La Codorniz
Bibliografia

Conde Martín, Luis:

El humor gráfico de España. La distorsión intencional, Asociación de la prensa de Madrid, Madrid, 2006.

Cuadrado, Jesús:

Diccionario de uso de la historieta española, 1873-1996, Compañía literaria, Madrid, 1997.

De Laiglesia, Álvaro:

La Codorniz sin jaula, Edaf, Madrid, 1981.

García Garreta, Fernando:

La censura en el franquismo y la revista de humor La Codorniz, Alkymya, Jaén, 2012.

Hernández Cava, Felipe, et al.:

La Codorniz, 1941-1978, Ayuntamiento de Madrid, Madrid, 2011.

Herreros, Enrique:

La Codorniz, Edaf, Madrid, 2005.

Llera, José Antonio:

El humor verbal y visual de La Codorniz, Anejos de revista de literatura número 58, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto de la lengua española, Madrid, 2003.

López Ruiz, José María:

Un siglo de risas. 100 años de prensa de humor en España, Libris, Madrid, 2006.

López Ruiz, José María:

La vida alegre, Compañía literaria, Madrid, 1995.

Prieto, Melquíades; Moreiro, Julián (eds):

La codorniz, la revista más audaz para el lector más inteligente. Antología (1941-1978), Edaf, Madrid, 1998.

Roca, Javier; Ferrer, Santiago:

Humor político en la España contemporánea, Cambio 16, Madrid, 1977.

Tubau, Iván:

El humor gráfico en la prensa del franquismo, Editorial Mitre, Barcelona, 1987.

VV.AA.:

La Codorniz. Facsímil, (8 vols.), Agualgara, Madrid, 2001.

VV.AA.:

La Codorniz declara la guerra a Inglaterra, Edaf, Madrid, 1999.

VV.AA.:

Humor gráfico español del siglo XX, Biblioteca Básica Salvat, núm. 46, Editorial Salvat/Alianza Editorial, Madrid, 1970.

VV.AA.:

150 años de prensa satírica, Ayuntamiento de Madrid, Madrid, 1991.

La Codorniz

El vuit de juny de 1941 va aparèixer als quioscs una nova publicació, La Codorniz. Després d’un llarg recorregut de gestació i de tràmits burocràtics, Miguel Mihura posava en marxa en qualitat de director un setmanari d’humor, un projecte que acariciava des de la seva tornada a Madrid des de San Sebastián en acabar la Guerra Civil. Aquesta revista, una de les més longeves de les publicacions d’humor espanyoles, va comptar amb la flor i nata dels il·lustradors i autors d’humor que havien sobreviscut a l’Espanya de Franco. Entre ells cal destacar Tono, que havia treballat amb Mihura a la revista Tajo, a més d’Enrique Herreros, Galindo, Picó, Edgar Neville, el sempre polèmic Wenceslao Wenceslao Fernández Flórez, José López Rubio, Ramón Gómez de la Serna, el joveníssim Álvaro de Laiglesia i, fins i tot, l’actriu Conchita Montes, que s’encarregava de realitzar El Damero Maldito, uns mots encreuats que van assolir una gran popularitat i que molts anys després recuperaria per al diari El País.

De l’edició se n’encarregava l’editorial Ribadeneyra. El paper era de baixa qualitat, degut a la carestia que hi havia a Espanya aquells anys. No obstant, es feia una edició realment vanguardista per a l’època. S’editava en dos colors, vermell i negre, i les seves portades, que solien ser de Tono, Herreros o del mateix Mihura, eren francament antològiques.

Mihura es va cuidar molt de que a la publicació hi tingués cabuda un tipus d’humor de vegades surrealista, però allunyat de temes polítics que causessin problemes amb la fèrria censura de l’època, encara que, per altra banda, va evitar la complacència i la propaganda del règim. El 1942 Mihura va fitxar un jove Álvaro de Laiglesia com a redactor en cap. Poc temps després, el març de 1944, Mihura va decidir cedir-li la direcció de la revista. De Laiglesia va mantenir tots els col·laboradors habituals. Fernando Perdiguero Camps (Menda), un republicà condemnat a mort pel règim feixista, va aconseguir l’indult i es va convertir en el nou redactor en cap de la revista el 1944. Hi va treballar, publicant articles i dibuixos, fins el 1970. Sobre la tasca de Mihura en aquesta primera etapa de La Codorniz, Chumy Chúmez assenyala al pròleg d’una antologia publicada a finals dels anys 80 que: “Mihura hizo su humor como los egipcios hacían las pirámides (egipcias, naturalmente): genial, pero irrepetible, no por sus dificultades técnicas, sino porque ya los desiertos no son desiertos. Si ahora se siguiera haciendo el humor de Mihura, se fabricarían simplemente unas momias medio deshechas sin el fuego y las mejillas sonrosadas de las creaciones medio inmortales de Mihura”.

