Núria Pompeia (Barcelona, 1931-2016) va ser una humorista gràfica no sols pionera sinó també, durant molt de temps, solitària. En un temps en què en el món de la historieta s’aplicava allò de: «els nens amb els nens i les nenes amb les nenes», ella va dirigir la seva obra, tant en les col·laboracions amb la premsa com en la creació de llibres, cap a un públic de persones en general. I ho va fer des de la seva condició de dona conscient dels seus drets i combativa davant de l’opressió que patia. El seu missatge era molt feminista, tant com ho exigia la denúncia d’una situació molt, però molt, masclista. Tot i jugar en camp contrari es va guanyar un espai propi i un respecte, tant pel seu estil com pel seu punt de vista agredolç. Les seves imatges sintetitzaven ingenuïtat i ironia, amb un estil gràfic lleuger, que amb pocs traços aconseguia l’expressió que volia comunicar, alhora que reproduïa els matisos dels gestos i de les paraules. La seva caricatura estava carregada de vitalitat, retratava la deformació individual i social amb imatges dinàmiques i sensuals. D’altra banda, i potser per la combinació de llibertat i modèstia amb les quals va assumir la seva condició de dibuixant, va utilitzar el llenguatge de la narració gràfica amb molta imaginació i capacitat d’emprar els seus recursos per aconseguir recrear la vida dins dels límits dels seus acudits i historietes.
BIOGRAFIA
Núria Vilaplana Buixons, més coneguda com a Núria Pompeia, va néixer a Barcelona el 1931. Estudià a l’Escola Massana (Arts Sumptuàries), especialització en Retaule. Va treballar en el món editorial, com a grafista i com a editora, i va ser redactora en cap de les revistes Por favor i Saber.
Com a dibuixant d’humor gràfic va col∙laborar amb Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Sábado Gráfico, Por Favor, Vindicación Feminista, Dunia i El Món, i a la premsa estrangera amb Linus, Charlie Hebdo i Brigitte.
Com a escriptora va publicar cròniques culturals amb La Vanguardia i va dirigir i presentar Quart Creixent a TVE. També va escriure una col·laboració setmanal al Diari de Barcelona i va ser directora de la Casa Elizalde.
L’any 2000 va rebre la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona al mèrit artístic, i el 2007 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
LLIBRES PUBLICATS
D’humor gràfic:
• Maternasis, 1967 (Editions Pierre Tisné, París/Editorial Kairós, Barcelona)
• Y fueron felices comiendo perdices…, 1970 (Editorial Kairós)
• Pels segles dels segles, 1971 (Edicions 62)
• La educación de Palmira, 1972 (Editorial Andorra)
• Mujercitas, 1975 (Editorial Punch)
• Cambios y recambios, 1983 (Editorial Anagrama)
De narrativa:
• Cinc cèntims, 1981 (Edicions 62)
• Inventari de l’últim dia, 1986 (Edicions 62)
• Mals endreços, 1998 (Columna)
Aquesta exposició va ser concebuda per Tanta Tinta, comissariada per Pepe Gálvez i produïda pel Col·legi Oficial de Periodistes de Catalunya. El nostre agraïment a tots ells per haver-la cedit per Humoristan.
Maternasis
«Tal vez yo dibujo –o comencé a dibujar de un modo profesional– simplemente por falta de alternativas, porque no tenía estudios ni profesión y, menos, tiempo para alcanzarlos.
»En aquella época tenía bastantes hijos pequeños y la necesidad de expresar mi visión crítica de la realidad la encaminé a esta práctica de fácil compaginación con mis obligaciones domésticas y familiares.»
Núria Pompeia Catàleg de l’exposició «Papel de Mujeres»” (1988)
Maternasis, el primer llibre gràfic de Núria Pompeia, va aparèixer l’any 1967 i va ser editat per Kairós. Innovador en la forma, síntesi d’una o dues imatges per pàgina, ho va ser encara més en la seva narració desmitificadora de l’embaràs des de la seva vivència per la dona.
Núria Pompeia a l’entrevista realitzada per José Manuel Vilabella Guardiola per al llibre Los Humoristas, publicat per Ediciones Amaika el 1975.
–¿Qué papel desempeña el dibujante de humor en la España actual, en el panorama artístico, político y social?
–El de conciencia colectiva.
Núria Pompeia a l’entrevista realitzada per José Manuel Vilabella Guardiola per al llibre Los Humoristas, publicat per Ediciones Amaika el 1975.
«El humor viene a ser para mí como una especie de defensa ante la dureza con que percibo lo que me rodea… Además, con humor se dicen las cosas de una manera más civilizada.»
