucca.
En el naixement d’El Papus conflueixen la necessitat social, la possibilitat política, l’existència de referències, la voluntat creativa dels autors i el binomi risc i rendibilitat editorial. De la necessitat i possibilitat de l’humor gràfic en donen testimoni el sorgiment en aquells moments d’un bon grapat de publicacions d’aquest gènere. Hermano Lobo va ser la primera, el 1972, en trencar el monopoli de la vella La Codorniz, i ho va fer seguint el model de l’Hara-Kiri francès... bé, en realitat de Charlie Hebdo, la seva successora. Hara-Kiri havia nascut un 1 de setembre de 1960, fundada per François Cavanna, amb la col·laboració entre d’altres de Fred, Lob i Reiser –de seguida s’hi incorporaria Georges Wolinski–, i al número 7 va adoptar el subtítol de “Bête et Méchant” (“Idiota i Menyspreable”). Aquesta línia trencadora i sanament irrespectuosa ja va estar present a Barrabás, revista nascuda el 1972 sota l’impuls d’Óscar, Ivà, Echarri i Navarro que va saber convertir l’humor sobre l’esport en una crítica corrosiva de les estructures polítiques que el parasitaven, i amb el seu èxit va possibilitar el naixement d’El Papus.
“El Papus tenia una redacció molt bèstia, molt salvatge, on es jugava a futbol i tiràvem tiros per la finestra, i fèiem l’indi tant com podíem... Però allà hi havia gent que ara són directors de diaris i gaudeixen de càrrecs importants, i ves per on feien les primeres armes amb nosaltres, acabats de sortir de l’acadèmia, i després venien els partits de futbol, i les gresques, i els cremats, no? Era un ambient molt divertit, molt bèstia i molt salvatge, tant el del Barrabás com el d’El Papus”.
Ivà en una entrevista realitzada per Jordi Soler a la revista Presència, el 23 d’abril del 1989.
Es miren els humoristes al mirall amb el mateix ull crític amb què observen el món que els envolta? Com contemplen les seves creacions? Com es veuen com a col·lectiu? Assumeixen les seves inevitables contradiccions? No hi ha per ara estudis de cap universitat que responguin amb seguretat a aquestes preguntes. Ara bé, tot i que parcial, el testimoni dels creadors de la criatura sobre ells mateixos és necessari per completar una visió polièdrica d’un Papus viu, canviant, plural, que es reia d’ell mateix i que patia la paradoxa de ser excepcional amb voluntat de normalitat.
“És que Reiser va ser una revelació. En aquells temps, l’avantguarda humorística estava en mans de Mingote i Chumy Chúmez. De tota manera —és Oscar qui parla— a mi mai no m’ha tret la son saber que imitava Reiser, i sempre ho he dit, i no com altres que callen, i no ho dic per aquest.”
“Jo no només el copiava —assegura l’Ivà—, sinó que, a més a més, l’afusellava i venia els acudits de Reiser com si fossin meus.”
Entrevista de Jordi Soler a Óscar i Ivà a Presència, 23 d’abril de 1989.
Com el petit monstre que la representava, El Papus no volia ser una revista maca ni estèticament agradable. La seva referència gràfica més clara era el traç lliure i deformador, per representar millor la realitat, de Reiser, com clarament manifesten Óscar i Ivà. Però el variat panorama estilístic d’El Papus no es pot reduir a un qualificatiu i a una referència. El seu lletgisme tenia altres variants, com l’underground de Vives, la simplificació de Vallès, el traç rodó de l’Avi, la taca estripada de Ja o la reconversió de Vázquez en Sappo… I en la frontera entre realisme i caricatura habitaven les vinyetes de Carlos Giménez, Manel Ferrer, Ventura y Nieto… i més enllà les caricatures de García Lorente, Gin, Usero… D’altra banda, i de la mateixa manera que el grafisme va fer ressaltar la grolleria de la realitat, el llenguatge també va distorsionar les regles gramaticals per apropar-se a la vitalitat oral del carrer.
