Menda

Tot i que va néixer a Manila el 1898, l'any de la pèrdua definitiva de la colònia, Fernando Perdiguero ben aviat va anar a viure a Madrid. En la seva joventut va dibuixar per a algunes de les publicacions satíriques que existien, com El Cencerro, i per a les de l'editor valencià Carceller, com les sicalíptiques La Traca, La Nova Traca o La Sombra que, en definitiva, totes eren La Traca amb noms diferents per esquivar la censura. A Madrid també col·laborà amb altres revistes del mateix estil, com Buen Humor i Muchas gracias.  

El 1924 va publicar a la revista infantil Chiquilín que patrocinava Federico Bonet, un fabricant de productes per als infants. El nom del setmanari era un homenatge a Jackie Coogan, el nen actor del cinema mut, que aleshores es trobava en el punt més àlgid de la seva popularitat. En la revista també hi col·laboraven Ramón Gómez de la Serna, Edgar Neville, José López Rubio i els dibuixants Barbero i Galindo, a més del mateix Perdiguero, que en aquell temps signava sempre amb el pseudònim de Menda.

El 1921, quan ja s'havia interessat pel teatre, va estrenar dos sainets: El orgullo de San Roque, al Teatro Español, i El sereno de mi calle, al Teatro Lara. També va col·laborar amb El Liberal i amb la satírica Gutiérrez, creada per K-Hito (Ricardo G. López), en la qual, segons assegurava Chumy Chúmez (José M. González Castillo), una vegada Perdiguero va escriure i dibuixar ell sol tot un número sencer. Potser per aquest motiu, Chumy considerava Perdiguero un treballador compulsiu.

El 1930 va fer caricatures polítiques al setmanari La Calle, i el 1935, juntament amb José Martínez Romano, s'embarcà en alguns intents de curtmetratges animats ⏤dels primers que es feien a Madrid⏤ i participà en els films La novia de Juan Simón (1933), Una de abono (1935), Buffalo Bill (1935) i Don Juan y Doña Inés (1939).

Va passar la guerra a Madrid i, quan va acabar, les forces franquistes el van detenir i el van acusar de col·laboracionista, segurament pels dibuixos que havia fet a La Traca i en alguna revista eròtica com Muchas gracias. El van jutjar i el van condemnar a mort, però Perdiguero va tenir sort i va aconseguir la commutació de la pena. Va sortir en llibertat el 1942 amb una sola condició: no fer servir mai més el pseudònim de Menda, que l'havia caracteritzat fins aleshores.

Quan sortí de la presó va reprendre la seva activitat de crític taurí i trobà feina a La Codorniz, on a partir de 1944 esdevingué la mà dreta del director Álvaro de Laiglesia i es convertí en l'autèntic cervell a l'ombra del mític setmanari. El dibuixant Enrique Herreros el va definir com un «auténtico artífice secreto». El 1944 va ser nomenat redactor en cap i va posar en pràctica diverses idees, com ara la paròdia del Boletín Oficial del Estado que, gràcies a ell, va esdevenir Papelín General i va ser una de les seccions més buscades. També va idear un sistema de remuneracions dels col·laboradors que, cosa estranya, va acontentar tothom. El seu millor elogi és que tots els que el van conèixer el van considerar sempre una persona tan genial com modesta.

Va morir el setembre de 1970 i, encara que La Codorniz el va sobreviure 8 anys més, molts van opinar que, en realitat, la publicació va començar a morir el mateix dia que va faltar Perdiguero. El seu fill va ser el també humorista Fernando Perdiguero Pérez (Madrid, 1929-2014) que solia emprar les signatures d’Oscar Pin o Don Fernando.

Publicacions: Buen Humor, Chiquilín, El Cencerro, El Liberal, España Nueva, La Verdad, Gutiérrez, Heraldo de Madrid, La Calle, La Codorniz, La Libertad, La Sombra, La Traca, La Traca Nova, Macaco, Muchas gracias, Paseo Infantil, Política.