TBO ha estat una de les publicacions de còmics més longeves de la nostra història. No solament és una de les revistes més populars de tots els temps, sinó que ha donat nom genèric a les revistes d’historietes amb la paraula ʻtebeoʼ, l’únic mot propi que tenim per definir les publicacions de còmics.
Per altra banda, per TBO han passat els grans mestres de l’humor gràfic i el còmic espanyol del segle xx. Al mateix temps, en les seves pàgines han nascut algunes de les sèries de més èxit en el món del còmic nacional, com Los grandes inventos de TBO o La familia Ulises.
A les seves pàgines s’han reflectit alguns dels canvis socials més significatius del darrer segle i, al mateix temps, la revista ha estat un reflex de l’actualitat dels esports, el cinema o la televisió al llarg de tot el segle xx.
A Humoristan volem dedicar tres exposicions als 100 anys d’història del TBO. Aquesta primera farà una revisió històrica de totes les etapes de la revista: veurem la seva evolució, els canvis, alguns dels seus autors i de les seves sèries més famoses, i les formes amb què ha plantejat l’humor gràfic. El mes de juny presentarem una mostra dedicada a les sèries més significatives d’aquesta revista, i el setembre dedicarem una exposició als seus autors més importants.
Comencem, doncs, revisant les sis etapes de la revista TBO, que ens portaran des de l’any 1917 fins al 1998.
Volem expressar el nostre agraïment molt especial a Lluís Giralt, de qui són els exemplars impresos i les pàgines originals reproduïdes en aquesta exposició.
El primer TBO (1917-1939)
Les cròniques diuen que el mes de març de 1917 (el dia 11 o el 17, això encara està per aclarir) va aparèixer als quioscos el primer número d’una publicació infantil anomenada TBO. En aquells moments començaven a publicar-se revistes infantils que assumien en el seu contingut una part més o menys important d’imatges, ja fossin il·lustracions i acudits o historietes primerenques. Es tractava de publicacions adreçades als nanos, sempre amb un caire moralista i pedagògic, però amb la sana intenció de fer-los passar una bona estona.
TBO va ser una iniciativa d’un impressor barceloní, Arturo Suárez, mentre que el títol sembla que va sorgir d’un dels seus col·laboradors, l’escriptor i afeccionat al teatre Joaquín Arques, que el va treure d’una revista lírica de l’any 1909 anomenada T.B.O., obra d’Eduardo Montesinos i Ángel Torres del Álamo. A partir del núm. 10, la revista fou adquirida per Joaquim Buïgas, que va fer canvis importants, com ara el logotip (que quedà ja per sempre) o la presència cada cop més important d’historietes. Amb Buïgas, la capçalera va iniciar una fulgurant carrera en els quioscos.
L’humor blanc del TBO, clarament adreçat als nanos però també a tota la família, va conquerir molt aviat l’atenció de milers de lectors amb els seus textos, acudits, il·lustracions i historietes. De fet, partint d’una tirada inicial de 9.000 exemplars, l’any 1935 va arribar als 216.000, fet que evidencia el seu arrelament entre la gent del carrer. El seu èxit va arribar fins a tal punt que l’any 1930 es va estrenar al Teatre Circ Barcelonès la cançó «¡Yo quiero un TBO!», amb música de Francisco Codoñer, lletra de Mercedes Belenguer i cantada per Pepita Ramos, que la va gravar en disc.
No és gens estrany aquest èxit, sobretot si tenim en compte que entre els primers col·laboradors d’aquesta revista barcelonina hi havia signatures tan importants en el món de la il·lustració, l’humor gràfic i la historieta com les de Donaz, Manuel Urda, Tínez, Nit, Ricard Opisso, Rapsomanikis, Serra Massana o Méndez Álvarez, als quals s’hi van afegir d’altres tan importants com Antoni Batllori Jofré, Josep Escobar, Díaz, Cabrero Arnal, Salvador Mestres, Arturo Moreno o Benejam, a més d’alguns autors estrangers, com els francesos Louis Forton, Maurice Cuvillier, Aristide Perré i Th. Barn, i els nord-americans George McManus i Otto Soglow. De fet, la popularitat de TBO va generar al seu voltant altres col·leccions, com Historietas y cuentos de TBO, Colección gráfica TBO o la revista per a nenes BB.