Núria Pompeia a l’entrevista realitzada per Fernando Lara a la revista Triunfo, núm. 545
L’any 1968 apareix a les pàgines del número 304 de la revista Triunfo la sèrie Las metamorfosis. Aquest treball impacta per la capacitat de comunicar amb la imatge que mostra la Núria. Són historietes generalment d’una pàgina, també sense vinyetes emmarcades, en les quals les imatges evolucionen en un procés convergent de transformació, tant de les formes com del contingut.
El grafisme de la Núria treballa les siluetes negres sobre fons blanc, com icones que incorporen en part l’estètica pop de l’època i posseeixen molta expressivitat. D’aquesta manera aconsegueix una proposta plàstica estèticament atractiva, efectiva com a comunicadora i que, alhora, juga amb el significat de les imatges.
Les diferents metamorfosis que ens proposa la Núria tenen un clar contingut de crítica social i costumista, no solament sobre la situació de la dona, sinó també sobre l’extensió del consumisme, la passivitat social, les inèrcies conservadores i l’alienació de determinats oficis.
Las metamorfosis és una proposta gràfica innovadora pel que fa al llenguatge de la nostra historieta d’aquells dies. A més a més, assumeix el repte que les historietes siguin mudes sense que el seu discurs perdi eficàcia. D’altra banda, en la organització del relat ja brilla, com a marca de la casa, una fina i corrosiva ironia.
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
Historieta Autor Núria Pompeia Publicació Triunfo 1968
La educación de Palmira
«Palmiras que digan que no, las hay, ya lo creo, pero aún en minoría: Una minoría que se la juega y que las va a pasar canutas para seguir adelante.»
Núria Pompeia a l’entrevista realitzada per Fernando Lara a la revista Triunfo núm. 545
La educación de Palmira es va publicar primer a les pàgines de Triunfo en format de tires verticals i més tard, el 1972, va aparèixer com a llibre. La Núria va donar forma i matèria gràfica al guió de Manolo Vázquez Montalbán, que signava com a Manolo V el Empecinado, on es descrivia la formació d’una jove assetjada tant pels prejudicis reaccionaris com per les hipocresies de certa progressia. La perplexitat de Palmira davant de tantes intencions manipuladores brillava en una mirada recreada amb traços de tremenda i divertida eficàcia.
«Mis libros no son autobiográficos, ni mucho menos, pero sí es verdad que están ahí metidas una serie de vivencias que yo llamaría incluso colectivas, porque corresponden a un montón de mujeres que hemos recibido una visión de las cosas que se nos quería imponer a toda costa.»
Núria Pompeia a l’entrevista realitzada per Fernando Lara a la revista Triunfo núm. 545
Y fueron felices comiendo perdices, publicada el 1970 per Editorial Kairós, és una novel·la d’imatges que s’articula en tres relats, protagonitzats per tres dones d’una mateixa nissaga familiar. S’hi retraten diferents frustracions femenines: la de la dona que no qüestiona el despotisme masclista i se sublima amb la maternitat, la de la que intenta fugir de la gàbia daurada del matrimoni amb diverses aventures sentimentals i la de la que, des de la militància esquerrana, evoluciona fins al camp del feminisme.
«Supongo que si yo no tuviera esta dimensión de reírme un poco de las cosas, ya me habría pegado un tiro, sería lo lógico…»
Núria Pompeia a l’entrevista realitzada per Fernando Lara a la revista Triunfo núm. 545
Pels segles dels segles, editat el 1971 per Edicions 62, és, com Y fueron felices comiendo perdices, un relat llarg construït sobre seqüències d’escenes representades en vinyetes d’una pàgina. D’aquesta manera es conjumina el potencial expressiu de la il·lustració amb la capacitat narrativa de la historieta. La temàtica, en aquest cas, s’allunya de la problemàtica de la dona per tractar de creences sobrenaturals amb un to que barreja el costumisme i l’esperpent.
«Yo soy muy maniática para esto de dibujar, a veces sucede que no me sale nada y al final descubro que se debe a que no estoy utilizando el lápiz o el instrumento adecuado. Últimamente me he acostumbrado a dibujar con una pluma estilográfica que va muy bien, y la cuestión es esa pluma y no otra.»