Un dels elements clau per a l’eclosió de les revistes d’humor gràfic durant la Transició va ser el factor humà: la renovació generacional i la voluntat d’assumir riscos d’una munió de ninotaires i escriptors, d’autors i d’algunes autores (perquè, tot sigui dit, l’humor gràfic, l’humor en general, era un terreny molt majoritàriament masculí). En la creació i desenvolupament d’El Papus van confluir una molt llarga llista de voluntats i capacitats que, en diferents moments de la seva vida, van ser part del projecte comú de la revista. En la direcció artística, un càrrec que no figurava a la manxeta però que era essencial per al funcionament de la publicació, Ivà i Gin van ser titulars dels seus millors moments. D’altra banda, Óscar Nebreda va tenir un paper decisiu en la seva fundació, mentre que Ja es probablement l’autor que hi va col·laborar més temps. La nòmina d’humoristes gràfics és molt extensa, i molts apareixen en altres panells d’aquesta exposició, però també ho va ser la dels col·laboradors literaris, generalment més ignorats pel públic. Així, Antonio Franco, Jaume Figueras, Joan de Sagarra, Maruja Torres, Enric Sopena, Albert Turró, Francesc Arroyo, Cristina Dachs… van signar, generalment amb pseudònim inoblidables seccions.
La fotonovel·la, una seqüència de fotos explicant una història, havia estat molt popular a partir de mitjans dels anys seixanta entre el públic femení. Jugant amb aquest referent va néixer “La Papunovela”, una secció fixa de dues pàgines de crònica i paròdia totalment transgressora de les convencions socials i les ordenances governamentals.
Dins de la publicació, “La Papunovela” ocupava les pàgines centrals, que eren, junt amb la portada, les úniques pàgines editades en color i amb un paper de millor qualitat. El tema central de cada número inspirava “La Papunovela” de cada setmana. El muntatge de les fotos era realista, sense floritures estètiques. Els decorats eren totalment reconeixibles, i els models no eren persones “guapes”, era gent que et podies trobar al carrer. Aquestes característiques potenciaven una transmissió del gag sense cap tipus de concessió. L’humor que mostrava era totalment directe, corrosiu i salvatge.
Els mateixos redactors de la revista eren sovint els protagonistes. A mesura que la censura ho va permetre, hi apareixien dones que ensenyaven cuixa o el que convingués. Moltes eren prostitutes pagades per exhibir el seu cos, i representaven el paper clàssic d’objecte sexual que provoca el desig primari dels homes. Les feministes de l’època titllaven el contingut de la revista, en aquest aspecte, de barroer i masclista, i certament ho era.
El nacionalcatolicisme imperant durant la dictadura franquista havia imposat l’ocultació del cos humà, especialment el femení, i la negació de la seva sensualitat i sexualitat. Però els grans canvis sociològics que es van viure als anys seixanta al primer món van arraconar aquestes prohibicions per anacròniques i impossibles de mantenir. Així, es va produir una certa apertura dins d’una atmosfera d’ambigüitats, de dos passos endavant i tres enrere, que convertia el que era natural en una cosa sòrdida. El Papus va participar amb intensitat en la batalla de guanyar zones de llibertat per a l’erotisme, una lluita ideològica i comercial –les prohibicions contra natura generen gran demanda– que unes vegades era tolerada i unes altres, castigada. Alhora, les seves pàgines reflectien sense pietat el joc ple d’absurds i contradiccions que es desenvolupava al voltant del binomi repressió-frustració sexual, que afectava el conjunt de la societat, però que es manifestava especialment en el seu sector masculí. Així, l’existència i persistència d’un desig no satisfet coexistia amb la idealització grollera de la castedat femenina i amb la por al càstig. La contaminació del plaer pel pecat va ser una font trista però generosa de gags.
La dialèctica entre subjecte i objecte de desig va ser el gran eix sobre el qual es van construir la majoria de les historietes sobre el sexe, o més aviat sobre les grans limitacions que encara patia la majoria de la nostra societat per practicar el sexe. El subjecte va ser un mascle “ibericus”, rural o amb ecos d’un passat rural no gaire llunyà, com la majoria social masculina d’aquells temps. Aquest prototipus estava molt allunyat de la perfecció física; Óscar el representava amb panxa cervesera, bigoti i calba més o menys avançada. El que caracteritzava el seu comportament no era l’obsessió provocada per l’acumulació de desitjos insatisfets, sinó la confusió davant uns canvis socials en les conductes sexuals que els arribaven massa tard. I és que davant seu apareixia un objecte més desitjable que mai; el mateix Óscar recreava l’estereotip de noia jove, carnal, amb corbes, vestit ajustat i minifaldilla. Un estereotip que va tenir una referència gairebé ètnica en les sueques, i que va estar clarament representat per l’actriu de cinema italiana Ornella Mutti. Poques vegades es van canviar els rols, i la dona va aparèixer com a subjecte i l’home com a objecte, mèrit que se ha d’adjudicar generalment a Ventura y Nieto, que, junt amb Vives, van trencar els tòpics, fins i tot els del mateix Papus.
