En ocasió del centenari de la suspensió de la revista ¡Cu-Cut!, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona oferí durant l’any 2012 una mostra sobre aquella popular publicació satírica. Aquesta és la versió digital d’aquella exposició, complementada amb fons propis d’Humoristán.
¡Cu-Cut! va mirar amb ull crític el desenvolupament del món entre el 1902 i el 1912. L’ambient de mordacitat sistemàtica contribuí a formar alguns dels millors dibuixants catalans de la primera part del segle XX: Joan G. Junceda, Gaietà Cornet, Feliu Elias ‘Apa’ o Ricard Opisso.
L’exposició proposa un recorregut per les pàgines d’una revista sempre pendent de l’actualitat política i social i que arribà a tiratges excepcionals (30.000 i 40.000 exemplars), sense oblidar els materials complementaris promoguts per l’empresa: els preuats anuaris i les diverses formes de difusió de l’emblemàtic nan amb barretina associat al nom de Cu-cut!.
Nascuda el 2 de gener de 1902, fou la primera publicació satírica d’ideologia bel·licosament catalanista. Va aplegar els millors talents del dibuix satíric català de la primera dècada del segle XX, i esperonà l’aparició d’altres publicacions semblants.
Políticament, defensà les idees de la Lliga Regionalista; de fet, la majoria dels seus col·laboradors ho eren també del diari La Veu de Catalunya, i fou Francesc Cambó qui va prosar el nom al setmanari.
Els números constaven de 16 pàgines, editades per Josep Bagunyà i impreses per Marià Galve. El preu de venda era de 10 cèntims per número. El director literari fou Manuel Folch i Torres i l’artístic, Gaietà Cornet. Ramon Pruna, director de palla, era qui cobrava per rebre els càstigs que la justícia imposava a la revista.
L’aparició de ¡Cu-Cut!resultà un gran èxit editorial. Del primer número se’n tiraren 20.000 exemplars i el tiratge normal es va situar entre els 30.000 i els 40.000.
Un dels èxits del setmanari fou la popularitat del ninot del ¡Cu-Cut!, simpàtic i murri pagès creat per Cornet, que més enllà del paper serví per animar tota mena d’objectes, des d’autòmats fins a llaunes de samfaina.
La revista tingué una existència atzarosa amb nombroses denúncies, multes i una llarga suspensió arran del que s’anomenà “els fets del ¡Cu-Cut!”.
Nombrosos escriptors i periodistes van animar les pàgines de la revista. Molts foren també periodistes al diari La Veu de Catalunya, o fins i tot destacats polítics de la Lliga Regionalista, però a continuació presentem els principals col·laboradors literaris de la publicació:
Escriptor i poeta, col·laborà a L’Atlàntida, a La Veu de Catalunya i en altres publicacions. Gran amic de l’editor Bagunyà, fou una peça primordial de la redacció.
Advocat, escriptor i poeta, fou el director de la revista. Signava cada setmana la crònica d’actualitat titulada “La llista de la bugadera” amb el pseudònim ‘Lleixiu’. També transvasà a ¡Cu-Cut!la secció “Batxilleries”, que signava a La Veu de Catalunya. Especialista en Verdaguer, el 1914 fou Mestre en Gai Saber per la seva obra poètica.
Periodista i escriptor, dirigí diverses publicacions, entre les quals La Tralla, per la qual fou detingut i processat diverses vegades i fins hagué d’exiliar-se a França fugint d’una condemna. Dirigí també En Patufet, des d’on es convertí en un dels principals autors catalans de literatura infantil, amb les seves "Pàgines viscudes". A ¡Cu-Cut!també hi féu alguns dibuixos, que signà “Joseph Maria”.
Crític d’art, professor i pedagog, amb el pseudònim “Folchi”, signava sovint crítica d’art a la secció “Gargots i coloraines”. Impulsà també la Junta de Protecció de la Infància i ocupà dues càtedres a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Periodista i escriptor. Fou redactor en cap de La Veu de Catalunya i dirigí En Patufet. Escrivia a ¡Cu-Cut!utilitzant el pseudònim de “Virolet” la secció dedicada al teatre “A ca la Talia”.