Núria Pompeia a l’entrevista realitzada per J.J. Navarro Arisa al diari El País del 25-04-1983
Les revistes d’humor gràfic van jugar una funció especial durant l’anomenada «transició», van ocupar un espai de crítica, paròdia i sàtira en condicions precàries. Enfrontades contínuament a la censura, van ser un assaig de llibertat i van oxigenar la nostra societat. Por Favor va ser una capçalera tan destacada com castigada d’aquestes publicacions; la Núria va col·laborar-hi des del primer número i va arribar a ser-ne la redactora en cap. En aquest apartat podem veure mostres de la seva primera sèrie a la revista, Felices 70, protagonitzada per una parella de septuagenaris on els seus diàlegs, monopolitzats per la dona, juguen amb els tòpics de la tercera edat.
–La existencia de la censura previa hasta 1966, ¿influyó decisivamente en su obra?
–Comencé a publicar en 1967, pero me autocensuro siempre.
Núria Pompeia a l’entrevista realitzada per José Manuel Vilabella Guardiola per al llibre Los Humoristas, publicat per Ediciones Amaika el 1975.
A Por Favor la Núria va il·lustrar força articles aliens, tant de manera esporàdica ―com és el cas, entre d’altres, de Manuel Vázquez Montalbán, amb qui perllongava la relació creativa iniciada a la revista Triunfo―, com amb continuïtat, tal com va passar a la secció Irreal como la vida misma, que escrivia José Martí Gómez. Les seves imatges componien un relat que completava el text i l’oxigenava amb imaginació i una especial síntesi d’ironia i vitalitat.
«Si publico es para comprometerme, para decirme “estás metida, estás haciendo cosas de las que no estás satisfecha, pero así llegará en que hagas lo que quieres hacer”. Y si no llega ese día, pues mira, mala suerte.»
Núria Pompeia a l’entrevista realitzada per Fernando Lara a la revista Triunfo núm. 545
Mujeres objetoras va ser una secció en la qual Núria Pompeia il·lustrava els seus textos i va ser un dels pocs espais feministes de les revistes d’humor d’aleshores. Aquesta singularitat confirmava d’alguna manera la voluntat de Por Favor de ser un exponent de la pluralitat de la societat. La Núria va utilitzar l’espai d’una o dues planes bé com un escenari on podia jugar amb diverses notícies o comentaris il·lustrats amb dibuixos propis o amb icones, o bé optant per textos més llargs, on tractava temes més de fons.
«Para mí, cualquier tipo de creación –desde el sentido más pequeño, como la que hago yo, al más grande– tiene que ser algo vivencial y de testimonio. Si no, no me interesa.»
Núria Pompeia a l’entrevista realitzada per Fernando Lara a la revista Triunfo núm. 545
Dins la seva extensa col·laboració amb Por Favor, també hi destaquen algunes historietes en les quals ofereix diferents tipus de relat, amb diverses maneres d’utilitzar els codis de la narració gràfica. Així, ens trobem el calendari-auca, la vinyeta d’una pàgina que acumula situacions o el desenvolupament d’un diàleg. Això sí, totes plantejades amb un toc imaginatiu que distingeix el seu estil.
«Mujercitas no es ningún cuento, ni una historieta, ni siquiera un folletín. Es, más bien, una respuesta a los innumerables dimes y diretes que las sufridas mujercitas han tenido que aguantar ahora y siempre.»
Núria Pompeia, al pròleg del llibre Mujercitas
Mujercitas, publicat per Editorial Punch el 1975, és un llibre eminentment gràfic que conjumina l’acudit i la historieta humorística. El seu discurs segueix un fil argumental de denúncia directa, tant de l’entrellat ideològic com de la pràctica social de la discriminació femenina a casa nostra. Obra de combat i alhora pedagògica, és un testimoni clar i contundent de la situació de la dona en aquell moment.
–¿Por qué motivos se dedican tan pocas mujeres al humorismo gráfico: porque se lo impide el machismo hispánico o acaso por falta de talento?
–Supongo que por los mismos motivos por los que tampoco se dedican a ello los mineros, los taxistas, los fontaneros, los barrenderos, los banqueros, los serenos, los carteros, los cocineros, los porteros, los peluqueros, los cocineros, los porteros, los peluqueros, los productores, los consumidores, el clero y el público en general.
Núria Pompeia a l’entrevista realitzada per José Manuel Vilabella Guardiola per al llibre Los Humoristas publicat per Ediciones Amaika el 1975.
El segle XX va viure molts canvis, evolucions i involucions, però uns dels que segurament tindrà més continuïtat i repercussió serà el protagonitzat pel feminisme. Vindicación feminista va ser portaveu d’aquest moviment a l’Estat espanyol i Núria Pompeia va col·laborar des de bon començament amb il·lustracions i historietes tan combatives com divertides.
«Núria se califica a sí misma como “perezosa y llena de dudas”, aunque el observador pueda pensar que es superactiva y está muy segura de sí misma.»
