Solé Boyls

Artista autodidacte. A part de la seva obra pictòrica, amb ús preferent de l’oli, es coneix Solé Boyls pel fet d’haver estat el darrer director del més mític setmanari sicalíptic que ha donat el nostre país i que portava el recordat nom de Papitu.   

Solé Boyls va debutar el 1921 en el setmanari infantil La Mainada, el redactor en cap de la qual era Joan Laguía, que havia estat un dels fundadors del Sindicat Lliure, al servei de la patronal en la seva lluita contra l’obrerisme. Quan Laguía ho va haver de deixar, ja que el buscaven per matar-lo, el va substituir Avel·lí Artís en la direcció. En aquesta publicació, que va sortir durant dos anys, Solé Boyls hi va publicar uns pocs dibuixos amb la signatura de Gau.

També va dibuixar a La Sardana, la publicació més important i popular del món sardanístic, que va durar una colla d’anys, des de 1921 fins gairebé al començament de la guerra.

Una altra de les seves col·laboracions va ser a L’Estevet, publicació fundada per Carrasco i Formiguera, en què es va donar la circumstància que també va acabar dirigida per Avel·lí Artís.

Solé va dissenyar exlibris i també goigs i, en aquesta vessant, és curiós el goig que es va fer a si mateix, que portava el títol de Goigs a llaor del futur màrtir Miquelorum e Boylorum, ninotàire. Va ser l’impulsor, juntament amb Josep Alumà i Josep Morell, del Primer Saló del Cartell, i també es va dedicar intensament a la xilografia.

Pel que fa a la seva obra pictòrica destacarem el retrat que va fer de la colla de l’Or del Rhin (el recordat cafè que hi havia a la Gran Via, al costat del cine Coliseum), durant un dinar, en el qual apareixen Agustí Esclasans, Lluís Morató, Alfred Opisso, Joan Cortés i Francesc Serra, entre d’altres, i la seva participació en l’Exposició de Primavera, celebrada al Saló de Montjuïc durant la primavera de 1934, amb un quadre titulat La taula de treball.

En els primers dies de la Guerra Civil el Sindicat de Dibuixants Professionals va decomissar diverses capçaleres de premsa, entre elles dos títols tan mítics com L’Esquella de la Torratxa (setmanari en el qual Boyls també havia publicat algun dibuix) i Papitu. El primer, com és sabut, va seguir amb èxit, però Papitu va ser un fracàs rodó, perquè se li va voler canviar l’essència, desvergonyida i pseudoeròtica, i el públic va deixar de comprar-lo. Aquesta darrera etapa de l’època de la guerra només va durar divuit números, dirigits per Solé Boyls, que va tenir el trist honor de signar el certificat de defunció de la ja veterana revista, que ell va voler justificar al·legant la mala qualitat i la falta del paper.

Acabada la guerra i en plena repressió franquista, Solé, com tants altres sospitosos de l’aleshores horrible pecat del catalanisme, va procurar passar desapercebut i va treballar en un magatzem fins a la seva jubilació.

Publicacions:

La Mainada, La Sardana, L’Esquella de la Torratxa, L’Estevet, Papitu.