Por Favor
  • Origen: 04/03/1974
  • Desaparició: 02/12/1978
  • Por Favor (1a època):
    • Origen: 04/03/1974
    • Desaparició: 06/1978
    • Numeració: 212
    • Mides: 30 x 23,5 cm.
    • Format: Revista
  • Nuevo Por Favor:
    • Origen: 10/1978
    • Desaparició: 02/12/1978
    • Numeració: 7 (?) (números 213-219 )
    • Mides: 30 x 23,5 cm.
    • Format: Revista
  • Mides: 30 x 23,5 cm.
  • Format: Revista
  • Idioma: Castellà
  • País: Espanya
  • Periodicitat: Setmanal
  • Enllaços: El País, En la Prensa de Aquel Día, La Vanguardia, Tebeosfera, Viquipèdia, Wikipedia
Bibliografia

Claret, Jaume; Montalbán (prólogo):

Por favor. Una historia de la Transición, Editorial Crítica, Barcelona, 2000.

Fontes, Ignacio; Menéndez, Miguel Ángel:

El parlamento de papel. Las revistas españolas en la transición democrática, Asociación de la Prensa de Madrid, Anaya, Madrid, 2004.

Moreiro, Julián:

El humor en la transicion: cinco años con mucha guasa: diciembre 1973 a diciembre 1978, Editorial Edaf, Madrid, 2001.

Roglan, Joaquim:

Revistes d'humor a Catalunya 1972-1992, Col·lecció vaixells de paper, 20, Col.legi de Periodistes, Barcelona, 1996.

Tubau, Iván:

El humor gráfico en la prensa del franquismo, Editorial Mitre, Barcelona, 1987.

VV.AA.:

Lo mejor del Por Favor, Varios volúmenes, Punch ediciones, Barcelona, 1975.

Por Favor

Por Favor va ser el nom, molt significatiu, d’una publicació que demanava, amb ironia, permís per existir, és a dir, per practicar la llibertat d’expressió a través de l’humor. El primer número va aparèixer el 4 de març de 1974, dos dies després de l’assassinat legal de Salvador Puig Antich per part del govern franquista. El fet que ràpidament s’esgotés la seva tirada de 100.000 exemplars ens informa del desig de llibertat d’expressió que hi havia, però també de l’atractiu d’una revista articulada al voltant de Manolo Vázquez Montalbán i de Perich. Els dos autors, juntament amb Forges, col·laboraven a la revista Hermano Lobo i van ser ells qui van acceptar la proposta de José Ilario de fundar una nova publicació d’humor amb seu a Barcelona. Després dels primers números, la tirada es va estabilitzar en uns 40-50.000 exemplars.

A la part estrictament literària hi van col·laborar, entre d’altres, José Martí Gómez, Antonio Álvarez Solís, Josep Ramoneda, Juan Marsé, Maruja Torres, Angel Casas, José Luis Guarner, Fernando Savater o Joan de Sagarra, i, en la vessant gràfica, Cesc, Forges, Núria Pompeia, Jaume Bach, Juan José Guillén, Maximo, Romeu, Vives, Vallés, Ludovico, Martínmorales, Manel, El Cubri, Pablo o Julio Cebrián, als quals es va afegir l’aportació internacional de Quino, Fontanarrosa o Reiser. El sumari aunava seccions fixes, generalment literàries, amb pàgines o dobles pàgines dedicades als acudits gràfics dels autors estrella, aconseguint un conjunt força coherent i representatiu.

Por favor, pel seu contingut molt lligat a l’actualitat, clarament polític i d’esquerres, tot i que sense adscriure’s a cap partit, va patir sancions, suspencions, segrestos (números 18, 35, 55, 71, 72…)  i expedients. Algunes vegades amb la justificació de calmar l’anomenat “búnquer” del franquisme, com en el seu primer tancament, oficialment provocat per un dibuix de Vives en què un cambrer porta el compte del Sant Sopar a Jesucrist, i d’altres per afeblir la publicació i la seva capacitat crítica. El fet és que aquests càstigs van perjudicar seriosament l’economia de la publicació, tot i que cada vegada que se suspenia la revista la redacció elaborava una publicació alternativa que sortia cada setmana amb el títol Muchas Gracias, però que no deixava de ser una solució d’emergència insuficient. Aquesta problemàtica, unida segurament als resultats de la Transició, va fer que la vida de Por Favor no passés de juliol de 1978. L’octubre d’aquell mateix any, José Ilario va treure un Nuevo Por Favor amb José Martí Gómez, Ramoneda i Gin entre d’altres, però aquest intent de revifar la revista només va durar dos mesos.
Por Favor va ser una revista que buscava una alta qualitat en l’edició i l’excel·lència en els continguts. El seu humor anava dirigit a un públic progressista, format i civilitzat. A la publicació els seus col·laboradors expressaven les seves opinions amb més llibertat de la que permetien les circumstàncies polítiques de llavors. Sens dubte, va ser un dels grans referents humorístics dels canvis polítics que van succeïr durant l’anomenada “transició política”.
Principals col·laboradors: Jaume Bach, Cesc, Julio Cebrián, El Cubri, Forges, Gin, Jaume Perich, Joan de Segarra, Juan José Guillén, Ludovico, Juan Marsé, Manel,  Máximo, Martí Gómez, Maruja Torres, Martínmorales, Máximo, Pablo, Quino, Núria Pompeia, Romeu, Turnes, Vázquez Montalbán, Vallés, Vives.
Sèries: Perich-Match (Perich), Señoras y señores (Juan Marsé), Diario apócrifo (Máximo).