El Papus va ser una revista feta per homes, amb l’excepció de les col·laboracions literàries de Cristina Dachs i Maruja Torres, i dirigida a un públic molt majoritàriament masculí. I es nota, i tant que es nota, aquest esbiaixament de gènere en la mirada i en el tractament envers la dona, que normalment apareix contemplada des de fora, com un objecte desitjat, molt desitjat, però alhora estrany i incert, quan no amenaçador. I és que un dels canvis socials més forts i decisius d’aquells anys va estar protagonitzat pel feminisme i els drets de la dona. I això implicava ocupar espais reservats fins llavors als homes, tant en el terreny laboral –la mina– com en el de les relacions personals i socials. Per això, a les pàgines d’El Papus s’alternava una certa misogínia i la reproducció de tòpics conservadors, amb la crítica envers el paternalisme i la hipocresia que exercia la ideologia dominant respecte a la dona, junt al reconeixement de la nova realitat. En aquest sentit, un dels números més divertits de la revista va ser el dedicat als consultoris femenins radiofònics, autèntica perla sociològica. La paròdia de Ja sobre la combinació de receptes morals reaccionàries i marxandatge de productes de bellesa propis del programa és antològica.
La relectura d’El Papus produeix una sorprenent sensació de familiaritat en arribar a les pàgines i vinyetes que tracten de la crisi econòmica que patíem aleshores. És com si el temps no hagués passat. Les xarxes socials donen ara testimoni continu d’aquesta anacrònica actualitat amb la reproducció d’un bon grapat d’aquells acudits per criticar el que succeeix avui. No deixa de ser curiós i significatiu que una publicació nascuda amb rabiosa voluntat d’immediatesa hagi aconseguit, sense voler-ho, que el seu missatge funcioni per explicar fets i processos de gairebé quaranta anys més tard. Aquesta mena de túnel del temps s’explica segurament pels elements comuns que contenen les crisis capitalistes, però també, i especialment, pel tractament crític que es va donar a la revista. Un dels elements més clars va ser el seu posicionament contra un cert capitalisme parasitari, d’esquemàtica representació icònica. Ara bé, la connexió més directa entre ahir i avui es dóna en la denúncia de la prepotència d’uns, la minoria que continua fent negoci, i la impotència dels altres, la gran majoria sotmesa a una catàstrofe vital.
Inflació, atur i austeritat: tres genets apocalíptics
El petroli, l’escassetat d’aquesta font d’energia vital per a l’economia mundial i l’augment del seu preu, va ser una de les causes de la crisi que vam patir als anys setanta del segle passat. Una de les conseqüències més dolentes va ser la inflació galopant, l’augment continu del cost de la vida, i l’altra, l’atur, la pèrdua brutal de llocs de treball i, per tant, de fonts d’ingressos per als que vivien de la seva feina. La sensació de benestar que havíem viscut als seixanta es va esvair radicalment, i la incertesa es va instal·lar a la gran majoria de llars. Ventura y Nieto van reflectir en una imaginativa historieta la cursa d’obstacles i la pressió que s’havia de patir per arribar a final de mes. Manel, per la seva banda, va saber representar com el virus de l’angoixa produïa un inevitable malestar en els més febles. Per solucionar tot aquest desgavell, va sorgir una recepta miraculosa: austeritat. Amb raó s’afirma que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. De tot això es pot concloure que la Merkel i la Troika no són gaire originals, i també que les hemeroteques són un molt bon antídot contra la intoxicació informativa que acompanya les crisis econòmiques.
