Pakitu
  • Numeració: Del número 1 al 159.
  • Mides: 28 x 22 cm.
  • Format: Revista
  • Editor: Tallers Gràfics Costa
  • Idioma: Català
  • País: Espanya
  • Periodicitat: Setmanal
  • Enllaços: ARCA, Semanarios Humorísticos, Viquipèdia
Bibliografia

Capdevila, Jaume:

Papitu (1908-1937). Sàtira, erotisme i provocació, Efadós, El Papiol, Barcelona, 2014.

Solà Dachs, Lluís:

Papitu i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps, Ed.Duxelm, Barcelona, 2008.

Torrent, Joan; Tasis, Rafael:

Història de la premsa catalana, 2 vol., Bruguera, Barcelona, 1966.

VV.AA.:

Psicalíptics. Erotisme i transgressió a les revistes il·lustrades del principi del segle XX, Museu d'Art de Sabadell, Sabadell, 2004.

Pakitu

Donat que el setmanari Papitu havia incrementat, segons les autoritats, la seva càrrega eròtica, el governador civil de Barcelona va suspendre, a finals de setembre de 1923, l’edició de la publicació (el darrer número que va poder aparèixer va ser el 758, el 26 de setembre de 1923). La sanció era indefinida i s’inscrivia en el context de la dictadura que el general Miguel Primo de Rivera acabava de proclamar, cosa que volia dir que no hi havia cap garantia de que els recursos jurídics que pogués interposar l’empresa editora, que era dels Tallers Gràfics Costa (al carrer Comte de l’Assalt, 45 de Barcelona) prosperessin. Per això, el propietari i editor de la publicació, Fèlix Costa, va optar per recórrer a un procediment que llavors era molt habitual en la premsa humorística i que ell ja havia emprat en els setmanaris La Figa, La Piga i La Pepa: publicar el setmanari sobre un altre títol. L’estructura tipogràfica, malgrat uns canvis lleus, era bàsicament la mateixa. Així doncs, Pakitu (amb una sola lletra que el distingia de Papitu) va sortir al carrer el 3 d’octubre, una setmana després de la sanció al seu predecessor. I, llevat d’uns petits canvis als títols d’algunes seccions, tot es va deixar igual, com si Pakitu fos un plagi de Papitu, i no hi havia perill d’una demanda legal car els imitats eren els mateixos imitadors.

Pakitu, no obstant, manifestava haver nascut amb el propòsit de distanciar-se del seu germà gran, doncs al seu primer número declarava: "El PAPITU, el nostre estimat germà, donat el seu mal cap, ha tingut que tocar el dos de Barcelona. Ja l’hi dèiem nosaltres: «Noi, tu acabaràs malament!». Però ell ens feia el mateix cas que els pardals de la Rambla de les malediccions dels transeünts. Mentre l'hereu sigui fora, s'encarregarà de divertir la parròquia en PAKITU, el seu germà petit. Però en PAKITU, si bé és alegre com un bateig, és moral com un reparto de premios; i no esperin que els hi surti amb verdositats, car li fan tres coses. En PAKITU vol fer riure sense faltar a la criança. Vol que del seu bon humor en gaudeixi tothom sense tenir que fer-ho d'amagatotis. Si l'esgarriat PAPITU, mentrestant, posa seny, tornarà i serà rebut com un hijo prodigio. Si no té esmena, aquí queda el PAKITU, servidor de vostès".

Pakitu va mantenir la seva determinació de no caure en verdositats (continguts “verds”, és a dir, eròtics) en els seus primers números, però a poc a poc, amb molta prudència, va tornar a l’estil del seu predecessor sancionat. Malgrat això, Pakitu va aconseguir superar la censura militar, que n’autoritzava la lliure circulació, com el setmanari es cuidava de divulgar en un requadre situat de manera ben visible en un peu de pàgina.

De l’aspecte gràfic se n’encarregaven Alfred Pascual Benigani, Valentí Castanys, Regino Bernad, Joan Pérez del Muro, Eduard Serra, Josep Altimira (Oxymel), Ramon Roqueta, Ricard Opisso (Bigre), Jaume Juez (Xirinius), Ferran Bosch, Manuel Garrido i altres col·laboradors professionals i espontanis, mentre que als textos hi destacava Antonio Rué Dalmau que, sota el pseudònim Buendía y Gassol, confeccionava la secció El Día Bético, una imitació de gaseta periodística que incloïa succesos redactats en un castellà ple de catalanismes. Així, al número 40 del 2 de juliol de 1924, es deia: “Ayer, en la Avenida Petritxol, un perro se abalanzó sobre el conocido prestamista don Dimás Ladrón, resultando con una mossegada en la oreja de pronóstico público (el perro, ¿eh?). El pobre animal (el prestamista) fue auxiliado en el Bar Tolillo, de la cantonada.

La dictadura primoriverista va durar fins el 1930, però la situaciò anòmala de Pakitu, el germà petit que suplia l’absència de l’hereu, no es va allargar massa, i després de 159 números, un 13 d’octubre de 1926, la publicació substituta anunciava amb alegria que havia arribat la seva fi perquè l’estimat familiar havia ressuscitat: "Tot bé que arriba en aquest món! El gloriós, benemèrit i engrescador PAPITU, després d'una perllongada absència, farà, el proper dimecres, la seva sensacional reaparició a Barcelona, i, com és natural i lògic, el seu company i substitut Pakitu li cedirà el lloc amb aquella alegria. El número de resurrecció del Papitu vindrà a demostrar que és més viu que mai i que ve amb ganes d'armar gresca. Estarà dedicat a l'obsessionant Charlestón i hi col·laboraran firmes d'upa i ninotaires de preu. La coberta serà a dues tintes i tot farà recordar aquell Papitu d'altres temps, que torna a la palestra més trempat que mai i amb una empenta que «atropella». Compreu des de la setmana que ve Papitu.

Principals col·laboradors: Alfred Pascual Benigani, Valentí Castanys, Regino Bernad, Joan Pérez del Muro, Eduard Serra, Josep Altimira Oxymel, Ramon Roqueta, Ricard Opisso Bigre, Jaume Juez Xirinius, Ferran Bosch, Manuel Garrido.