Oriflama
  • Subtítol: Revista de juventud
  • Oriflama 1a època:
    • Origen: 04/1961
    • Desaparició: 10/1976
    • Numeració: 167
    • Mides: 28 x 21 cm.
    • Format: Revista
    • Editor: Oriflama Edicions (Bisbat de Vic)
  • Oriflama 2a època:
    • Origen: 27/05/1977
    • Desaparició: 17/12/1977
    • Numeració: 30
    • Mides: 28 x 21 cm.
    • Format: Revista
    • Editor: Oriflama Edicions
  • Format: Revista
  • Idioma: Català
  • País: Espanya
  • Enllaços: El cómic en català, Enciclopèdia Catalana, Nació Digital, Racó (PDF), Tebeosfera, Viquipèdia
Bibliografia

Codina, Núria:

Aproximació a "Oriflama": una revista catalana sota el franquisme, Col·lecció Recerca ; 1, Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants ; Editorialdiac, Vic, 2005.

Huertas Claveria, Josep M.:

Cinc revistes catalanes entre la dictadura i la transició, Col·lecció Vaixells de Paper (pàgs. 53-76), Diputació de Barcelona, Barcelona, 1987.

Riera Pujal, Jordi:

El còmic en català. Catàleg d'àlbums i publicacions (1939-2011), Ediciones Glénat, Barcelona, 2011.

Oriflama

La història de la publicació es pot dividir en dues etapes diferents. La mensual (d’abril de 1961 fins a octubre 1976) i la setmanal (del 27 de maig de 1977 fins al 17 de desembre de 1977), tot i que la primera és la més coneguda i important i la segona es redueix a poc més de mig any.

L'abril de 1961, amb l'ajuda del Bisbat de Vic (el Bisbe n’era Ramon Masnou), va aparèixer Oriflama, que va viure la trista experiència de ser una revista escrita en català a l'Espanya franquista perquè, en aquells moments, tenia conseqüències molt diferents el fet de publicar una mateixa noticia en un mitjà escrit en català o en un de castellà. Oriflama va sortir com una separata de la revista diocesana Casal, amb un subtítol que deia “Servicio Castrense de la Diócesis de Vic” ja que se suposava que estava destinada als nois que anaven a fer el servei militar, aleshores obligatori. Era de publicació mensual i alternava articles en català i en castellà i fins i tot hi escrivien alguns militars, que van desaparèixer el 1967 quan, complint la Llei Fraga, la revista es va haver d'inscriure al Registro de Empresas Periodísticas.

La revista estava dirigida pel mossèn Joan Cortès i Tossal, però l’any 1968 el va substituir el periodista Josep Maria Huertas Claveria i ben aviat es va trobar en el punt de mira del Ministerio de Información y Turismo, que els va començar a cosir a multes pel to cada vegada més inconformista de la publicació. Per tot plegat, la situació econòmica tampoc era bona i, com deia Huertas: “fèiem pàtria sense peles”. L’any 1968 tenien un dèficit de gairebé un milió i mig de pessetes i només venien 10.000 exemplars. El 1971 les pèrdues es van reduir i la tirada, malgrat que el Ministeri seguia instruint expedients, havia pujat a 13.000 exemplars. La impressió tenia un cost de 150.000 pessetes cada mes i els migrats sous dels col·laboradors pujaven només a 30.000 entre tots, fet que fa comprensible que aquests es queixessin de cobrar poc.

De totes maneres Oriflama era, a finals dels anys seixanta, una finestra oberta a la modernitat, i és en aquest context que es va poder publicar una fotonovel·la paròdica escrita per Emili Teixidor i protagonitzada per Núria Espert i Enric Sió (1969). D’aquests anys també destaquen les portades i els còmics propers a l’estil pop d’Enric Sió. Alguns col·laboradors renunciaven de bon grat a no cobrar, o cobrar molt poc, a canvi d’una llibertat creativa que difícilment es podia trobar en altres publicacions. El mateix Jaume Perich aprofitava algun acudit prohibit en altres mitjans per publicar-lo a Oriflama.