Va ser inevitable que El Papus mossegués les carns d’una Església, la catòlica, que no només s’havia identificat plenament amb la dictadura franquista, sinó que, a més a més, havia imposat de manera intrusiva les seves normes sobre la llibertat social i individual. La irreverència humorística que professava la revista havia de xocar amb l’abús de poder de l’Església i amb les moltes contradiccions que, entre la teoria i la pràctica religiosa, es produïen contínuament. D’altra banda, la nostra societat també canviava, i el públic de la revista compartia la voluntat i la necessitat de criticar tant la institució com una ideologia aliena a les seves necessitats i aspiracions. Ignorant l’avís cervantí de “Con la iglesia hemos topado, amigo Sancho”, Ja, amb el seu tarannà irrespectuós, estripador i temerari, va arremetre contra el que fins feia poc era tabú. Així, va crear la figura de So Angut-tia de la Cru, que es va convertir en el símbol de la sàtira més dura sobre els aspectes negatius del clergat catòlic. I quan la pressió de la censura va aconseguir la desaparició d’aquest personatge de les pàgines de la revista, el nostre autor va insistir en la mateixa línia amb el Padresito Milagro.
La cultura popular va tenir molt protagonisme a les pàgines d’El Papus, especialment l’audiovisual, és a dir, el cinema i la televisió. Dins la vessant literària dedicada al setè art, destacà la col·laboració de Jaume Figueras i seccions com “Flims, Penículas”, que repassava l’actualitat de les cartelleres i adjudicava a les pel·lícules la valoració d’un “Papus Muertus”, “Indiferentus”, “Contentus” o “Erectus”, així com el “Neurastécnic Corner”. Per la seva part, Ivà i Óscar donaven la seva particular visió respectivament a “El cine de mi barrio” i “Desde el gallinero con dolor”. La passió d’El Papus pel cinema va arribar fins al punt de crear un premi, El Papus de Plata, que només es va atorgar una vegada i va ser per a Jaime de Armiñán per Los amores del capitán Brando. La televisió, que havia passat a ser el gran mitjà de masses, pecava de populisme i de manca de qualitat, i, per tant, va tenir dins de la revista molts observatoris des d’on analitzar i disparar encertadament, com ara “Tres Rombos”, “(Todo es posible)”, “Plató TV”, “Tele shock” –de Joan de Sagarra–, “Telekoñas”… Curiosament, el còmic i l’humor gràfic tot just hi van tenir alguna breu referència, com la brillant resposta de Ventura i Nieto a la pregunta que ells mateixos es fan de “¿Cómo hacer una historieta virguera?”.
El Papus va néixer en un temps molt incert per a la democràcia. Quan va sortir al carrer per primera vegada, encara estava molt present l’horror del cop d’estat de Pinochet a Xile, l’11 de setembre, que va estroncar les esperances de transformacions socials pacífiques. I, a Espanya, l’esgotament de la fórmula dictatorial situava la repressió física com el seu darrer argument, alhora que provocava encara més rebuig. Així les coses, El Papus sempre va combinar la crítica costumista amb la política, com dues vessants que es complementaven tan bé com Óscar i Ivà. Una conjuminació que es decantava cap a un cantó o l’altre segons les circumstàncies, és a dir, segons els estímuls de la situació sociopolítica i segons la prudència dictada pels cops de la censura. Tot i així, al seu ADN portava els gens de la llibertat, o de les llibertats, i, per exemple, no podia contenir la necessitat d’arrancar-se la crosta del passat miserable de la postguerra a la sèrie Barrio, de Carlos Giménez. De la mateixa manera, havia de satiritzar les pràctiques de les que llavors s’anomenaven “forces repressives”, exemplaritzades en el mètode “tunda tunda” de la porra, recreat per l’Avi.
