Retranca

Retranca va ser la primera publicació gallega d’humor del segle XXI i la quarta apareguda des de la Guerra Civil, després de Can sen Dono (1983-1991), Xó! (1993-2000) i Sapoconcho (1994-2000). El seu fundador i director, Kiko da Silva, col·laborador de La Voz de Galicia i El
Jueves, va reunir un grup de joves autors gallecs, nascuts la majoria d’ells entre 1970 i 1975, com ara Pinto & Chinto, Leandro, Meixide, Davila, Aguilera o Santy Gutiérrez, sense renunciar, però, a les aportacions d’alguns dibuixants de la generació anterior —Xaquín Marín, Siro, Xosé Lois o Pepe Carreiro— i també de fora de Galícia —Ricardo Peregrina, Bernardo Vergara o Fer—, en un projecte que combinava l’humor gràfic amb la historieta.

Amb una clara influència en la seva estructura de El Jueves, de la qual procedien alguns dels seus col·laboradors, Retranca va apostar per un format modern de revista a tot color, cosa que la diferenciava de les seves predecessores, que tenien un  aspecte similar al d’un diari; això li va permetre presentar-se com «la primera revista d’humor gallec». La major part dels seus continguts eren historietes d’una pàgina.

Amb una capçalera dissenyada per Alberto Guitián, Retranca tenia per mascota un integrant de la Santa Compaña, que és una processó d’ànimes segons una llegenda fantàstica existent en la mitologia popular d’Astúries i Galícia. La mascota duia un plomí de dibuix encès com si fos una torxa, ja que tractava els temes «més ardents» de la societat gallega, tal com s’explica en el número 26. El subtítol, «...lerasnos de morto se non nos les de vivo» (...ens llegiràs mort si no ens llegeixes viu), parafraseja una coneguda dita sobre el santuari de San Andrés de Teixido: «Vai de morto o que non foi de vivo» (va de mort el que no va ser de viu).

La revista, escrita íntegrament en gallec, es va caracteritzar pel seu humor satíric i mordaç. El seu número 28 (octubre-novembre de 2010), dedicat a la visita del papa Benet XVI a Galícia per clausurar l’Any Sant Xacobeo, va estar a punt de no posar-se a la venda perquè l’impressor es va negar a entregar els exemplars adduint el seu desacord moral amb el seu contingut, la qual cosa va obligar els responsables de Retranca a buscar a corre-cuita una altra impremta. La revista ja s’havia vist afectada per una altra polèmica a principis de 2009, arran d’una campanya publicitària contractada per tres mesos amb els autobusos urbans de Vigo, sota el lema: «Probablemente os deuses non existan, pero a cultura galega si. Por que non falamos das cousas que existen?» (Probablement els déus no existeixen, però la cultura gallega sí. Per què no parlem de coses que existeixen?), que va ser retirada per l’empresa concessionària Vitrasa al cap de sis hores perquè recordava la campanya atea dels autobusos de Barcelona. La campanya promocional a la capital catalana defensava el lliure pensament i l’ateisme. Els editors van assenyalar a l’empresa que el seu objectiu no era suscitar un debat religiós sinó sobre la cultura gallega i, finalment, ambdues parts van arribar a un acord que consistia a substituir la paraula ʻdeusesʼ (déus) per ʻZeusʼ («Probablemente Zeus non exista, pero a cultura galega si. Por que non falamos das cousas que existen?») i a instal·lar a l’interior de l’autobús una exposició de portades i reportatges de la revista.

Per garantir al seva independència, Retranca no acceptava subvencions i se sostenia únicament gràcies a les vendes i la publicitat. Però la crisi econòmica va reduir dràsticament els ingressos publicitaris i, partir del número 22, es va posar en pràctica un sistema d’apadrinament de pàgines: per cinc euros, una empresa podia publicar les seves dades al peu de la secció o historieta que volgués. Finalment, el tancament de la distribuïdora catalana Coedis va precipitar el final de la revista.

Retranca va obtenir el Premi a la Millor Revista en el 26è Saló Internacional del Còmic de Barcelona (2008) i el Premi Ourense a la Millor Iniciativa de Banda Dissenyada (2010).