Pintor i dibuixant, professor de gravat a l’Institut de les Arts del Llibre. Amb el pseudònim ‘Xim- Xim’, signava la crítica artística –”Gargots i coloraines”– i musical –”Nyigo-nyigo”– a la secció “De l’art..., de l’art que belluga”.
Escriptor que signava cada setmana un vers d’actualitat emprant el pseudònim homofònic “K.O.K.”. Amb motiu de la seva mort, ¡Cu-Cut!li dedicà un homenatge al número 346 (31-XII-1908).
Fotografia de la redacció de '¡Cu-Cut!', l'any 1905 a l'estrenar redacció i botiga al carrer Cardenal Cassanyas Publicació ¡Cu-Cut! 1905
Cornet
Gaietà Cornet i Palau
(Barcelona, 1878-1945)
Fou el principal impulsor i director artístic de ¡Cu-Cut!, i creador del famós ninot amb barretina, prototip del català realista i murri. Catedràtic i director delegat de l’Escola d’Enginyers i també president de l’Associació d’Enginyers Industrials (1930). Acapara, amb Llaverias, la major part de les portades de la revista; el seu traç madura i s’esmola durant la vida de ¡Cu-Cut!fins a configurar el seu particular estil de personatges grotescos, inflats i expressius.
(Vilanova i la Geltrú, 1865 - Lloret de Mar, 1938)
Pintor aquarel·lista i dibuixant. Combinà la seva carrera artística amb la de dibuixant de premsa i professor de dibuix. Publicà a ¡Cu-Cut! des del primer número, exercint el seu mestratge artístic sobre la resta dels dibuixants, més joves que ell.
Dibuixant d’humor. A més d’haver dibuixat profusament a ¡Cu-Cut!, durant més d’un any, va esdevenirel dibuixant de capçalera de les revistes satíriques de l’editor Antoni López La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa durant més de dues dècades.
Pintor, dibuixant i cartellista. Tradicionalista i purità, fou un dels principals renovadors de l’art religiós català. Els seus dibuixos defugien la caricatura, i es complagué component escenes de caràcter social amb un punt dramàtic.
Dibuixant i caricaturista. Un dels més grans talents del dibuix català, freqüentà la taverna artística Els Quatre Gats i, influenciat per Toulouse-Lautrec i Steinlen, publicà els seus primers dibuixos en publicacions modernistes. L’any 1903 entrà a la redacció de ¡Cu-Cut!, on encetà la seva carrera com a dibuixant satíric i galant, amb el seu traç carregat de sensibilitat i el seu domini de la composició i de l’anatomia.
Dibuixant, caricaturista, pintor, il·lustrador i crític d’art, utilitzà per a cada disciplina diferents pseudònims: “Apa” per al dibuix humorístic i la caricatura, i “Joan Sacs” per a la teoria de l’art i l’escriptura, reservant el seu nom per a la pintura. És, segurament, el més mordaç dels dibuixants satírics de la primera meitat del segle XX. El 1908 abandonà ¡Cu-Cut! per fundar i dirigir el setmanari Papitu, on explotà els seus ninots carregats d’elasticitat grotesca, amb acudits de causticitat punyent.
Arquitecte municipal de Vilassar de Mar, de Canet i de Mataró, algunes de les seves obres han estat atribuïdes erròniament a Gaudí. Dibuixà nombro- ses pàgines i acudits per a ¡Cu-Cut! utilitzant diversos registres gràfics.
Dibuixant i editor. Col·laborà a ¡Cu-Cut! i En Patufet utilitzant l’anagrama “Amyc”, i fou creador de l’editorial Muntañola. El seu treball a les pàgines de ¡Cu-Cut! destaca per la versatilitat del seu traç i l’experimentació comparativa i formal.
Metge, escriptor i dibuixant d’estètica clàssica. Va dirigir la revista catalanista berguedana Lo Pi de les Tres Branques (1898); col·laborà com a il·lustrador en altres publicacions com ara Mediterrània, ¡Cu-Cut!i Vida i féu també d’exlibrista.