Els anys en què va viure El Papus van ser molt moguts tant socialment com políticament. Molts canvis que s’havien endarrerit o ajornat es van accelerar, i això sempre és una bona notícia per als humoristes, per als quals no hi ha res pitjor que l’immobilisme. La revista va seguir, i va reflectir, aquesta mutació, amb una atenció especial a l’evolució dels costums. La intuïció periodística es demostrava en la selecció d’un tema central, d’actualitat i repercussió social, que ocupava la portada i una bona part de les seccions de l’interior. Normalment, la sàtira costumista vorejava la política, ja que, d’una banda la realitat estava polititzada, i, de l’altra, l’objecte de la paròdia o de la crítica eren unes regles morals conservadores, quan no reaccionàries. Davant d’aquesta manera de veure el món, que resultava anacrònica, El Papus exercia un humor que de vegades buscava la complicitat del seu públic, més progressista, però sense poder resistir la temptació de l’estil provocador i estripat. Així, setmana a setmana es va anar configurant un retrat, si no en negre, sí en lleig, de la nostra societat, un mapa de contradiccions, d’absurds i de pors que paradoxalment demostrava que es movia, que es transformava.
La dècada dels setanta del segle passat va incloure a casa nostra un catàleg de canvis més o menys radicals, però que s’han mantingut en el temps amb els seus avantatges, dubtes i contradiccions. Diverses onades d’emigració havien fet que la societat deixés de ser majoritàriament rural, i la nova condició d’urbanites anava acompanyada de diferents situacions a les llars, valors i costums. Alhora, va sorgir amb força un component generacional entre el jovent, que va començar a diferenciar-se pels signes exteriors i per la identitat musical. La religiositat, abans forçada i imposada, es va diluir majoritàriament dins d’una ètica diferent que barrejava la recerca de nous valors amb el consumisme. D’altra banda, la creença en el progrés fruit del creixement econòmic –en deien “desenvolupament”– s’esvaïa. I afloraven les preocupacions ecològiques, centrades especialment en el debat i el rebuig de l’energia nuclear. Així mateix, l’Espanya Una es multiplicava, no tant com el miracle dels pans i els peixos, però Déu n’hi do, i apareixien les reivindicacions nacionals, especialment a Catalunya i Euskadi. Altres canvis, com el d’una fiscalitat que, tot i ser més progressista, encara era desigual i, sobretot, més exigent, van ser rebuts amb suspicàcies pels nostres humoristes.
El context sociopolític de l’Espanya dels inicis dels anys setanta del segle passat era el d’una dictadura cada vegada més contestada i una societat cada vegada més alliberada, menys poruga. Així, la mateixa situació política que impedia l’exercici de la normalitat democràtica creava una demanda de crítica humorística que es colava pels “espais de tolerància” –que no de llibertat– que el règim es veia obligat a consentir, com si fossin una vàlvula de pressió. En aquest context, l’humor gràfic gaudia dels avantatges de la immediatesa en l’anàlisi i la crítica de les situacions i la contundència i la ràpida comunicació del missatge. De manera que, aquest exercici continu d’humor que d’entrada es podia considerar poc perillós, a la llarga es convertia en un espai de dissidència que calia controlar, limitar i, si s’esqueia, eliminar. Des de la perspectiva actual, l’humorisme gràfic d’aquells anys desperta admiració primer pel risc, laboral, econòmic i fins i tot penal, que comportava; eren com funambulistes sobre una corda fluixa, que a més a més es trencava de vegades, número darrere número. I el segon motiu d’admiració, especialment si tenim en compte el primer, és la gosadia de la seva irreverència, ja que molts dels seus gags ara serien qualificats de políticament incorrectes.
La història d’El Papus està marcada per les seves topades amb la censura. Ja en el seu naixement, Xavier Godó va vetar Manolo Vázquez Montalbán, que havia col·laborat en el número zero. Després vindrien les sancions administratives, amb edicions segrestades o expedients administratius que no es tancaven i que eren com una espasa de Dàmocles que va caure dos cops sobre la revista, amb la suspensió de la publicació durant quatre mesos: la primera, del 5 de juliol al 25 d’octubre de 1975, i la segona, del 27 de març al 24 de juliol de 1976. Fins a l’any 1978 havien patit 157 judicis, i aquests van continuar fins i tot quan els socialistes van arribar al govern. Jordi Amorós, o sigui Ja, ha xifrat en 80 les denúncies que ell va rebre, amb els corresponents judicis i les subsegüents apel·lacions. També van ser sotmesos a dos consells de guerra. Davant d’aquest assetjament, la direcció va establir estratègies per mantenir el gruix de l’edició al marge dels segrestos o del control dels jutges i les seves tendències. Una altra forma de pressió va ser l’econòmica, com quan l’any 1979, al núm. 279, la família Godó va trencar unilateralment el contracte segons el qual El Papus s’imprimia als tallers de La Vanguardia, que també es feien càrrec de la distribució.
