Pulgarcito (1946-1981)
Bibliografia

Alary, Viviane:

Historietas, cómics y tebeos españoles, Presses Universitaires du Mirail, Tolouse, 2002.

Altarriba, Antonio:

La España del Tebeo. La historieta española de 1940 a 2000, Espasa Calpe, Madrid, 2001.

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso (1873-2000), 2 volúmenes, Ediciones Sin sentido y Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 2001.

Delhom, José María:

Catálogo del tebeo en España (1865-1980), Círculo del Cómic y del Coleccionismo, Barcelona, 1989.

Gasca, Luis:

Los cómics en España, Editorial Lumen, Barcelona, 1969.

Guiral, Antoni:

Cuando los cómics se llamaban tebeos: La Escuela Bruguera (1945-1963), Ediciones El Jueves, Barcelona, 2004.

Guiral, Antoni:

Los tebeos de nuestra infancia: La Escuela Bruguera (1964-1986), Magnum ; 7, Ediciones El Jueves, Barcelona, 2007.

Guiral, Antoni:

100 años de Bruguera. De El Gato Negro a Ediciones B, Ediciones B, Barcelona, 2010.

Guiral, Antoni:

Del tebeo al manga: Una historia de los cómics, volumen 8, Panini Comics, Torroella de Montgrí (Girona), 2011.

Martín, Antonio:

Apuntes para una historia de los tebeos, Ediciones Glénat, Barcelona, 2000.

Martín, Antonio:

Historia del Cómic Español: 1875-1939, Colección Comunicación Visual, Editorial Gustavo Gilli, Barcelona, 1978.

Merino, Ana:

El cómic hispánico, Ediciones Cátedra, Madrid, 2003.

Moix, Terenci:

Historia social del cómic, Bruguera, Barcelona, 2007.

Regueira, Tino:

Guía visual de la Editorial Bruguera (1940-1986), Glénat, Barcelona, 2005.

Roig, Sebastià:

Les generacions del còmic, Flor del Vent Edicions, Barcelona, 2000.

Vázquez de Parga, Salvador:

Los cómics del franquismo, Planeta, Barcelona, 1980.

VV.AA.:

Gran Catálogo de la Historieta. Inventario 2012. Catálogo de los tebeos en España. 1880-2012, ACyT Ediciones, [s.l], 2013.

VV.AA.:

Historia de los cómics, Volumen 4, Toutain editor, Barcelona, 1982.

Pulgarcito (1946-1981)

L’Editorial El Gato Negro va canviar de nom després de la Guerra Civil, passant-se a anomenar Editorial Bruguera, i es va proposar reprendre la publicació de revistes d’historietes amb la que havia estat la seva capçalera més emblemàtica, Pulgarcito. Malgrat això, durant el conflicte, el nou règim polític encapçalat pel general Franco ja havia establert un monopoli editorial de publicacions infantils controlat pel partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), que mantindria durant les dècades següents una posició privilegiada pel seu caràcter oficialista. Igual que altres editors, Bruguera va haver d’enfrontar-se a l’escassetat del paper (al qual tenien accés preferent les publicacions del règim) i la manca de permisos per publicar revistes de caràcter periòdic. Per això van recórrer al subterfugi de variar lleugerament la capçalera de cada quadern, com si es tractés de publicacions unitàries.

Així, sota la direcció del periodista Rafael González, Bruguera va rellançar Pulgarcito l’any 1945 amb periodicitat irregular i una capçalera canviant (Cuadernos Infantiles Pulgarcito, Biblioteca Infantil Pulgarcito, etc.). Van ser entre vuit i tretze quaderns (no se n’ha pogut establir el número exacte) que conformen allò que els col·leccionistes anomenen la “quarta època”, on van publicar autors com Salvador Mestres, Niel, Cifré, Arnalot, Nadal o Ayné.

Després d’aquest primer intent, el 1946 es va produir el retorn definitiu de Pulgarcito amb l’inici del que es coneix com a “cinquena època”. Encara sense autorització per ser una publicació periòdica, es mantingué el subterfugi de la capçalera canviant (Historietas infantiles Pulgarcito, Álbum Infantil Pulgarcito, Biblioteca Cómica Pulgarcito, etc.), encara que a partir del desè llançament es va començar a afegir la numeració discretament a la contraportada. Rafael González va dotar Pulgarcito d’una personalitat diferenciada: la d’una revista teòricament infantil i juvenil que oferia, en realitat, una transcripció grotesca de la societat de postguerra. Autors com Cifré, Jorge, Escobar, Conti, Peñarroya o Nadal van constituïr allò que s’anomena l’Escola Bruguera, i van crear sèries per a la revista com El repórter Tribulete, Don Pío, Zipi y Zape, Heliodoro, Cucufato Pi o Don Berrinche, per esmentar-ne només alguns de tots els que van sorgir durant aquests anys. Les pàgines de Pulgarcito també oferien historietes d’aventures juntament amb les d’humor, obres de Bosch Penalva, Giner, Pardo o Alférez.