Un dels més grans dibuixants del nostre país. La seva signatura és imprescindible en un gran nombre de les publicacions d’adults i d’infants del primer terç del segle XX. La seva obra ressalta per l’encert expressiu, lligat a la seva habilitat tècnica i valor artístic. Junceda havia emprat el pseudònim ‘Ribera’ per trametre dibuixos a ¡Cu-Cut!, i a la secció “Macos i Micos” del número 49 (4-XII-1902) hi llegim: “Els dibuixos estan molt be. Lo agrahiriam que’s servís passar per la Redacció qualsevol dia de sis a vuyt del vespre”. Així s’integrà aviat en el nucli de redacció i, després d’un parell d’anys de recerca i experimentació estilística, el seu traç madurà ràpidament revelant el seu immens talent artístic.
Escultor, gravador i dibuixant, és un dels artistes catalans més peculiars del Noucentisme. El seu traç sensual, a voltes bigarrat i a voltes eteri, confereix als seus dibuixos una pàtina refinada i preciosista.
Il·lustradora, deixebla de Joan Llaverias, inicià la seva carrera a ¡Cu-Cut!i col·laborà en diverses revistes infantils. Els seus dibuixos es basen en la força del valor plàstic de la línia.
Pintor, gravador i aquarel·lista format a Madrid que fou professor de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i director de l’Escuela de Artes y Oficios de Jaén. A ¡Cu-Cut! utilitzà el pseudònim “Asterisch” per a les seves caricatures d’estètica lletgista i bigarrada.
Dibuixant, col·laborà prolíficament a ¡Cu-Cut!el primer any, i esporàdicament més endavant. Fou codirector artístic de La Jornada Deportiva, amb Antoni Alasà, i dibuixà en altres revistes com ara Fatty o Cuca Fera, on emprà el pseudònim “Lotus”.
Deu anys d’història passen pel sedàs crític de ¡Cu-Cut!, que denuncia sobretot la falsedat dels discursos oficials d’una Espanya decadent, però comenta també costums i tendències culturals.
¡Cu-Cut! satiritzà ferotgement els partits dinàstics i el règim monàrquic espanyol de la Restauració. Tot i no poder caricaturitzar directament el rei Alfons XIII, la revista atacà els governs de Madrid i el caciquisme.
Sagasta, Maura, Romanones, Moret i Canalejas protagonitzen sovint les vinyetes de ¡Cu-Cut! La revista atacà el poder centralista de Madrid, representat pel president del Govern i el cos ministerial, i també pels inoperants governadors civils; però també dirigí alhora sàtires punyents contra el creixent republicanisme obrerista i l’anarquisme.
La bèstia negra de ¡Cu-Cut! fou el polític del Partit Republicà Radical Alejandro Lerroux, a qui anomenaren “Emperador del Paral·lel”. Aquest demagog abrandat exacerbà el revolucionarisme verbal i s’oposà violentament al moviment de la Solidaritat Catalana.
El darrer número de ¡Cu-Cut! fou el 518 (25-IV-1912). Una portada de Llaverias, arran d’un viatge de l’Orfeó Català a Madrid, on caracteritza el mestre Millet com Orfeu amansint les feres de la capital, causà un malestar polític que provocà que els redactors acordessin suspendre’n la publicació.
Un dels objectes principals de la sàtira de ¡Cu-Cut! fou amb freqüència l’Exèrcit espanyol, decadent, ineficaç i mancat de recursos, marcat pel desastre de Cuba.
Una caricatura de Junceda, referent al Banquet de la Victòria (una celebració electoral de la Lliga), en el número 204 (23-XI-1905) fou la gota que va fer vessar el got de la paciència dels militars. Malgrat que el número fou denunciat i la vinyeta va haver de desaparèixer de la pàgina, un grup de 300 oficials va reunir-se a la plaça Reial i atacà les redaccions de ¡Cu-Cut!i de La Veu de Catalunya i la impremta on s’editaven.
Els fets provocaren, a més de la suspensió de ¡Cu-Cut!, la dimissió del president del Govern Montero Ríos, la suspensió de garanties constitucionals a Barcelona i la tramitació de la Llei de jurisdiccions, que permeté a l’Exèrcit vigilar més estretament la vida civil. La reacció propicià també el moviment de la Solidaritat Catalana i marcà l’inici de la definitiva hegemonia política del catalanisme.
