Garbancito de la Mancha. 70 anys del primer llargmetratge europeu d'animació en color

Garbancito de la Mancha, el primer llargmetratge europeu d'animació en color, es va produir i estrenar l’any 1945 a Barcelona. Una productora i distribuïdora catalana, Balet y Blay, i un dibuixant i il·lustrador d'origen valencià, Arturo Moreno, varen aixecar una ambiciosa i costosa pel·lícula d'animació.

La pel·lícula es va poder realitzar en un context de postguerra de penúries i misèria per la conjunció de diversos factors. El més important fou que la distribuïdora Balet y Blay necessitava aconseguir permisos d’importació de films europeus i nord-americans, i aquests permisos tan sols s’obtenien a canvi de fer produccions pròpies.

Aquesta exposició digital és un recull aproximat de les peces que es van poder veure a l’exposició Garbancito de la Mancha. 70 anys del primer llargmetratge europeu d'animació en color, concretament de la part dedicada a la producció i estrena de la pel·lícula. La mostra es va poder visitar entre l'1 de juliol de 2015 i el 24 de gener de 2016 al Museu del Cinema de Girona. Els comissaris de l'exposició van ser Antoni Guiral i Jordi Riera Pujal.

Volem agrair les donacions digitals dels diversos col·leccionistes i especialment la col·laboració del Sr. Jordi Pons (director del Museu del Cinema de Girona), de la Sra. Isabel Moreno, filla d'Arturo Moreno, i del Sr. Jordi Artigas.

El Capitán Tormentoso és un curtmetratge d'animació realitzat per la productora Diarmo Films, amb direcció d'Arturo Moreno, producció de José María Arolas i animació de Rosa Galcerán i Armand Tosquellas. Moreno va demanar, en una reunió amb la productora Balet y Blay, si volien distribuir la pel·lícula, i va sortir de la trobada amb l’encàrrec de fer un llargmetratge d'animació.

Moreno, aleshores un jove professional de 34 anys amb una llarga experiència com a dibuixant, acceptà el repte, llançant-se a l’aventura de crear uns estudis professionals de dibuixos animats l’any 1943. Es va crear un estudi al barri de Vallcarca de Barcelona, amb tots els recursos necessaris: les taules dels animadors, la trucadora i un gran equip de dibuixants per a una producció ambiciosa que va necessitar al voltant d’unes 90 persones. En una Europa en guerra, no va ser gens fàcil trobar matèries primeres bàsiques com els acetats.

La producció de Garbancito de la Mancha va haver de superar molts problemes derivats sobretot de la manca d'experiència tant de la productora com dels realitzadors en la producció de cinema d'animació, i també de les greus mancances de tot tipus de materials i serveis en el període en què es va realitzar (1943-1945), que coincidí amb la postguerra espanyola i la Segona Guerra Mundial.

A Espanya no hi havia cap fabricant a qui poguessin comprar les tres tones de planxes d'acetat necessàries per fer els dibuixos de la pel·lícula. Es van haver d'adquirir a Suïssa i traslladar-les a Barcelona en un tren que va estar perdut durant un mes a causa del bombardeig d'una estació francesa per on havia de passar. Tampoc hi havia a l'Estat cap laboratori on poguessin revelar la pel·lícula en color, per la qual cosa els negatius s'havien d'enviar a Londres, que aleshores era bombardejada per l'aviació alemanya.

Ramon Balet es va associar amb José Maria Blay per fundar l’empresa de distribució i producció cinematogràfica Balet y Blay l’any 1938. El 1943 Blay va decidir entrar en el món del cinema d'animació; va pensar que aconseguiria més permisos d’importació de films estrangers fent aquest tipus de produccions. Blay era un home ben connectat amb les autoritats franquistes i va ser qui es va encarregar de controlar la producció del film.

L’èxit de Garbancito de la Mancha va engrescar els productors a fer una segona part, Alegres Vacaciones (1948), que va tenir un escàs ressò entre el públic. Després del fracàs de taquilla i de crítica de Los sueños de Tay-Pi (1951), tercer llargmetratge de l’empresa, Balet y Blay deixà de produir pel·lícules d’animació.

La realització d'una pel·lícula d'animació requereix sempre un gran nombre de professionals per dur-la a terme. Garbancito de la Mancha no en va ser una excepció.

La productora Balet y Blay va fer una crida als alumnes de les acadèmies de dibuix, belles arts i institucions similars de Barcelona perquè es presentessin a unes proves de selecció per treballar com a dibuixants en la realització de la pel·lícula. Al final van contractar prop d'un centenar de dibuixants, il·lustradors, animadors i guionistes, molts dels quals participaren per primera vegada en la realització d'un film animat. Per a alguns d’aquests professionals va representar l’inici d’una carrera en el món de l’animació. D’altres van continuar dibuixant en altres mitjans, com la historieta, la il·lustració o la publicitat.