Cada número s’ideava al bar Flor de la Puerta del Sol de Madrid, on els creatius de La Codorniz es reunien per després passar a la redacció, en un edifici veï, i engegar el que s’havia decidit entre cigalons al bar. Amb l’arribada d’Álvaro de Laiglesia i l’entrada del Comte de Godó com a accionista principal de la societat que publicava la revista van canviar moltes coses. Més de 33 anys capitanejant la publicació van permetre fer moltes modificacions, introduïdes a poc a poc. De Laiglesia també va incorporar molts nous il·lustradors i escriptors còmics com Chumy Chúmez, que va ser una pedra angular de la publicació durant dècades. També Antonio Mingote, que més tard abandonaria La Codorniz per crear la seva pròpia publicació, Don José, de vida curta. I Miguel Gila, popular també per les seves genials intervencions radiofòniques. Aquest planter genial es va completar, entre d’altres, amb Goñi, Kalíkatres, Jorge Llopis, José Luis Coll, Evaristo Acebedo, els germans Ozores, que també eren populars al cine, Julio Cebrián, Mena, Sefarín i les seves inoblidables “marqueses”, Ballesta, Molleda, i, en els darrers anys, Summers, OPS (actualment El Roto) i Forges.

El 1951, De Laiglesia va posar a la publicació el subtítol “La revista más audaz, para el lector más inteligente.” Llavors es va començar a fer una revista més crítica i bel·ligerant, cosa que va suposar tant multes com retirades de la publicació i múltiples amonestacions. En una ocasió, la redacció va decidir anar a pagar una d’aquestes multes amb monedes de deu cèntims, de manera que tots els treballadors es van presentar carregats amb sacs de monedes per lliurar-les a l’oficina responsable de la sanció. El 1966, amb Manuel Fraga de ministre d’Informació i Turisme, es va promulgar una nova Llei de Premsa. La supressió de la censura prèvia va permetre una mica més de llibertat a les publicacions, encara que havien d’augmentar la seva autocensura per no sortir-se dels límits establerts per la dictadura. La Codorniz, durant aquesta època, va gosar posar caricatures dels polítics del moment tant a la portada com a l’interior. La primera va ser una portada que caricaturitzava Manuel Fraga amb la llei de premsa sota el braç. En una altra es retratava el consell de ministres reunit a la taula de juntas des de la perspectiva del Cap d’Estat (27/10/1986) que, per descomptat, no sortia a la caricatura. Franco mai va ser dibuixat ni esmentat.

El 1970 va morir Fernando Perdiguero, redactor en cap de l’època de De Laiglesia, i va començar la davallada de la publicació. Poc després va aparèixer Hermano Lobo, on van acabar gran part dels col·laboradors de La Codorniz, sobre tot els més joves i transgressors. Ja en la democràcia incipient, el Comte de Godó va acomiadar de manera fulminant De Laiglesia i va recuperar Manuel Summers, que se n’havia anat a Hermano Lobo, revista desapareguda i d’on es van recuperar signatures com Chumy Chúmez, Gila, Manuel Vicent, Amilibia o Francisco Umbral. Summers va començar a donar peixet a l’erotisme i als temes de sexe, però la societat ja havia començat a girar l’esquena a aquesta mena de publicacions en vista de les seves noves llibertats. A més, noves revistes editades a Barcelona com El Papus, El Cuervo, Barrabás (humor esportiu) i, posteriorment, El Jueves li van suposar una competència important.

El gener de 1978, La Codorniz va morir tal i com se l’havia conegut fins aleshores, tot i que fins al desembre d’aquell mateix any es va continuar publicant gràcies a la tasca del prestigiós periodista Carlos Luis Álvarez Cándido, que va intentar rellançar-la com una espècie de Le Canard Enchaîné francès, amb nous i brillants col·laboradors com Felipe Mellizo, Víctor Márquez Reviriego, José Luis Balbín, Raúl del Pozo o Manuel Vicent i els il·lustradors Máximo, Cebrián, El Roto, Mingote, Gin, i Martínmorales, a qui se li deuen bona part dels dibuixos de portada. L’objectiu era que La Codorniz fos un setmanari més d’esquerres que el que plantejava Summers. Tot i així, nou mesos després del seu resorgiment, La Codorniz es va extingir després de 37 anys d’existència.

Principals col·laboradores: 3OZores3, Abelenda, Álvaro de Laiglesia, Amilibia, Arturo, Azcona, Ballesta, Cabañas, Chumy Chúmez, Conchita Montes, Dátile, Dodot, Edu, Eduardo, Edgar Neville, Enrique Flórez, Forges, Francisco Umbral, Galindó Gayo, Gila, Goñi, Herreros, Julio Cebrián, Kalíkrates, Luis, M. Jaén, Madrigal, Manuel Vicent, Martínmorales, Máximo, Mena, Mendi, Miguel Mihura, Mingote, Miranda, Mollera, Munoa, Muro, Nacher, OPS (El Roto), Pablo, Picó, Ramón Gómez de la Serna, Serafín, Sir Cámara, Strüwer, Summers, Sun, Tilu, Tono, X. Marín, Wenceslao Fernández Flórez.