El 20 de setembre de 2017 s’esdevé el 40 aniversari de l’atemptat terrorista a la revista satírica El Papus. La bomba, deixada a la redacció dins un maletí, va causar la mort del conserge Juan Peñalver Sandoval, setze ferits i la destrucció completa de l’oficina on es feia la revista. L’objectiu fallit de l’organització feixista Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista), que en va reivindicar l’autoria, era assassinar el seu director, Xavier de Echarri. L’acte criminal estava pensat com a venjança i escarment exemplar a la premsa més crítica. L’escàs interès policial i judicial en resoldre el cas es va fer evident finalment el 1983 amb l’absolució dels acusats per manca de proves i unes condemnes simbòliques per possessió d’armes i explosius.
En aquesta exposició es recullen algunes de les vinyetes sobre el tema genèric de “fatxes” que, en els mesos precedents al fatídic 20 de setembre de 1977, es van publicar a El Papus. Es tracta dels dibuixos humorístics que van emprenyar els moviments involucionistes de la Transició. Són dibuixos que denoten un humor dur, incisiu i sarcàstic i, alhora brillant que comenten l’actualitat política i les notícies relacionades amb els aparells repressius governamentals o els actes i declaracions de l’extrema dreta.
Els col·laboradors de la revista tenien com a blancs preferits de les seves burles els pilars del franquisme, com ara l’Església, les visions carques sobre els drets de la dona, la hipocresia sobre temes com el sexe, i també les decisions polítiques vacil·lants dels primers governs d’Adolfo Suárez. La lluita de El Papus era contra tots els estaments del sistema i el poder que impedien avançar en el sistema de llibertats. La revista la feien joves sense por que es divertien amb el que feien i que volien, a través de la burla i el sarcasme, aconseguir posar fi a molts tabús, prohibicions i bajanades diverses instaurades pel franquisme.
L’exposició és un homenatge a tots els col·laboradors de El Papus, i vol mostrar un relat àcid, combatiu i coherent dins la seva parcialitat dels successos d’aquells anys. No són aportacions intel·lectualitzades, sinó obres de qualitat amb un llenguatge popular, intel·ligible, que volien arribar a un espectre ampli de lectors. No podem oblidar que El Papus va ser una de les revistes més llegides durant la Transició, amb tirades que van arribar als 300.000 exemplars.
La fotonovel·la, un gènere encara molt popular en aquells anys, servia per narrar una història amb fotografies. Moltes de les “Papunovelas” les protagonitzaven els mateixos redactors i s’escenificaven en una habitació de la redacció. La paròdia salvatge i divertida era la norma establerta. La “Papunovela” es trobava a les pàgines centrals de la revista i es reproduïa a color. Una de les seves fotografies solia utilitzar-se per a la portada.
Alberto Royuela Fernández, secretari nacional de l’Alianza Nacional de la Guardia de Franco, es va personar a la redacció de la revista per protestar i proferir amenaces per la publicació de la portada i la fotonovel·la on es ridiculitzava els qui van organitzar l’acte del 20 de novembre.
El matí del 20 de setembre es va lliurar un maletí destinat al director a la redacció. La bomba va explotar en mans del conserge, Juan Peñalver, quan aquest traslladava el maletí. El porter, que va morir a l’instant, era molt popular a la redacció; fins i tot havia participat en alguna “Papunovela”. L’atemptat fou reivindicat per la Triple A en una trucada a Mundo Diario.
El 22 de setembre a Barcelona, i al matí següent a Madrid, no es van publicar els diaris d’ambdues ciutats en senyal de protesta per l’atemptat. El dia 22, en un acte organitzat pels treballadors de premsa, hi va haver una manifestació que va sortir del carrer Tallers de Barcelona fins arribar a la seu del govern civil.
Dibuix Publicació La Vanguardia 1977
Al llibre Los profesionales de la historieta, el humor y la ilustración en solidaridad con El Papus, en el que van col·laborar desinteressadament moltíssims periodistes i dibuixants, destaca aquest dibuix. Els dibuixants seguirien lluitant per la llibertat d’expressió amb les seves armes. Els trets de tinta i d’humor continuarien a El Papus i a la resta de publicacions de premsa. La revista, però, acusaria les conseqüències de l’atemptat amb la seva increïble no-resolució judicial, i acabaria tancant uns anys més tard.