Una vegada contractats tots els professionals, Arturo Moreno va crear diversos grups de treball: 30 dibuixants animadors, dirigits per Armand Tosquelles i José M. Carnicero, i 20 encarregats de l'acoloriment, dirigits per Anna M. Melero, a més dels dibuixants dels fons i dels tècnics encarregats de la trucadora multiplà, dirigits per Josep M. Arola. En total, aquest equip creà uns 350.000 dibuixos en 427 dies de treball entre els anys 1943 i 1945.

Per a la realització de Garbancito de la Mancha es va emprar la tècnica de la trucadora multiplà, perfeccionada per Walt Disney el 1935. Es tractava d'una espècie de prestatgeria metàl·lica capaç d'aguantar nombroses planxes de vidre equidistants, sobre les quals es posaven els respectius fulls d'acetat pintats i es filmaven perpendicularment. Els acetats més propers a la càmera eren els personatges i elements principals, i els més allunyats eren els fons, els paisatges, etc. D'aquesta manera, la tècnica del multiplà donava una sensació de profunditat a la imatge projectada a la pantalla. El mateix Arturo Moreno va construir la trucadora multiplà i algunes taules mòbils per als animadors de Garbancito de la Mancha.

El llibre infantil Garbancito de la Mancha va ser il·lustrat per Arturo Moreno i escrit per Julián Pemartín. Aquest conte, editat per Saturnino Calleja, va servir de base per escriure el guió de la pel·lícula. El llargmetratge, però, no va ser del tot fidel a l’argument del conte.

El llibre escollit tenia uns avantatges clars en una època de repressió de totes les llibertats. L'escriptor i poeta Julián Pemartín era un falangista de primera hora i en aquells moments exercia de director de l'Instituto Nacional del Libro Español. Els seus càrrecs polítics dins el règim franquista asseguraven que els censors no intervinguessin en la realització de la pel·lícula. La moralitat, les invocacions religioses i l’exaltació dels valors tradicionals aportats per Pemartín en el llibre consten en el substrat del film, però Moreno i els seus guionistes hi aportaren una gran quantitat de gags visuals que aconseguiren alleugerir i emmascarar el missatge reaccionari inicial del conte Garbancito de la Mancha.

José María Blay tenia una visió plenament moderna del que era el llançament al mercat d’una pel·lícula. Ho considerava un producte de consum més i estava disposat a treure’n tot el rendiment possible. Amb el ple suport del règim, va aconseguir l’interès de la premsa, que li va dedicar amplis reportatges. El dia de l’estrena, el 23 de novembre de 1945 al cinema Fémina de Barcelona, es va convertir en un acte social rellevant.

Diversos fabricants de productes per a nens aconseguiren la llicència i el mercat es va omplir de ninots, àlbums de cromos (en diverses edicions), fotogrames muntats en cartolina, pel·lícules de cinema NIC, joguines... És a dir, el que avui s'anomena marxandatge.

La pel·lícula va tenir un gran èxit de crítica i públic i va obtenir uns guanys econòmics d’entre dos i tres milions de pessetes.

L’argument de la pel·lícula: Garbancito és un jove orfe que té una granja prop d'un petit poble. Els seus amics són Chirili, Kiriqui i la cabreta Peregrina, però també hi ha els típics brètols que no paren de molestar-lo: Pelanas, Manazas i Pajarón. Un dia, el poble on viu Garbancito és amenaçat per la bruixa Pelocha i el gegant Caramanca, que rapten els seus amics Chirili i Kiriqui. Gràcies a l'ajuda d'una fada, que li dóna poders i una espasa màgica, Garbancito allibera els seus amics de les urpes dels malvats i és rebut com un heroi pels vilatans.

Amb la nova pel·lícula d'animació Alegres vacaciones, la productora Balet y Blay volia revalidar l’èxit econòmic aconseguit amb Garbancito de la Mancha. Amb pràcticament el mateix equip de dibuixants, es va posar a treballar en el projecte l’any 1945. El resultat, però, fou inferior en qualitat i en interès. L’argument, basat en els viatges dels personatges que visitaven diversos llocs d’Espanya, no resultà atractiu per als joves espectadors.

El fet que a mitja producció del film es cremés l’estudi on s'estava realitzant i que es destruís gran part del material complicà molt el rodatge. Es van haver de refer molts dibuixos, amb el cansament lògic dels dibuixants per la feina repetitiva i monòtona. La pel·lícula s'estrenà el 27 de desembre de 1948 sense la presència d’Arturo Moreno que se n’havia anat a treballar a Veneçuela al cap de poc d’acabar el llargmetratge. Ballet i Blay tancaria els seus estudis d'animació quatre anys després.