Mercè Llimona

Mercè Llimona era filla del conegut pintor Joan Llimona i de la seva segona esposa, Maria Raymat. La seva era una autèntica família d’artistes. El seu oncle era el no menys conegut escultor Josep Llimona. Tenien el taller a dalt de la casa on vivien, al carrer de Llúria de Barcelona, i això ja va condicionar la futura vocació de l’artista, ja que va tenir tota mena de facilitats i, juntament amb la seva germana Nuri, es passava més hores a l’estudi que a casa seva.

Quan va morir el seu pare, l’any 1926, ella tot just tenia 12 anys i van anar a viure a Vilassar de Dalt, on el seu pare hi tenia un altre estudi. En comprovar la seva vocació la família va decidir que anés a estudiar a Llotja, on no s’hi va estar gaire temps a causa de les desavinences que va tenir amb un professor valencià que tot ho veia “moraet” mentre que a la Mercè, que ja anava agafant l’afició que tota la vida va tenir pel color beige, tot li semblava “torraet”.

Va treballar un parell d’anys amb l’oncle escultor i als 18 va ingresar al Cercle Artístic de Sant Lluc (del qual va ser presidenta entre 1962 i 1966) mentre feia de professora a Blanquerna i començava a dibuixar els seus propis llibres de contes. Durant la Guerra Civil va anar a París durant nou mesos i, aconsellada per uns familiars, va fer cap a San Sebastià on la visió de l’Espanya franquista, el capteniment dels que manaven i la marginació total del seu idioma la van fer, segons les seves pròpies paraules, sentir-se molt estranya. Per sobreviure, i amb l’ajuda de Valentí Castanys, va col·laborar en els primers setmanaris infantils de l’època franquista: Flechas y Pelayos, Chicos o Mis Chicas, mentre editava els seus primers llibres Chupete i El muñeco de papel.

El 1939 va tornar a Barcelona i va entrar en relació amb l’editorial El Hogar y la Moda que li va editar el llibre Tic-Tac (1942), del qual se’n van fer 8 edicions, i Mi Ángel de la Guardia (1944).

El 1943 es va casar amb Fèlix Escalas i la feina domèstica i els cinc fills que va tenir la van mantenir durant uns anys apartada de l’art, amb l’excepció d’algunes estampes que va fer per primeres comunions o la decoració d’algunes cambres infantils. Durant la dècada dels cinquanta va col·laborar a Destino il·lustrant alguns contes i, ja als anys seixanta, també ho va fer a Cavall Fort. El seu estil com a il·lustradora estava molt influït pels dibuixants anglesos i sobretot per Rackham, que era el seu il·lustrador predilecte. També va col·laborar a L’Infantil, on va crear el personatge de La petita Alícia. En aquesta època va il·lustrar els llibres Heidi, Blancaneus i Marcelino, pan y vino, editats per Juventud.

A partir d’aleshores, greus problemes de salut la van mantenir durant molts anys apartada de la feina i van fer que fins i tot pensés en deixar de dibuixar definitivament però, amb esforç i voluntat, va superar les molèsties. A partir de 1970 va tornar a publicar una sèrie de llibres i va recuperar aquella popularitat que mai havia perdut del tot. Van sorgir els llibres Jocs i Cançons, Ha nascut un infant, Del temps de l’àvia, Nadal, Poemes i Cançons, una reedició de Chupete, i va rebre diverses proposicions de feina, fins i tot des de l’editorial Random House d’Amèrica del Nord.

Va ser presidenta de l’Associació Profesional d’Il·lustradors. Les seves darreres produccions són els llibres La Ventafocs i Polzet i unes il.lustracions per a una edició de Peter Pan. Als anys vuitanta, amb la reinstauració de la Generalitat de Catalunya, va rebre el reconeixement oficial per la qualitat del seu treball. El 1984 li van concedir un premi de la Generalitat al millor il·lustrador de llibres infantils i el 1986 li va ser atorgada la Creu de Sant Jordi. Al final de la seva vida va escriure un parell de llibres de memòries: No m′oblidis mai. Diari d′una col·legiala (1995) i Han passat els anys (1996).

Mercè Llimona era d’aquelles il·lustradores excel·lents que, mentre les seves facultats li ho van permetre (va pintar fins al darrer moment, sobreposant-se al dolor físic), no planyia les hores per poder fer aquells dibuixos que són l’admiració de tothom pels seus detalls i per l’humor que traspuen. Són imatges que estan molt més a prop de la il·lustració anglesa moderna que no pas de la de l’època victoriana, encara que tots els seus dibuixos els podem emmarcar en el classicisme.

Publicacions: Chicos, Destino, Flechas y Pelayos, La Mainada, Lecturas, L’infantil,  Mis Chicas, Pelayos.

Principals seriès: Las travesuras de Puck (Pelayos, 1937), Pedrito y Candy (Chicos, 1938), Escarabajín quiere casarse (Chicos, 1938), Un bello gesto (Chicos, 1938), Bobín (Chicos, 1938), La confesión de Hildebrando (Chicos, 1938), Los mejores cuentos extranjeros (Chicos, 1938), El Corral de don Pancho (Chicos, 1938), El muñeco de papel  (Chicos, 1939), La Petita Alicia (L’infantil, 1963).