–«Sí. A mig matí del 20 de setembre de 1977. Per sort, jo era en una sala mirant unes diapositives, perquè el meu despatx, que era molt a prop d’on va haver-hi l’explosió, va quedar fet una merda! Ja dic, gràcies a Déu que estava mirant aquelles fotografies! Hi havia també una reunió de Barrabàs, amb l’Àlex Botines, que en portava la direcció, però ja eren més al fons. No, si hi havia una bona colla de gent… L’Oscar també hi era.»
–Qui va ser la víctima mortal?
–«Juan Peñalver, el porter de la finca. Llavors estàvem al primer pis del número 77 del carrer de Tallers, de Barcelona, i compartíem oficines amb les revistes El Cuervo y Party.»
–Es va saber qui en va ser l’autor, o els autors?
–«Bé, sí, es va saber des d’un principi. Era la colla del Gómez Benet, la colla d’aquell de les pells d’Andorra. En diverses trucades telefòniques va fer-se’n responsable l’Alianza Apostólica Anticomunista.»
Entrevista a Gin realitzada el 19 de febrer de 1995 a la revista Presència.
L’atemptat va deixar també 17 ferits entre els treballadors de l’editorial, por i dolor. Al mateix temps, va generar un moviment de defensa de la llibertat de premsa, amb vagues i manifestacions de suport a El Papus, així com l’edició conjunta, a càrrec de 73 editorials de la publicació Solidaridad con El Papus.
“La democracia está amenazada. Y para terminar con esta amenaza hay que pedir primero responsabilidades al Gobierno que tiene el deber de garantizar no sólo la libertad de expresión con la detención de unos culpables que no serán difíciles de localizar, sino una tranquilidad y garantía de que hechos de esta naturaleza no vuelvan a repetirse.” Aquesta exigència de normalitat democràtica expressada per l’editorial de la revista Triunfo de l’1 d’Octubre de 1977 no va ser satisfeta. Es van produir dotze detencions, totes del grup ‘Juventud en pie’, organitzat al voltant de Miguel Gómez Benet, ‘El Padrino’ o ‘El General’, que ja havia atacat la Marxa per la Llibertat i altres actes similars, però no es van aclarir els culpables, no es va detenir l’executor i no es van especificar els inductors. En un article de Francesc Arroyo, que havia estat col·laborador d’El Papus, publicat a El País el 19 de Gener del 2011, s’esmenten les opinions de l’advocat August Gil. Gil considerava que la policia havia actuat amb negligència, incompetència i inhibició, és a dir, que hi va haver “obstrucció deliberada”. Al mateix article, Xavier Vinader sosté que darrere l’atemptat “es podien trobar connexions entre grups d’extrema dreta i els serveis de seguretat de l’Estat”.
Les pàgines d’El Papus formen una galeria permanent de retrats de la Transició que, com dèiem, elaboren un relat prou diferent del que s’havia conformat oficialment, més incòmode, més real. En primer lloc, perquè, per a la revista, la protagonista d’aquesta época va ser la ciutadania, amb les seves preocupacions, obsessions, frustracions, il·lusions, reivindicacions, necessitats, patiments, les seves pors i la seva valentia. En segon lloc, perquè la seva existència i resistència és una prova contínua del fet que la llibertat no va ser concedida graciosament, sinó que es va guanyar, i amb moltes dificultats. En tercer lloc, perquè van dibuixar la cara menys brillant, i moltes vegades fosca, d’aquell procés. I, finalment, perquè se’n fotien de tot; bé, siguem realistes, de gairebé tot. Significativament, els darrers temps de la revista van estar marcats per una campanya contra l’entrada a l’OTAN, esdeveniment que, d’alguna manera, va posar fi a la Transició i va imposar una aparença de normalitat. L’entrada d’Espanya a l’Aliança Atlàntica sota un govern socialista va ser una paradoxa digna del final de la nostra revista. Ara que la Transició ha deixat de ser considerada un paradigma de democratització, és un bon moment per recuperar la sàtira i fins i tot la neurastènia d’El Papus.
