Jordi Labanda

El nom de l’il·lustrador Jordi Labanda s’associa de seguida amb el glamour, la sofisticació i les formes estilitzades, especialment les femenines, amb roba i complements a joc i ulleres a l’última moda. El seu estil elegant ha creat escola, i l’han imitat multitud de dibuixants. El seu dibuix singular, reforçat per un tractament extraordinari del color, ha recolzat campanyes comercials de diferents marques i fins i tot s’ha convertit en sí mateix en una marca potent capaç d’aplegar clubs de fans al seu voltant.

Jordi Labanda es va traslladar a Barcelona amb tres anys, és català d’adopció i cosmopolita per vocació (actualment viu a Nova York). No és exagerat afirmar que es tracta de l’il·lustrador més famós d’Espanya. Ha treballat per a Wallpaper, Vogue i el Magazine del diari La Vanguardia. Els seus dibuixos i la seva signatura s’han traslladat a suports de tot tipus: bosses i mocadors per a dones, carpetes, motxilles, agendes, bolígrafs, estores, paper de paret i, per descomptat, samarretes. Pot presumir fins i tot d’haver dissenyat l’interior d’un cotxe (el Nissan Micra).

Labanda retrata un món bell i idealitzat, d’una perfecció inabastable, distant però malgrat això atractiu gràcies a la seva capacitat per recrear un món perfectament ordenat on es reconeixen l’atracció de l’autor per figures com Audrey Hepburn (un referent) i per les pel·lícules de Douglas Sirk.

Sempre dibuixa a mà i acoloreix les seves obres amb aiguada. A l’era de la informàtica, Labanda vol que quedi palès el traç de l’artista, de la mà que executa l’obra. Va estudiar disseny industrial, i això el va apropar al món de les tres dimensions, d’aquí li ve el trobar-se tan còmode quan el seu dibuix adopta aquesta nova dimensió fora de l’original. Ho demostra la seva col·laboració amb l’empresa catalana de papereria Miquelrius (des de 2001). Sempre ha defensat que el seu salt al món de la moda va ser natural, i que és un camp perfecte per a un il·lustrador. Però el cas és que la seva obra no es limita a il·lustrar la moda, sinó que s’ha convertit, en sí mateixa, en una moda.

Ha servit com a suport publicitari a marques com Louis Vuitton, Zara, Font Vella, Danone, Vodafone, Adidas, Dior o American Express. Entre les seves obres més conegudes hi figuren els cinc murals per a l’empresa de restauració Sandwich & Friends. La seva obra s’ha exhibit a galeries i museus de Tòquio, París, Milà, Buenos Aires i Barcelona.

Juntament amb Ana García-Siñeriz ha llançat una col·lecció de llibres infantils titulada La Banda de Zoe (Editorial Planeta), i ha recopilat part de la seva obra en llibres com Heyday o Si te he visto no me acuerdo (Editorial RM).

A més de la moda, un altre dels temes predilectes de Labanda com a il·lustrador són l’amor, el consumisme compulsiu, el luxe de les festes d’alt standing, les marques de gamma alta, la cultura del disseny, els museus i les galeries, i la presència de les noves tecnologies a les nostres vides. A la seva obra no hi ha personatges grassos, calbs o tristos. Abunda l’hedonisme, l’egocentrisme i la vanitat. I malgrat això, rera aquesta despreocupació total de les seves criatures sembla endevinar-s’hi també una crítica a la superficialitat de la nostra època.

“Un pot sentir-se emocionat davant la moda en reconèixer la categoria artística d’una peça o la mà d’un dissenyador, però no puc deixar de pensar que hi ha quelcom de circ en tot aquest món de l’elegància, que és capaç de generar un model de personatge que acaba sent víctima de la moda”, va reconèixer Labanda al periodista Emilio Manzano (La Vanguardia Magazine, 20 d’abril de 2003).

En les seves col·laboracions a la premsa, Labanda ha practicat assíduament l’acudit (sempre en una gran i única imatge a color acompanyada d’un text al peu) i, molt rarament, el còmic. Un dels escassos exemples el trobem a la sèrie de tires còmiques De lo last, publicades a Vang, suplement setmanal juvenil i de noves tendències que va publicar cada divendres durant dos anys el diari La Vanguardia (el primer número va aparèixer el 29 de setembre de 1995, i també hi va col·laborar Pep Brocal amb tires i pàgines d’historieta).

La sèrie De lo last presentava un estil de dibuix més esquemàtic del que era habitual en Labanda, amb una forta presència de la línia negra en els contorns i una retolació tipogràfica feta per ordinador, igual que el perfil de les vinyetes i les línies dels globus. Les tires solien tenir tres vinyetes, i als diàlegs els personatges abusaven d’anglicismes i neologismes, creant així un retrat del que en aquella època ja començava a convertir-se en clixé.

Publicacions: Elle, Fanzine 137, La Vanguardia Magazine, Marie Claire, The NY Times Sunday Magazine, Visionaire, Vogue, Wallpaper.

Principals sèries: De lo last, Si te he visto no me acuerdo.