Del Arco

Era fill d’un carrabiner aragonès que va morir molt jove. La seva mare era natural d’Osca, on ell hi va passar moltes temporades de la seva infantesa. Se li va desvetllar una passió pel dibuix i va entrar a treballar al diari Heraldo de Aragón, on va fer les primeres caricatures (1929). Més tard va establir-se a Madrid i va continuar fent dibuixos a Heraldo de Madrid.

Després de la Guerra es va establir de manera definitiva a Barcelona (1939) i es va especialitzar en entrevistes amb caricatura inclosa, publicades en forma de columna, a El Correo Catalán, al Diario de Barcelona, a La Vanguardia i al setmanari esportiu Vida Deportiva. Aquestes columnes, sota els títols de “Vis a Vis”, “Mano a Mano” o “Lo veo blanco, Lo veo negro”, es van fer molt populars tant pel seu contingut mordaç i un pèl desvergonyit com per la caricatura que les acompanyava, feta amb línies simples però d’un gran realisme que permetia reconèixer immediatament el personatge entrevistat.

Aquest estil tan punyent i directe a vegades no era ben rebut pels entrevistats, com va ser el cas de l’aleshores entrenador del F.C.Barcelona i antic jugador del club, l’uruguaià Enrique Fernández. Aquest, molest per les crítiques continuades que tant Del Arco com Julià Mir, director de Vida Deportiva, havien publicat en aquest setmanari, va discutir de forma molt violenta amb els dos periodistes fins al punt que van arribar a les mans. L’escàndol va acabar amb la destitució de l’entrenador. El més bo del cas va ser que Del Arco, l’any següent, va anar a Uruguai i va tornar a entrevistar en Fernàndez com si no hagués passat res.

Del Arco era un home prim d’estatura mitjana, sempre amb un posat seriós, que lluïa una corbata blanca com a distintiu personal. Va escriure diversos llibres com El personaje en el bolsillo (1948) una serie d'entrevistes a personatges populars de l'època com Manolete o Juan March, i Dali al desnudo (1952), on relatava una entrevista que va fer al personatge quan aquest encara no s’havia vestit. La foto on sortia en Dalí despullat va ser censurada.

Sobreposant-se al que deia de si mateix (“Soy tímido y vivo de la astucia”), va participar activament en la naixent Televisió Española des dels estudis de Miramar a Barcelona, a “Esta es su Vida” i altres programes d’entreteniment. Una altra de les seves frases preferides era “Lo más difícil no es escribir, sino que te lean”. Tanmateix, a la seva època ho va aconseguir plenament, sent un periodista molt popular i reconegut.

Publicacions: Arte y Letras, Destino, Diario de Barcelona, Dicen, El Correo Catalán, El Heraldo de Aragón, El Heraldo de Madrid, Flash Médico, Fotos, Siluetas, La Vanguardia, Lean, Ramblas, Misión, Tele/ Exprés, Vida Deportiva, Ya