Lluís Jou i Senabre

Fill gran en una àmplia família de vuit germans, el van col·locar a treballar de molt jove al taller d'una de les més importants impremtes del moment, la de Lluís Tasso, on va demostrar la seva capacitat per a les arts gràfiques i el seu talent per al dibuix. Va combinar el treball amb la formació a l'escola de Belles Arts de la Llotja alhora que, de la mà del bibliotecari Eudald Canivell, es va introduir en els ambients artístics i revolucionaris de la Barcelona del canvi de segle. Versat en les arts d'impressió, el 1906 va fer el preceptiu viatge a París que tots els artistes catalans de l'època feien i allà va tenir l'ocasió de conèixer a Anatole France. La història de Jou i France no deixa de ser curiosa: Jou, acostumat a les belles edicions de Tasso, va descobrir que a la capital francesa quan es tractava de fer obres il·lustrades es recorria a vells gravats d'autors vuitcentistes que reimprimien incansablement sense criteri per il·lustrar qualsevol tipus d'obra, així que va decidir prendre una obra de France i composar i il·lustrar l'obra amb els seus gravats. Diversos editors la van rebutjar fins que algú el va animar a presentar aquesta obra al propi autor. Anatole France es va entusiasmar amb el treball de Jou i el va portar al seu editor. Des de llavors, Jou va revolucionar l'edició del llibre il·lustrat francès.

Es va traslladar a viure a la capital francesa, on va acabar per convertir-se en un dels mestres de les tècniques de gravat, establint la seva pròpia impremta, en la qual va dissenyar les seves pròpies tipografies per realitzar llibres de bibliofília que eren molt apreciats. Es va destacar també pels seus gravats al boix amb els que il·lustrava les seves edicions, en què combinava la qualitat del seu dibuix amb la perfecció de la seva capacitat tècnica. Així va il·lustrar i va compondre magnífics llibres amb les obres de France, La Fontaine, Ronsard, Wilde, Boccaccio, Cervantes o Maquiavel.

A més del gravat i la bibliofília, va practicar també la pintura, la ceràmica i el dibuix satíric, que va ser la seva primera ocupació artística remunerada a les capçaleres satíriques barcelonines dels primers anys del segle XX, i que mai va abandonar totalment.

Com a dibuixant de premsa, el trobem especialment a L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, i també a Iberia o Futurisme. De vegades la seva signatura es confon amb la del seu germà petit, Ramon, que també va dibuixar profusament en aquesta i altres revistes signant Jou.

A França, va col·laborar amb nombroses publicacions, com L'Assiette au Beurre, Le Frou-Frou, Le Rire, Demain, Jean qui rit, Panurge o Le Sourire, on els seus dibuixos vitalistes, de traç viu i lluminós, captaven i reproduien l'ambient desenfadat i lúbric de la nit parisenca. A França també va aconseguir un gran reconeixement per la seva tasca com a impressor, tipògraf i il·lustrador. Se’l considera el renovador de l'art del llibre francès en el període d'entreguerres. Hi ha una nombrosa bibliografia sobre la seva vida i la seva obra, que es dinamitza des de la Foundation Louis Jou, i se li va dedicar un museu on es conserva la seva obra gràfica i les seves ceràmiques.

Publicacions: L'Assiette au Beurre, La Campana de Gràcia, Demain, L'Esquella de la Torratxa, Le Frou-Frou, Futurisme, Iberia, Jean qui rit, Panurge, Le Rire, Le Sourire.