Rico Tipo
Bibliografia

De Santis, Pablo:

Rico tipo y las chicas de Divito, Espasa Humor Gráfico, Buenos Aires, 1994.

Guiral, Antoni:

Del tebeo al manga: Una historia de los cómics, volumen 8, Panini Comics, Torroella de Montgrí (Girona), 2011.

VV.AA.:

Historia de los Comics, 4 tomos, Toutain Editor, Barcelona, 1982.

Rico Tipo

Als anys quaranta, en el camp de l’humor gràfic i la historieta a Argentina, convivien als quioscs les revistes Patorozú, amb una forta aposta pel còmic, Intervalo, una publicació trufada de fulletons veristes, i Rico Tipo, en l’àmbit humorístic i satíric.

Rico Tipo va començar amb Guillermo Divito, que treballava per a Potoruzú i no estava d’acord amb la línea editorial excessivament conservadora de la publicació. Així, el 1944 va fundar Rico Tipo, contractant dibuixants d’alt nivell com Oski (Óscar Conti), Ianiro o Liotta. Aviat la revista es va convertir en un fresc i enginyós retrat de la societat argentina de l’època. Divito, amb les seves magnifiques sèries Pochita Morfoni, Fúlmine Fallutelli, Bómbolo i, per sobre de totes, El otro yo del Dr. Merengue, va retratar a la classe mitjana dels carrers i oficines de Buenos Aires. Aquestes classes populars i d’estrat mitjà se sentien perfectament representades a les historietes de la revista.

A Divito li agradava l’humor, però també les noies. La seva presència a les nits de la capital argentina acompanyat de dones voluptuoses era àmpliament coneguda. Les noies de Divito, que l’autor dibuixava amb passió, es van fer molt famoses a les portades de la revista. El seu físic sensual i estilitzat, de cintura estreta, malucs amples i pit generós, agradava als lectors masculins.

Rico Tipo va gaudir d’un gran èxit, sobretot durant les seves primeres dues dècades de vida. La revista va arribar a imprimir unes tirades de 350.000 exemplars. Alguns números de Rico Tipo arribaven a alguns quioscs de la Barcelona de postguerra. El seu tipus d’humor més adult i agosarat i les seves noies no van passar desapercebuts a la direcció de Bruguera. L’estil de Rico Tipo va influenciar de forma evident en la planificació de la seva revista per a adults, El DDT contra las penas (1951), i els seus dibuixants deixaven entreveure la seva inspiració en Rico Tipo. Al mateix temps, Rico Tipo va convertir-se en la font d’on van beure Cifré, Conti, Escobar, Giner i Peñarroya quan van marxar de Bruguera per a publicar el seu Tío Vivo, l’any 1957.

Principals col·laboradors: Miguel Ángel Bavio Esquiú, Divito, Faruk, Guillermo Guerrero, Abel Ianiro, Billy Kerosene, Alfredo Levalle, Rafael Martínez, Adolfo Mazzone, Horacio S. Meyrialle, Oski, Quino.

Principals sèries: Bómbolo (Divito), El otro yo del Dr. Merengue (Divito), Fallutelli (Divito), Gracielita (Divito), Pichuca y yo (Meyrialle), Pocholo (Meyrialle), Purapinta (Abel Ianiro), Pochita Morfoni (Divito), Versos y Notisias (Oski).