Núria Pompeia a l’entrevista realitzada per J.J. Navarro Arisa al diari El País del 25-04-1983
Cartas a una idiota española va ser una secció de Vindicación Feminista, escrita per Lidia Falcón i il·lustrada per Núria Pompeia, que es va publicar en format de llibre per Dirosa el 1974. Les il·lustracions d’aquesta secció són de grans dimensions i utilitzen la capacitat narrativa de les metàfores gràfiques, de manera que estructuren un relat variat i directe de les diferents opressions que llavors patia la dona. Són com una mostra sociològica que sintetitza els trets més definitoris d’una situació general.
–En España, ¿es necesario ser de derechas para publicar y de izquierdas para tener éxito?
–Si para publicar, dice usted, hay que ser primero de derechas y para tener éxito hay que ser de izquierdas, pero haber publicado previamente, estos últimos, ¿puede decirme cuándo dan el cambiazo?
Núria Pompeia a l’entrevista realitzada per J. M. Vilabella per al llibre Los Humoristas d’Ediciones Amaika, 1975.
Cambios y recambios, publicat per Editorial Anagrama l’any 1983, és un llibre d’humor, una obra costumista que intenta reflectir una societat en ple canvi, encara que no tingui gaire clar cap a on i per què. És una proposta molt lúdica que juga amb les possibilitats de mutació que ofereixen múltiples situacions, postures i realitats, i retrata capricis, vanitats, inseguretats, dominis, submissions…
«También sucede que comienzo a dibujar algo y no me gusta, con lo que lo repito hasta siete u ocho veces. Al final, en parte porque ya estoy muy cansada y en parte porque me he ido sugestionando, llego a creerme que ha salido mejor.»
Núria Pompeia a l’entrevista realitzada per J.J. Navarro Arisa al diari El País del 25-04-1983
–«El problema está en la misma mujer que se aliena. Dice: “Bueno, no hay nada que hacer, mi camino es éste, pues ahí me meto y ya está, mucho más fácil…”. Y todo la condiciona y la aprieta y la invita a que se comporte de esta manera.»
Núria Pompeia a l’entrevista realitzada per Fernando Lara a la revista Triunfo núm. 545
–El humor gráfico español, ¿tiene actualmente alguna característica específica que lo distinga del que se realiza en el resto de Europa?
–Que es más indirecto, pluscuamperfecto, condicional.
Núria Pompeia a l’entrevista realitzada per José Manuel Vilabella Guardiola per al llibre Los Humoristas publicat per Ediciones Amaika el 1975.
La Núria va iniciar les seves col·laboracions amb la revista Emakunde, editada per l’Institut Basc de la Dona, en el seu número 5, el juny de 1991. Són historietes d’una pàgina que incorporen la novetat del color distribuït com a taques de vitalitat i alegria i una utilització imaginativa de l’estructura narrativa de la pàgina. La visió irònica de la diferència que pateix la quotidianitat femenina es complementa amb una reflexió lúcida sobre la construcció d’Europa.
En aquest apartat es pot comprovar com l’humor gràfic, per més que estigui lligat a l’actualitat, no té dates de caducitat, i així veiem com les reflexions de la Núria sobre la crisi ―l’econòmica i la familiar― i fins i tot sobre la celebració del Nadal continuen sent vàlides. Són historietes en les quals l’autora s’apropa a la realitat multiplicant els protagonistes i les situacions per aconseguir així una visió més plural i completa.
En la darrera part de les col·laboracions de Núria Pompeia a Emakunde, les historietes ens parlen de la continuïtat de la discriminació de la dona a la nostra societat tant a les acaballes del segle XX, quan es van realitzar, com a començament del XXI, quan les tornem a llegir. La visió irònica de la divisió de rols de la infantesa es torna mordacitat en reflectir la desigualtat de tracte dins la mateixa professió: el periodisme, que va viure més que practicar. I es torna amarga quan descriu l’exclusió de les més febles.
«La opción es muy clara: o te rebelas o te resignas. Es posible que dejes de sufrir… pero a mí esto de la resignación me da mucha angustia: creo que sólo puedes aceptarlo en el momento de la muerte. Hay que intentar siempre rebelarse un poco, ¿no?»
Núria Pompeia a l’entrevista realitzada per Fernando Lara a la revista Triunfo núm. 545
L’activitat de Núria Pompeia com a cartellista és força extensa i està molt lligada al món de la reivindicació sociopolítica i, especialment, al del moviment feminista. Els seus cartells comuniquen amb imatges un missatge que crida la nostra atenció, i alhora narren reivindicacions, il·lusions, esperances i ganes de canviar la vida.
