Marcel·lí Porta

Com passa amb molts dels artistes nascuts durant els anys del canvi de segle, no queda clar l'any del naixement de Marcel·lí Porta. La majoria de cronistes el situen el 1900, però la Gran Enciclopèdia Catalana indica l'any 1903 i el 1979 com el de la mort, tot i que aquesta data sí es coneix amb exactitud contrastada: 1959. Tanmateix, segons documenta Santi Barjau, el mateix Porta quan va arribar a Mèxic va omplir una fitxa d'immigració i va indicar el 1898 com a data del seu naixement.

Marcel·lí Porta va ser un gran cartellista i un important bohemi, d'aquells que omplien les nits de la Barcelona d'abans de la Guerra Civil. Malgrat el seu aspecte peculiar (molta gent que el va conèixer el qualificava d'extravagant per la seva manera de vestir), va ser un dels personatges més estimats pels seus col·legues, tal com descriu Artur Bladé, en el llibre L'Exiliada: “La seva autocaricatura ja fa pensar en una ceba amb ulleres. Porta no té un sol pèl al cap i amb prou feines a la cara. I és un cap petit en relació amb les ulleres, enormes. I la pipa que gasta. Petit també de còrpora, desmanegat, hi ha en els seus moviments i en el seu caminar alguna cosa de mecànic, d'autòmat. És un humorista que no he vist mai amoïnat, ni tan sols quan no té un rosegó de pa per matar la fam. De vegades fa la impressió de viure de l'aire.” Malgrat el seu aspecte de bonhomia, el seu humor era sovint sarcàstic i el seu tipus de dibuix no era de caire amable. Els seus personatges eren més aviat cantelluts.

De jove havia estudiat Arts Plàstiques a Barcelona i el 1915 fins i tot havia rebut un premi que la Societat de Mestres Pintors concedia als aprenents més espavilats. El 1918 va fer la seva primera col·laboració al setmanari de caràcter independentista L'Intransigent (1918-1922), que en els seus quatre anys de vida va ser durament perseguit i multat per les autoritats. El seu director, Domènec Latorre, va ser afusellat per les tropes franquistes el 1939.

Porta va alternar la seva vida bohèmia amb altres col·laboracions, i van aparèixer dibuixos seus a setmanaris satírics com La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa, als quatre números d’El Crit (1932) o a L'Opinió, diari d'Esquerra Republicana que va sortir entre 1931 i 1934.

Al Saló d'Humoristes de 1933 va presentar, a la Galeria Empòrium de Barcelona, un dibuix titulat Miss Romàntica 1933 que, amb el seu sarcasme habitual, representava un home que buidava un porró de vi a la boca de la seva dona mentre li deia: “Té, beu, fins ara m'havies fet beure a galet tu a mi!”. I el 1934, a la Galeria Syra, en va presentar un altre en el qual un lleó alçava les potes del davant per llençar-se damunt del caçador i aquest, que l'apuntava amb l'escopeta, ho interpretava al revès i deia: “Es veu que té por, perquè es posa mans enlaire”.  Porta també va tornar a exposar al Saló de Tardor de l'any 1938, ja en plena Guerra Civil.

Va formar part d’Els Sis, un grup de pintors del qual també en formaven part Alfons Vila (Shum), Josep Bartolí, Pascual Benigani, Feliu Elias (Apa) i Helios Gómez. Aquest grup es va integrar al Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) que havia fundat Helios Gómez, i va ser precisament aquesta organització la que es va fer càrrec del setmanari sicalíptic Papitu quan va començar la guerra. La darrera etapa de la revista només va durar 18 números i Porta hi va publicar diversos dibuixos, entre ells l’Auca de la innoble i trista militarada feixista. Però la seva activitat principal durant la guerra van ser els cartells, entre els quals va destacar el que portava el lema “Feixisme no” que, fet l'octubre de 1936, representava un militar feixista, amb grans bigotis i amb un sable oscat i sagnant, que era engrapat per una mà enorme que l'esclafava. Per aquesta època es va posar de moda fer inscripcions i dibuixos als vagons de tren que, d'aquesta manera, es convertien en propaganda itinerant. Porta es va apuntar a aquesta activitat amb entusiasme.

Com que era afí a l'ideari d'Esquerra Republicana de Catalunya, al final de la guerra va haver-se d'exiliar i, després de ser internat al camp de refugiats del Barcarès al Rosselló francés, va poder aconseguir un lloc a la residència d'intel·lectuals de Montpeller (Llenguadoc-Rosselló), on va coincidir amb una colla de catalans il·lustres com Pompeu Fabra o Francesc Pujols, a qui va fer moltes caricatures. Un dels seus companys intel·lectuals, Artur Bladé, explica que Porta dormia en el recambró d'una oficina a la porta de la qual, sota una autocaricatura, hi va posar un rètol que deia: “Porta, Dessinateur, Chez Moi” [“Porta, Dibuixant, A casa meva”]. A Montpeller també va participar en exposicions col·lectives al Centre Cultural Català i al Teatre Municipal.

Finalment va aconseguir embarcar-se cap a Amèrica i arribar a Mexic, on ràpidament es va integrar en les activitats de l'Orfeó Català de Mèxic, que va ser pràcticament la seva llar fins al final de la seva vida. De fet, quan va morir, sense família, va deixar tots els seus béns a aquesta institució. Aviat va participar amb els seus dibuixos en diverses publicacions d'exiliats com Mundo Socialismo y Libertad (1944), La Nostra Revista (1947) o Lletres (1948). L'octubre de 1942 va fer una exposició de dibuixos humorístics a la Galeria Arte y Decoración i el 1953 en va fer una altra a l'Ateneo Español. Mentrestant, per guanyar-se la vida, es dedicava a pintar targetes de Nadal amb motius catalans i mexicans.

La feina principal de Porta durant la postguerra va ser la il·lustració de llibres. El 1944 va dibuixar per al llibre d'Artur Bladé Geografia espiritual de Catalunya (segons les teories de Francesc Pujols) i per a Els pollets de colors de Jordi Vallés, el 1945 per a Joan Maragall, antologia poètica mínima, el 1946 per a Mireia, poema provençal del Premi Nobel Frederic Mistral i el 1947 per a Ciudad de madera del periodista Agustí Cabruja. Els anys 1950 i 1951 va fer dibuixos per als llibres de Felip Salvador Contes d'Amèrica i per al poemari Raïm. Pocs mesos abans de la seva mort (1959) encara va il·lustrar La cabeza del rey de José M. Francés.

Porta havia tastat tots els aspectes de la pintura i també s'havia dedicat a la decoració i a l'escenografia. Havia decorat la biblioteca de l'Orfeó Català de Mèxic i la botiga de la Pastelería Suiza i, en el segon aspecte, havia fet d'escenògraf en diverses obres representades per la Secció Dramàtica de l'Orfeó. Com hem dit, ell considerava l’Orfeó com casa seva i, en justa correspondència, allà li van dedicar dues grans exposicions en record i homenatge els anys 1979 i 1988.

Principals Publicacions: El Crit, La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa, L'Opinió, Papitu.