La primera etapa de la revista, amb 1.097 números i 20 almanacs, va arribar fins al desembre de 1938; la Guerra Civil i l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona va acabar amb la revista, com amb tantes altres coses. I, tot i que en aquesta primera època TBO no apostava gaire per les sèries de personatges fixes, va acollir seccions tan populars com Los grandes inventos de TBO (amb la presència del professor Franz de Copenhague a partir del 1935), De todo un poco, Visiones de Hollywood o la sèrie de Benejam Melitón Pérez. En la seva darrera etapa, l’editorial del TBO, com d’altres de la zona republicana, fou col·lectivitzada, en aquest cas per membres de l’Escuela Nueva Unificada —formada per pedagogs de la UGT i de la CNT—. Aquests, en comprovar la complexitat del seu entramat editorial, l’únic que van fer va ser pactar amb el seu director, Joaquim Buïgas, la creació de la secció Floreal a partir del núm. 1.006 (1936). Aquesta secció, subtitulada Revista infantil semanal publicada bajo el signo de la Escuela Nueva Unificada, només va incloure una columna amb textos de contingut pedagògic. La resta de les dues pàgines que composaven aquesta secció (que es presentava a la contracoberta però amb la revista girada, com si fos una altra coberta) estava ocupada per acudits o historietes sense aspiracions polítiques o educatives, quasi tots realitzats per Benejam.
Acabada la guerra, Joaquim Buïgas es va associar amb Estivill i Viña i va tornar a editar TBO a partir de l’any 1941. Inicialment, com que l’editor no gaudia del permís de publicació periòdica que atorgava la Dirección General de Prensa, la revista va aparèixer amb poca regularitat, perquè per editar cada número havien de demanar un permís especial com a fullet o publicació única. Cada exemplar, que sempre duia les paraules «Ediciones TBO» a la coberta, anava precedit d’un avanttítol diferent (Una hora de risa con..., Álbum selecto de..., Historias cómicas de... o Hojas divertidas de...), perquè no podia numerar-se. Tot i això, i fins al 1952, TBO va publicar un total de 150 números (amb almanacs anuals i el títol també anual Almanaque Humorístico TBO inclosos), iniciant una de les seves millors etapes.
Va ser aleshores quan, als noms abans citats, s’hi van afegir els d’autors com Ayné, Carles Bech, Muntañola, Coll, Castanys, Óscar Daniel, Albert Mestre, Blanco, Conti, F. Tur o Sabatés. També aleshores van néixer sèries com La familia Ulises (1944) o Eustaquio Morcillón y Babalí (1946), ambdues de Buïgas i Benejam, o Angelina y Cristóbal (Muntañola, 1945). Es van mantenir seccions com Los grandes inventos de TBO (de diversos dibuixants), De todo un poco (dibuixada per Urda) o Visiones de Hollywood (d’Antares i Albert Mestre).
El to de la revista no era aleshores tan blanc o ingenu; abans que la censura actués amb una legislació molt restrictiva, es van publicar historietes d’una certa crítica social i d’una visió de la quotidianitat no massa amable.
La popularitat de TBO va seguir creixent, fins al punt que l’any 1952 arribà a fer tirades de 225.000 exemplars per número.
L’any 1951, amb la creació del Ministerio de Información y Turismo, es van començar a donar permisos de publicació periòdica a tots els tebeos, tant als nous com als que ja es publicaven. Per tant, l’any 1952 TBO va tornar a ser numerat partint del núm. 1, en una nova etapa (setmanal a partir de 1963) que arribà fins a l’any 1972, amb prop de mil números entre els ordinaris, els extres i els almanacs.
De fet, va ser en aquesta etapa que TBO inicià la publicació de números extraordinaris, monogràfics amb historietes i material original dedicats a temes com el turisme, l’Oest, el circ, el cinema, el llibre, el futbol i altres esports, i amb algunes sèries (La familia Ulises, Eustaquio Morcillón y Babalí o Altamiro de la Cueva) i autors concrets (Urda, Salvador Mestres o Benejam).
Altres grans humoristes i historietistes es van afegir al TBO, com Raf, Bernet Toledano, Pañella o Pedro García Lorente, i també joves i prometedors creadors, com Pere Olivé, Fraper, Morales, Sirvent, Alfonso López, Mª Ángeles i Isabel Bas.