¡Cu-Cut! provocà un fort impacte en el panorama de la premsa satírica catalana.
En aquell moment, La Campana de Gràcia (1870-1934) era la degana de la premsa satírica. Fundada per Innocenci López, era una publicació de batalla, d’ideari republicà i profundament anticlerical. Dirigida a un públic menestral, fou la primera revista en català de gran abast.
L’Esquella de la Torratxa (1879-1938) era feta pel mateix editor i equip que La Campana. També defensava les idees republicanes, però es dirigia a un públic urbà i petitburgès. Els enfrontaments entre L’Esquella i ¡Cu-Cut! foren inclements i constants.
La rivalitat entre aquestes publicacions estimulà el nivell gràfic del dibuix satíric a Catalunya.
¡Cu-Cut! ridiculitzà sovint la publicació madrilenya Gedeón (1895-1912), la revista satírica espanyola més popular d’aquell moment, malgrat que el seu subtítol era “el periódico de menor circulación de España”.
Feliu Elias, “Apa”, distanciat ideològicament del catalanisme conservador de la Lliga, fundà Papitu (1909), una revista de factura excel·lent que comptà amb il·lustradors com Nogués, Nonell, Aragay, Juan Gris, Labarta, Gargallo, Humbert, Junoy, o Pidelaserra, abans de decantar-se vers la sicalipsi, de la mà de Francesc Pujols primer, i d’Agustí Piracés més endavant.
L’aparició de ¡Cu-Cut! fomentà la publicació d’altres revistes d’ideologia catalanista encara més radical, com La Tralla (1903-1907), que seria seguida per Metralla (1907-1909) i La Tralla del Carreter (1903-1904), les quals sofrien sovint càstigs, suspensions i àdhuc empresonament dels seus redactors, d’un catalanisme excessivament abrandat per a les autoritats.
L’equip de ¡Cu-Cut! seria la base d’altres importants publicacions catalanes.
En Patufet (1904-1938), la més emblemàtica publicació infantil catalana. Fundada per Aureli Capmany, passà a ser editada per Bagunyà i després del tancament de ¡Cu-Cut! fou el refugi del seu equip de dibuixants i de redactors. El 1907 inicià la Biblioteca Patufet, que arribaria a publicar 70 títols.
Mundial Humor (1912-1914), Virolet (1922- 1931) o L’Esquitx (1931-1936) també foren publicacions editades per Bagunyà i dibuixades principalment per l’equip que formava el nucli de col·laboradors de ¡Cu-Cut!
El format de ¡Cu-Cut!, la cura en el disseny de les pàgines, el tractament de les capçaleres i dels culs de llàntia i l’equilibri entre la imatge i el text foren imitats per moltes altres publicacions i inauguraren una època d’or de la premsa satírica catalana que arribà fins a la Guerra Civil.
Aquesta és la versió virtual optimitzada per Humoristan de l’exposició que es va poder veure a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, entre el 10 de maig i el 31 d’octubre de 2012. L’enllaç a l’exposició virtual de l’AHCB és http://www.bcn.cat/cu-cut/
Organització
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB). Institut de Cultura. Ajuntament de Barcelona
Producció
Tantatinta
Cap del projecte
Xavier Tarraubella, director de l’AHCB
Comissari
Jaume Capdevila (Tantatinta)
Coordinació
Ramon Grau (AHCB)
Assessorament
Jaume Bosch Josep Maria Cadena
Difusió i comunicació
Gerard Preminger i Josep Romero (AHCB)
Conservació preventiva
Gemma Valls (AHCB)
Disseny gràfic i maquetació
Néstor Macià
Revisió lingüística
Llengua de Foc
Prestadors
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Jordi Bernet, Jaume Bosch, Jaume Capdevila, Films de l’Orient, Família Junceda, Quim Pujolar, Benet Rouse i Segimon Rovira
Agraïments
Jordi Artigas, Josep Maria Figueres, Fundació Folch i Torres, Antoni Guiral, Alfons López, Marc Martí, Ricard Mas Peinado, Gerard Montero, Víctor Oliva, Jordi Pablo, Josep Pinyol Vidal, Sebastià Roig, Ramon Serra Massana, Lluís Solà i Dachs, Cecília Vidal Maynou
