El Padre Cobos

No tindria gaire justificació parlar aquí d’aquest diari si no fos per com d’incisiu era el seu humor dins del panorama conservador dels anys en què es va publicar. En cap dels seus números s’hi inclou una sola vinyeta, ni una sola caricatura. Només una capçalera única que representava un frare encaputxat, que semblava més aviat un bandoler, dibuixada per un tal Severini. El Padre Cobos va sorgir de l’enfrontament en una tertúlia de cafè entre el músic Emilio Arrieta, autor de Marina, i el seu col·lega Barbieri. Aquest diari va començar, per tant, en un ambient de crítica i comentari cultural. En va ser escollit director el periodista i polític conservador Cándido Nocedal. Al diari hi van col·laborar noms de la talla del novel·lista Francisco Navarro Villoslada, Ceferino Suárez Bravo, Esteban Garrido, González Pedroso, Adelardo López de Ayala i el propi músic Emilio Arrieta.  

Entre tots es van comprometre a que mai hi figuressin els noms dels autors. Des del seu inici, aquesta publicació va gaudir d’un gran èxit de públic, anunciant a la seva portada que tenia una tirada de 100.000 exemplars, una xifra increïble per aquella època. Al cap de poc temps de la seva aparició va anunciar la seva intenció d’intervenir en política: “desde el 3 de diciembre de 1854, dará el Padre Cobos seis paseos mensuales con sus hábitos nuevos y sus antiguas mañas”. El motiu de la bel·ligerància política d’aquesta revista conservadora va ser l’arribada al govern dels generals Espartero i O’Donnell. La intenció era afeblir la capacitat de maniobra d’aquests governs de tendència progressista i liberal. La secció més popular va ser l’anomenada Indirectas del Padre Cobos. El diari va instal·lar la redacció al domicili del periodista Esteban Garrido, el més jove i desconegut, amb l’objectiu d’evitar possibles altercats. La censura el va suspendre diverses vegades, i fins i tot va patir un atemptat a la seu de la seva administració.

El 5 de juliol de 1856 El Padre Cobos es va acomiadar fins al setembre, donant a entendre que se n’anava de vacances. Mai més va tornar a aparèixer. El motiu més probable seria la caiguda del govern progressista i l’arribada al poder del general Narváez, que va comptar precisament amb Cándido Nocedal com a Ministre de Governació.

El Padre Cobos era un diari ple d’humor de caire conservador, gairebé reaccionari, però de gran volada i molt eficaç per als seus interessos. El 25 de febrer de 1869, quan ja havia triomfat La Gloriosa, El Padre Cobos va tornar a sortir al carrer amb la mateixa intenció d’abans, i amb els redactors supervivents. Van mantenir gran part de les seccions i la mateixa capçalera, però eren uns altres temps i el nou diari, en aquesta nova època, va llanguir fins a morir a principis de desembre d’aquell mateix any.

Principals col·laboradors: Adelardo López de Ayala, Barbieri, Ceferino Suárez Bravo, Emilio Arrieta, Esteban Garrido, Franciso Navarro Villoslada, José Selgás, Gonzalo Pedroso, Severini.