Igualment, en aquesta etapa va començar a destacar la singularitat i el mestratge de Coll, amb les seves historietes de nàufrags, automobilistes, vianants i altres personatges atònits. També aleshores es van crear moltes noves sèries. Algunes es van fer molt populars, com ara Josechu el vasco (Muntañola, 1963) i Altamiro de la Cueva (Bech i Bernet Toledano, 1965), però també en van aparèixer d’altres, com Aventuras de Doña Exagerancia (Muntañola, 1958), Maribel es así (María Ángeles, 1964), Joaquinete y su chupete (Ayné, 1965) o Ana-Emilia y su familia (Isabel Bas, 1967). TBO seguia publicant noves entregues de Los grandes inventos de TBO, De todo un poco i La familia Ulises, i també sèries d’autors estrangers, com Mister Breger (Dave Breger, 1952), Enriquito (Carl Anderson, 1952), El Reyecito (Otto Soglow, 1956) o La pequeña Annie (Darrell McClure, 1965).
Fins i tot, TBO gaudia d’un concurs d’acudits per als seus lectors (iniciat el 1950), en el qual en publicava els millors i n’il·lustrava alguns, fins que l’excés de material rebut portà la redacció a sol·licitar que no se’n remetessin més, cosa gens estranya si pensem que, en aquella època, TBO imprimia al voltant de 350.000 exemplars per número. Benejam, retirat el 1969, cedí La familia Ulises a Blanco, mentre que Carles Bech, guionista de la sèrie des del 1963, la continuà escrivint.
La popularitat de TBO no parava de créixer. Fins i tot, el 1968 la Real Academia de la Lengua Española va acceptar la paraula ʻtebeoʼ, definint-la com una revista d’historietes, perquè ja feia temps que el TBO havia donat nom a aquest tipus de publicacions. No obstant això, a finals de la dècada dels seixanta la competència en el terreny dels tebeos infantils i juvenils era ferotge, i els responsables de la revista van cercar una nova fórmula per reconvertir la clàssica capçalera en una revista més moderna.
Amb el títol de TBO 2000 i reiniciant la seva numeració des del núm. 2.000 (sumant, en teoria, els exemplars de totes les èpoques anteriors, tot i que es van equivocar, perquè aquest núm. 2.000 era en realitat el 2.018), TBO va iniciar una nova etapa el 1972, que s’allargà fins a l’any 1983. Aquesta època, amb 503 números setmanals i 137 d’extraordinaris, passà per diverses etapes.
Al principi, i comptant des de la coberta, es publicava una historieta sencera de set pàgines, una autèntica novetat a TBO. Aquestes historietes estaven signades, entre d’altres, per Carles Bech, Salvador Mestres, Batllori Jofré, Sabatés, Nabau, Arturo Moreno o Madorell, el qual, després d’evidenciar les seves qualitats a la revista en català Cavall Fort, va aportar a TBO 2000 la sèrie Balín y Largo (1973). Una altra novetat va ser que La familia Ulises, que seguia escrivint Carles Bech, ara la dibuixava Salvador Mestres, un canvi que no va agradar gaire als lectors, fet pel qual ben aviat va ser Blanco qui va continuar definitivament amb la sèrie. A TBO 2000 hi seguien col·laborant noms il·lustres, a més d’alguns de la primera època, com Ayné, Muntañola, Bernet Toledano, Raf, Sabatés, Pañella i, tot i que de forma intermitent, Coll (que havia deixat de dibuixar historietes l’any 1964 per dedicar-se a la seva feina de paleta). I aviat es van unir al sumari altres joves creadors (Bernadó, Mir, Esegé, Tha, T.P. Bigart, Rigol o Clapers), i fins i tot dues signatures veteranes: Cubero i Mingo.
L’aspecte general d’aquell TBO 2000 era, en efecte, més contemporani, més modern. El disseny de la capçalera, més sintètic i conceptual, va començar a incorporar noves sèries, com Casimiro Noteví, agente del TBI (Bech i Sabatés, 1974), Historias de TV (Cubero, 1974) o Letras, números y Cía (Rigol, 1975), protagonitzada per lletres i números vius. A partir de 1974, Sirvent —autor d’una altra nova sèrie, Lobito Can (1973)— va començar a exercir de redactor en cap del setmanari, donant pas a una nova generació d’historietistes, amb sèries com Fort Baby (Sirvent i Tha, 1975), Animales racionales (Mir, 1978), Gustavo, el de la calle 19 (Bigart i Esegé, 1978) o Ergo (Bigart i Tha, 1978). També es van introduir bandes dessinées francobelgues, com Florentino y su vecino (Tillieux i Francis, 1974) o Los Tebeítos (Delporte i Peyo, 1974), que era el títol que li van donar als Barrufets. Però la sèrie que va revolucionar la trajectòria de TBO 2000 fou La Habichuela (1977). Subtitulada inicialment com La página loca de TBO, era una heterogènia mescla de tires, acudits gràfics i literaris, dibuixos i muntatges fotogràfics en els quals Sirvent, Mir, Tha, Esegé i T.P. Bigart feien un humor embogit i surrealista.