La revista s'havia aguantat per les aportacions econòmiques de Jordi Pujol, que n’havia esdevingut l'accionista majoritari, però Pujol es va vendre les accions el 1972 i el nou soci majoritari va ser Anton Cañellas, afiliat a Unió Democràtica, formació política per la qual uns anys després va ser diputat. Feia poc que la direcció havia passat a mans de Jaume Fabre (tot i que l'exercia mancomunadament amb Huertas). Quan va arribar Cañellas ben aviat es van generar tensions per les diferents maneres d'enfocar determinades idees i es va incrementar el nombre d'integrants del Consell d'Administració. Les denúncies van continuar per motius tan diferents com una enquesta sobre la masturbació juvenil o uns dibuixos de Fer (Joan Antoni Fernández) que versaven sobre la manca d'aigua en determinats pobles, aquesta última va arribar a l'extrem de portar els directors a judici. Això i uns articles sobre el cop d'estat de Pinochet a Xile, que també foren motiu de segrest, van servir d'excusa al capital per acomiadar tant Fabre com Huertas (1974). Els expulsats van reclamar i van enviar una carta als subscriptors, però l'empresa va encomanar la direcció a Agustí Pons, que va contractar nous col·laboradors com Maria Aurèlia Capmany, Oriol Pi de Cabanyes, Lluís Pascual, Alex Broch, Màrius Carol o Montserrat Minobis. Fins aquell moment els col·laboradors més detacats havien estat Xavier Vinader, Quim Monzó i Jaume Lorés i, anteriorment, també hi havien participat altres noms il·lustres com Josep Ylla-Català, Miquel Martí i Pol, Emili Teixidor, Núria Espert, Enric Sió, Ricard Mulet, Jordi Planas, Víctor Mora, Josep Martí Gómez, Lluís Bonet Mojica, Lluís Permanyer, Josep Ramoneda, Núria Pompeia i el mateix Rafael Pradas, que també havia participat en les tasques de direcció en l'etapa Huertas-Fabre. També cal deixar constància que, durant una llarga etapa, la revista va comptar amb un capellà censor, mossèn Antoni Oriol Tararet, home molt primmirat, conegut pel seu segon cognom, que els va ocasionar més d'un maldecap per la seva intransigència.

El mes de març de 1975, quan les redaccions d'Oriflama, procedents de Vic, ja havien corregut per uns quants carrers de Barcelona (Carrer Gran de Gràcia, Carrer Espronceda, Carrer Rosselló l’any 1970 quan va entrar Jordi Pujol com a capitalista i Carrer Canalejas, entre d’altres) i el preu havia pujat a 20 pessetes, el director Agustí Pons va ser substituït per Antoni Plaja que va accentuar la nota comarcal en detriment de la política amb la conseqüent pèrdua de lectors. Aquest canvi tampoc va evitar nous segrestos de números, com el de juliol/agost de 1975 per haver publicat un estudi sobre “Les terceres vies a Europa”.

Oriflama va deixar de sortir l'octubre de 1976 però va reaparèixer el 27 de maig de 1977, poc abans de les primeres eleccions democràtiques, amb una nova periodicitat setmanal. Havia eliminat el subtítol, tenia 52 pàgines, moltes en color, però la revista cada cop era menys juvenil i ja caminava cap al seu final. Les vendes baixaven inexorablement fins als 7.000 exemplars (se'n calculaven un mínim de 20.000 per sobreviure còmodament) i no passava cap mes sense pèrdues. Malgrat que es va intentar una ampliació de capital no hi va haver res a fer. La manca de pluralisme va aguditzar la crisi d'Oriflama i la publicació va tancar amb el número 30 de la segona etapa, el 17 de desembre de 1977.

Principals col·laboradors: Àlex Broch, Anton Cañellas, Antoni Plaja, Agustí Pons, Cesc, Cortés Tossal, Enric Mojica, Emili Teixidor, Enric Sió, Esteban Maroto, Jaume Fabre, Josep M. Huertas, Jaume Lorés, Josep Marti Gómez, Jordi Pujol, Jordi Planas, Josep Ramoneda, Maria Aurèlia Capmany, Màrius Carol, Miquel Martí i Pol, Montserrat Minobis, mossèn Ramon Sala, Mossèn Pere Cases, Núria Pompeia, Oriol Pi de Cabanyes, Perich, Picanyol, Quim Monzó, Rafael Pradas, Ramon Masnou (Bisbe de Vic), Ricard Mulet, Oriol Tararet, Lluís Pascual, Lluís Permanyer, Víctor Mora, Xavier Vinader, Ylla Català

Principals sèries: La Núria es perd (Emili Teixidor, Núria Espert, Enric Sió), Lavínia 2016 (Emili Teixidor, Enric Sió)