Juste de Nin

El seu avi era l'arquitecte modernista Antoni M. Nin, el dirigent marxista Andreu Nin era cosí del seu avi matern i també és parent del músic Joaquim Nin. I els seus fills són l’escriptora Anaïs Nin i el també músic Joaquim Nin-Culmell. Amb tant de “nin”, en Juste considera molt natural que ell hagi sortit “ninotaire”.

De petit va estudiar a l'Estudi Tàrrega i va anar al Cercle Artístic de Sant Lluc. Va començar il·lustrant alguns contes a Tele/estel mentre es guanyava la vida fent caricatures dels clients d'un restaurant i pintant decorats de teatre, alternant-ho amb actuacions musicals. En el camp musical va guanyar un premi de cançó universitària. Ben aviat, però, va deixar la guitarra i va tornar a agafar els pinzells. A finals dels anys 60 va entrar al grup “Plástica Popular”, on realment va començar a fer de ninotaire, sobretot fent dibuixos d'agitació i resistència, molts d'ells destinats a la premsa clandestina com Treball, Mundo Obrero i publicacions de l'Assemblea de Catalunya. En aquesta època va començar a signar com El Zurdo a causa de la seva inclinació física. L’any 1972 va fer un dels seus primers còmics clandestins, Història de Vilaninota, i el 1973 va col·laborar a la revista Luchas Obreras.

La seva professió (treballava a la casa Armand Basi fent de dissenyador de roba) l’obligava a viatjar molt. A París va conèixer l’Andrés Vázquez de Sola, que col·laborava a Le Canard Enchainé i, a través d'ell, va fer amistat amb altres dibuixants com Pino Zac i Moissan. L’estil d’aquests dibuixants el va influir, però Vázquez va ser sempre el seu inspirador. L’any 1975 va tornar a dibuixar per a la publicació política Mundo Obrero, lligada a l’esquerra. Amb la mort de Franco va prendre consciència de la seva catalanitat, va passar a signar Esquerrà en comptes d’El Zurdo i es va vincular a les campanyes de l'esquerra nacionalista. L’any 1981, juntament amb Perich i uns altres sis dibuixants estrangers, va participar en un dossier antisoviètic preparat a Londres per Arthur London i, a partir de l'octubre del mateix any, va començar a participar cada setmana a la revista Canigó amb una pàgina sencera titulada Petant la xerrada. El 1982 la Generalitat li va encarregar la gran campanya de “La Norma” a favor de l’ús de la llengua catalana. Amb això va fer populars la seva signatura i el seu estil de dibuix.

L’any 2004 va publicar la seva primera novel·la gràfica Els Nin. Memòries a llapis d'una família catalana. En aquesta obra va fer un retrat de la seva família, una saga d'artistes i creadors, i de la relació d’aquesta amb la història de Catalunya. Des de l’any 2008 publica, anualment, una novel·la gràfica per a adults. La majoria d’aquestes obres són versions lliures d’obres de la literatura universal que l’autor relaciona amb aspectes de la història catalana dels segles XIX i XX.

Juste de Nin ha dissenyat vestuaris per a actes culturals i per a accions solidàries. L'any 2008 va dissenyar el vestuari per a l'estrena mundial de l’òpera La Celestina de Joaquim Nin-Culmell al teatre la Zarzuela de Madrid.

La Generalitat li va concedir la medalla Antoni Gaudí a la creativitat l'any 2003. Al 2010 va obtenir el Premi Nautilus, concedit a la ciutat de Badalona, per la seva trajectòria en el món del còmic català.

Publicacions: Canigó, La Huelga!, Luchas Obreras, Mundo Obrero, Tele/estel, Treball

Sèries: Petant la xerrada (Canigó, 1981)