Papitu
Bibliografia

Capdevila, Jaume:

Papitu (1908-1937). Sàtira, erotisme i provocació, Efadós, El Papiol, Barcelona, 2014.

Perucho, Joan:

Papitu, Editorial Tàber, Barcelona, 1968.

Solà Dachs, Lluís:

Papitu i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps, Ed.Duxelm, Barcelona, 2008.

VV.AA.:

Psicalíptics. Erotisme i transgressió a les revistes il·lustrades del principi del segle XX, Museu d'Art de Sabadell, Sabadell, 2004.

VV.AA.:

Papitu, Edicions Facsímil, Barcelona, 1977.

Papitu

Amb un primer número publicat a Barcelona el 25 de novembre de 1908, Papitu va iniciar el seu recorregut periodístic. Va tenir uns dels recorreguts més llargs entre els setmanaris en català, superat només per La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, truncat el 7 de gener de 1937 després de 1.450 números. Va ser innovador en el gènere satíric-eròtic, i va donar lloc a un ampli corrent d’imitadors.

Papitu fou una iniciativa del pintor, dibuixant i marxant d’art Feliu Elias Bracons, que com a caricaturista emprava el pseudònim Apa, i que havia començat a donar-se a conèixer com a humorista gràfic al setmanari ¡Cu-Cut! el 1902. Es va finançar amb els diners que el seu fundador havia obtingut de la venda d’una sabateria que havia heretat.

La ideologia catalanista d’esquerres de la nova publicació va molestar a ¡Cu-Cut! (adscrit als postulats catalanistes de la Lliga Regionalista), i la llibertat amb què la nova capçalera tractava els temes eròtics va causar el rebuig de les autoritats eclesiàstiques, les directrius de la qual seguia majoritàriament la burgesia catalana. Tot això va dur a la sortida d’Apa de ¡Cu-Cut! i a la renúncia d’alguns dibuixants, com Ismael Smith, a continuar col·laborant a Papitu i a l’adscripció d’aquest al Centre Nacionalista Republicà, partit català d’esquerres que havia sorgit d’una escisió de la Lliga Regionalista. Però malgrat totes aquestes dificultats, a les quals s’afegia el fet que la censura del Govern Civil, davant la qual estaven obligats a presentar els exemplars que es volguessin treure al carrer amb l’ordre conseqüent d’enretirar els dibuixos més escandalosos per motius morals, el setmanari va prosperar.

Papitu va gaudir de dibuixants i escriptors de gran qualitat. Així, al seu primer número, en la vessant gràfica, hi destaquen, a més del propi Apa, Ramon Casas, Pere Ynglada (Yda), Josep Maria (Junoy), Ismael Smith i Joan G. Junceda (Jafet). En números posteriors s’hi van afegir Juan Gris, Francesc Labarta (Lata), Isidre Nonell (que emprava els pseudònims Josué i Noé), Joan Colom (Adam), Remigi Dargallo (Remigius), Manuel Humbert, Marià Pidelaserra (Pius), Xavier Nogués (Babel), Frederic Borràs (Lotus), Josep Mompou, Romà Bonet (Bon) i molts d’altres. Entre els literats cal destacar Pompeu Gener, Eugeni d’Ors Xenius, Josep Carner, Francesc Pujols Arpol, Ramon Raventós (que signava Moni i Taine) i Salvador Vilaregut.

Uns i altres s’expressaven amb una llibertat desacomplexada desconeguda fins llavors a Catalunya, tant en l’aspecte polític com en el moral, tot i que sense caure en la grolleria. Papitu s’imprimia al taller gràfic Horta, on aviat es van endarrerir en els pagaments perquè el setmanari, malgrat la seva qualitat evident i el fet que costava només deu cèntims l’exemplar, no havia assolit l’èxit de vendes necessari per fer-lo rentable. Això va fer que, a partir de setembre de 1911, Feliu Elias (Apa), que s’havia quedat sense fons, abandonés Papitu a mans dels seus deutors: el polític Oriol Martorell, que finançava part de l’edició, i l’impressor. Aquests van triar Francesc Pujols com a director, amb la indicació de que augmentés els continguts de picaresca. És per això que aquest va publicar al número 149 (04-10-1911) un editorial titulat La caiguda de la fulla on assenyalava que "amb motiu de la caiguda de la fulla, temps de l’any en que la divina Barcelona torna a sortir de la capsa, el nostre afortunat setmanari promet servir lo bo i millor d’aquest món, sempre dintre del ram que ell conrea. Pel que respecta al ram verd, que tant lluc ha pres en els ben regats horts d’aquesta casa, no cal dir sinó que serà augmentat i corregit per la mateixa caiguda de la fulla, o sigui, parlant en plata, que caiguda la fulla que amaga el que no es pot veure apareixerà amb tot el seu esplendor el que fins fa quatre dies havia romàs mig amagat”.

Aquesta deriva eròtica va causar incomoditat entre alguns dels col·laboradors, que van abandonar la publicació (primer Nogués, Humbert i Aragay, i després Dargallo, Colom i altres). Malgrat això, Papitu, que ja s’havia fet considerablement popular (sobretot a les barberies masculines, indrets de trobada i de tertúlia), va incrementar les seves vendes.

Francesc Pujols tingué l’encert de crear una secció on responia amb gràcia i talent als lectors. També resultaven atractives les paròdies de cançons de moda i els textos en castellà ple de catalanades del periodista Antoni Rué i Dalmau (que signava com a Buendía Gassol), que després oferiria cròniques inventades de la Primera Guerra Mundial i ocupava una pàgina amb el seu diari humorístic El Día Bético. Alhora, van créixer els dibuixos anònims o rubricats amb pseudònims.

A finals de 1916 un tal Illescas va aparèixer com a propietari. Després, la titularitat va passar al llibreter Francisco Granada, fins que finalment la van aconseguir els amos dels Tallers Gràfics Costa. El 1923, després del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, es va suspendre Papitu i aparegué Pakitu en el seu lloc, que es va mantenir fins el 16 de juny de 1926 amb un total de 142 números, que van ser assumits per la numeració de Papitu en el moment de la seva reaparició el 20 d’octubre de 1926 (número 918). La publicació no va celebrar el seu número mil sinó el 1.001, amb una edició de 32 pàgines i portada a color que es va vendre a trenta cèntims l’exemplar.

Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, el Sindicat Professional de Dibuixants, creat poques setmanes abans, va confiscar la publicació, inaugurant una nova numeració complementària juntament amb la tradiciona per expressar millor l’inici d’una nova etapa on es desitjava posar la publicació Papitu al servei del poble i recuperar-ne l’humor primigeni, despullant-lo de qualsevol significació eròtica. Aquesta època va durar només 16 números, amb portades i contraportades de dibuixants com Jaume Juez (Xirinius), Feliu Elias (Apa), Antoni Roca, Josep Narro, Joan G. Junceda entre d’altres. També contenia una secció on s’esbossaven biografies de dibuixants del moment on hi trobem la majoria de dibuixants ja esmentats, a més de Shum, Alfred Pascual Benigani, Josep Bartolí, Helios Gómez, Choliol, Jacint Rofarull o Jaume Bagaria, entre d’altres.