Aspirino y Colodión
Bibliografia

Coma, Javier:

Y nos fuimos a hacer viñetas, Penthatlon, Barcelona, 1981.

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso (1873-2000), 2 volúmenes, Ediciones Sin sentido y Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 2001.

Guiral, Antoni:

Cuando los cómics se llamaban tebeos: La Escuela Bruguera (1945-1963), Ediciones El Jueves, Barcelona, 2004.

Aspirino y Colodión

Aspirino y Colodión és una obra de maduresa d’Alfons Figueres elaborada durant els anys del seu retorn a Espanya després de la seva experiència professional a Veneçuela, i és, sens dubte, una de les sèries més singulars i inclassificables d’entre les que van poblar les pàgines de les revistes Bruguera durant la seva època daurada. Estranya i única, com també ho va ser Topolino (1968), una altra de les grans sèries de Figueras, la seva presència sempre va constituir una raresa a tots els tebeos on es va publicar.

La sèrie s’havia de titular inicialment Los extraños inventos del profesor Pastillofsky, però finalment es va optar per un enunciat que, molt en la línia editorial, destacava el nom dels protagonistes. Ambdós van ser batejats amb noms humorístics forjats amb recursos propis de Bruguera: l’un, Aspirino, a través del mecanisme de dislocació del gènere (com Sacarino o Mortadelo), i l’altre, Colodión, per la transformació d’un nom comú, amb freqüència un cultisme (“colodión”, en castellà, és la dissolució en èter de la cel·lulosa nítrica), en un nom propi sorprenent.

Aspirino y Colodión narrava les peripècies de dos científics, de vegades convertits en inventors, que maldaven per crear innovacions trencadores i originals en els àmbits més diversos. Constantment vigilats per l’agent de policia Adolfo, que sovint sortia escaldat de l’exercici de la seva pràctica professional, els protagonistes vivien unes aventures delirants que sempre culminaven en un gag final on la plantofada, les petites hecatombes o la trompada esdevenien trets identitaris.

Aspirino, baixet i calb, amb aspecte de savi, era el més cerebral dels dos científics, mentre que Colodión, jove i amb idees més poca-soltes, a vegades eixelebrat (una prefiguració brugueril de Makoki, es podria dir), era el complement ideal d’aquesta parella de clowns involuntaris. Amb freqüència, la crítica ha relacionat la sèrie amb dos referents que apassionaven Figueras: la sèrie Krazy Kat, el clàssic de Herriman, i el cinema mut d’humor. Certament, el delirant tour de force entre els protagonistes, l’espiral persecutòria amb el policia Adolfo, el món autònom, forjat per Figueras i regit per normes pròpies, i les situacions sense cap ni peus (s’ha abusat del concepte “surrealisme” a l’hora d’analitzar ambdues sèries) fan evident la influència de Krazy Kat i Ignatius. De la mateixa manera, el gust per un ritme trepidant, la cerca del gag visual i el distanciament humorístic i antisentimental de les històries fan present el cinema de Harold Lloyd i, sobretot, el de Buster Keaton. Però les analogies de l’obra de Figueras amb altres creacions no es limiten a això. De fet, l’estructura de dos paios sense malícia permanentment perseguits per un policia ens recorda l’obra d’Hergé Quick et Flupke, on dos trapelles de Brusel·les no podien fugir del control de l’Agent número 13, una figura alhora repressiva i còmica.

Original, inclassificable, divertida, autònoma dins de l’univers Bruguera, capaç d’aconseguir lectors fidels a l’absurd de l’obra i apostant sempre per una estètica i una ètica molt personals, Aspirino y Colodión queda com una de les obres més remarcables de la història del gènere.

Personajes

Aspirino

Savi, reflexiu i creatiu, sempre buscant l’avenç i el coneixement.

Colodión

Científic despistat, de vegades absurd, que acompanya i competeix amb l’Aspirino en les seves feines d’investigació.

Adolfo

Policia que sembla sortit d’una pel·lícula de Charlot. Defensor tenaç d’un ordre que l’Aspirino i el Colodión sempre descomposen amb els seus invents i descobriments.