L’any 1951 es va crear el Ministerio de Información y Turismo, del qual depenia la Dirección General de Prensa, que també es va ocupar de les revistes infantils i juvenils. Amb l’excusa de tutelar els drets de la infància, l’any 1952 es va formar la Junta Asesora de la Prensa Infantil, que el 1954 passaria a anomenar-se Junta Asesora de Publicaciones Infantiles. Aquests canvis administratius van facilitar la concessió d’autoritzacions per a publicacions periòdiques que fins aleshores s’havien negat. Bruguera va aconseguir l’autorització per a Pulgarcito el 1952, i ho va fer visible amb una curiosa decisió: el quadern d’aquesta etapa numerada a la contraportada amb el 249 duia a la part inferior de la portada el número 1.091, el suposat resultat de la suma de tots els llançaments ordinaris de la revista a les seves diferents èpoques des de 1921 fins aquell moment. Aquesta numeració doble es va mantenir fins al número 264/1.106, del juny de 1952. Després va continuar amb la numeració única a partir del 1.107, que gran part dels col·leccionistes anomenen la “sisena època” i que va continuar fins al final.

Tot i que la nova legislació obligava els autors a rebaixar l’acidesa de les seves propostes, Pulgarcito va assolir en aquesta època un èxit rotund i es va convertir en un model per a tota la línia de revistes infantils de l’Editorial Bruguera. Als autors i sèries que ja hem esmentat s’hi van afegir altres com Segura (Rigoberto Picaporte, solterón de mucho porte), Martz Schmidt (El doctor Cataplasma) o F. Ibáñez (Mortadelo y Filemón, agencia de información), entre els més destacats.

Bruguera va voler explotar l’èxit de la marca amb altres publicacions com Súper Pulgarcito, Pulgarcito: Suplemento para niñas, Gran Pulgarcito o Mini Pulgarcito, entre d’altres. Malgrat això, l’èxit de la revista Mortadelo i d’altres capçaleres que van prendre el nom dels personatges més populars de la casa va perjudicar Pulgarcito, el darrer número (el 2.597) del qual duia la data del 16 de febrer de 1981.

Principals col·laboradors: Alfons Figueras, Ambrós, Andreu Martín, Arnalot, Ayné, Bernet Toledano, Bosch Penalva, Carrillo, Carrión, Casamitjana, Cifré, Conti, Cubero, Enrich, Escandell, Escobar, Eugenio Giner, F. Ibáñez, G. Iranzo, García Lorente, Gin, Gosset, Jan, Jiaser, Jorge (Miguel Bernet), Macabich, Martínez Osete, Nadal, Nené Estivill, Niel, Pedro Alférez, Rafael González, Rojas de la Cámara, Salvador Mestres, Víctor Mora

Principals sèries: Anacleto, agente secreto, Angelito, Calixto, El Capitán Trueno, Canuto, Carioco, Carpanta, Casildo Calasparra, Cucufato Pi, Los cuentos de Tío Vázquez, El doctor Cataplasma, Doctor Niebla, Don Agapito, Don Berrinche, Don Pío, Doña Lío Portapartes, señora con malas artes, Doña Urraca, Doroteo, La familia Cebolleta, La familia Churumbel, La familia Pepe, La familia Trapisonda, Gordito Relleno, Heliodoro, Las hermanas Gilda, Hug el troglodita, El inspector Dan, Kinito, Leovigildo Viruta, Manolón, conductor de camión, Marteínez, Mortadelo y Filemón, agencia de información, Olegario, Pascual, criado Leal, Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio, Pepsiman, Petra, criada para todo, Pitagorín, Plim el Magno, Plurilópez, El profesor Sulfato, El profesor Tragacanto y su clase que es de espanto, El reporter Tribulete, que en todas partes se mete, Rigoberto Picaporte, solterón de mucho porte, El sheriff King, Sir Tim O’Theo, Sisebuto, detective astuto, La terrible Fifí, Toby, Las tremebundas fazañas de don Furcio Buscabollos, Uhu y el niño Prudencio, Zipi y Zape.