L’experiment, però, no va funcionar, i el nou TBO 2000 va patir una important pèrdua de popularitat a finals dels anys setanta, incapaç de competir en un mercat amb desenes de títols d’editorials com Bruguera i en una tessitura general —crisi econòmica del petroli, devaluació de la pesseta— que no convidava a celebracions. Ni la continuïtat d’Almanaque Humorístico TBO ni els números extraordinaris (102 entre 1972 i 1980) van evitar que TBO 2000 tanqués en el seu núm. 2.365 (4 de gener de 1980). A la setmana següent, i continuant amb la numeració, la revista va aparèixer com El TBO. Se’n va reduir el número de pàgines, va augmentar el seu preu i el sumari va fer un gir radical: es va apostar per publicar material reeditat en el 90% del contingut de la revista. Els autors clàssics s’havien retirat, i els nous feien un altre tipus de còmics. El 1981 la capçalera arribà a un acord amb la revista Lecturas i passà a publicar-se com a suplement infantil d’aquesta durant quasi un any. A finals del 1982 El TBO recuperà la seva independència, però a la contracoberta del núm. 2.502 (maig de 1983), Alberto Viña, el seu director, signà aquest escarit comiat: «Hasta siempre, querido lector». Uns anys abans, el 1976, Ediciones TBO publicà els seus únics exemplars en català: quatre números extraordinaris.
Editorial Bruguera, empresa líder en el sector del tebeo infantil i juvenil, feia molts anys que desitjava comprar la marca TBO. I finalment ho va aconseguir l’any 1983. El 1986, quan Bruguera era una empresa que havia passat per dues suspensions de pagaments i que sobrevivia gràcies a un crèdit del BCI, va publicar el seu TBO. Però no tenia res a veure amb el que s’havia editat fins aleshores. Era una revista per a adults, amb una filosofia moderna, dedicada a textos de música, literatura i tebeos, i amb molts còmics signats per creadors joves que creien en una historieta més personal i per a adults.
Va ser un TBO diferent, amb reminiscències de la revista de còmics Cairo (no en va, aquest TBO estava dirigit per l’exdirector de Cairo, Joan Navarro) i amb col·laboradors habituals de Cairo o El Víbora, com Max, Gallardo, Mique Beltrán, Ramón de España, Mariscal, Martí, Guillem Cifré, Pere Joan, Roger, Micharmut o Sento. També atenia els autors clàssics en alguns articles, però aquest TBO, agradés o no als seus lectors, va tancar amb el número 7, perquè el juny de 1986 l’Editorial Bruguera va fer definitivament fallida i va desaparèixer com a tal.
Ediciones B, que l’any 1987 es va fer amb tot el fons editorial de Bruguera, va continuar d’entrada la política d’aquella empresa, publicant, entre d’altres, revistes de còmics per a infants i joves, pràcticament amb els mateixos títols. L’any 1988, Ediciones B va decidir publicar de nou la capçalera TBO, una barreja entre el TBO clàssic i una publicació més moderna, aquesta vegada dirigida pel guionista i escriptor Víctor Mora.
De periodicitat mensual, el nou TBO va incloure noves sèries d’humoristes gràfics i historietistes clàssics —com Escobar, Vázquez, Martz Schmidt, Raf o Segura—, de creadors joves, alguns dels quals havien viscut la darrera etapa de Bruguera —com Jaume Rovira, Ramis, Cera, Sempere, Ferry o Esegé—, i d’alguns dibuixants d’estils més realistes —com Edmond, Adolfo Usero o Purita Campos—. La nova capçalera va cuidar la figura del guionista (amb obres d’Enrique Abulí, Francisco Pérez Navarro o Miguel Ángel Nieto), va recuperar Sabatés per fer de nou Los grandes inventos de TBO i va actualitzar La familia Ulises amb la sèrie La familia Rovellón (Pérez Navarro i Sempere, 1988). Fins i tot va comptar amb humoristes de renom, com Perich i Krahn. També va introduir interessants sagues francobelgues (Jack Pelman, de Petillon, i Informe Comical, de Goscinny i Gotlib) i algunes tires de premsa nord-americanes.
En essència, era bàsicament una revista d’humor adreçada a un lector heterogeni, fins i tot en edat, que va tenir la bona idea d’incorporar el suplement El TBO de siempre, que recollia, tot i que sense ordre ni concert, pàgines antigues dels vells TBO. La fórmula va durar deu anys i va arribar a publicar 105 números.
