La Piga - La Figa - La Pepa
  • La Figa. Setmanari agrícola:
    • Origen: 12/09/1913
    • Desaparició: 12/09/1913
    • Numeració: 1
    • Mides: 24,7 x 19 cm.
    • Format: Revista
    • Editor: Costa
  • La Piga:
    • Origen: 19/09/1913
    • Desaparició: 19/09/1913
    • Numeració: 1
    • Mides: 28 x 22 cm.
    • Format: Revista
    • Editor: Costa
  • La Pepa:
    • Origen: 22/10/1913
    • Desaparició: 19/11/1913
    • Numeració: 5
    • Mides: 25 x 19 cm.
    • Format: Revista
    • Editor: Costa
  • Format: Revista
  • Editor: Costa
  • Idioma: Castellà
  • Enllaços: Tebeosfera, Traces
Bibliografia

Solà Dachs, Lluís:

Papitu i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps, Ed.Duxelm, Barcelona, 2008.

VV.AA.:

Psicalíptics. Erotisme i transgressió a les revistes il·lustrades del principi del segle XX, Museu d'Art de Sabadell, Sabadell, 2004.

La Piga - La Figa - La Pepa

Amb la voluntat manifesta de perpetuar-se com a setmanari eròtic-festiu que fes la competència a Papitu, que dominava en solitari el mercat català dins d’aquesta especialitat, el 12 de setembre de 1913 va aparèixer a Barcelona La Figa. Ostentava el subtítol irònic de “setmanari agrícola”, tenia 16 pàgines, un format de 24,7 x 19 centímetres, es venia a un preu de deu cèntims l’exemplar i era imprès a dues columnes per l’establiment gràfic de Félix Costa. Combinava textos curts amb dibuixos que, pel que fa a la mida, oscil·laven entre pàgines senceres i notes il·lustratives. Copiava formes i maneres de Papitu, amb qui competia, i fins i tot el superava en intenció pecaminosa des del seu mateix títol, doncs malgrat i emparar-se a l’acepció de fruita de la figuera, la imatge de la qual la revista va treure a la seva primera portada amb uns versos interiors que la lloaven dient “Oh, Figa! Figa! Fruita encisadora: / per a collir-te cal que arribi l’hora / però hi ha qui més t’estima quan ets verda”, en realitat feia referència a la vulva femenina.

L’impressor i editor Costa, que amb els anys es convertiria en el propietari de Papitu, pretenia anar més lluny de la procacitat velada de la publicació ben establerta a la qual pretenia desbancar. Malgrat això, l’autoritat governativa responsable de la moral pública i que examinava els exemplars de la premsa abans de la seva difusió entre el públic va censurar totalment aquell primer número de La Figa, i van ser molt pocs els números que van arribar als seus possibles lectors.

Félix Costa no es va desanimar, i una setmana més tard, el 19 de setembre de 1913, va intentar que aparegués La Piga, que, malgrat una lleu modificació en el seu títol, era una continuació exacta del setmanari predecessor, del que tan sols es diferenciava lleugerament en el format, que va passar a ser de 28 x 22 centímetres. I, tal i com havia passat set dies abans, el primer número en va ser també el darrer.

Finalment, després d’unes setmanes dedicades a la remodelació de continguts, i ara amb ús del bitò, va aparèixer La Pepa el 22 d’octubre del mateix 1913. Aquesta afirmava, editorialment, que el seu nom era "simbòlic i representatiu de xafarderia conscient i comunicació ràpida d'idees per a l'aproximació dels éssers i la determinació d'un major grau de sociabilitat". Impresa en paper de més qualitat, i molt més atractiva en la seva manera de presentar textos i dibuixos que les seves predecessores, va rebaixar considerablement els plantejaments d’aquelles i va practicar un humor picaresc molt diluït, inferior al del mateix Papitu. Per això, tot i mantenir-se al mercat durant cinc números (el darrer del 19 de novembre), es va abandonar perquè ben pocs lectors es van interessar per ella. Els seus textos eren anònims, i pel que fa als dibuixos s’endevina el traç d’Antoni Farré i Ramon Jou com a principals col·laboradors, tant en aquella tercera publicació com en les dues anteriors.

Principals col·laboradors: Antoni Farré, Ramon Jou.