La Campana de Gràcia
  • Origen: 08/05/1870
  • Desaparició: 12/10/1934
  • Numeració: Es van editar 3.403 números, més una col·lecció de calendaris que apareixien cada any entre 1876 i 1925. El 1872 va ser suspesa i va aparèixer amb una nova capçalera, L'Esquella de la Torratxa, durant quatre números. Aquesta també va ser suspesa i van aparèixer quatre números més amb el títol de La Tomasa fins que van recuperar la seva capçalera i numeració normals. El 1874, suspesa de nou, van tornar a aparèixer quatre números sota el títol de L'Esquella de la Torratxa.
  • Mides: 415 × 300 mm.
  • Format: Revista
  • Editor: Llibreria Espanyola
  • Idioma: Català
  • País: Espanya
  • Periodicitat: Setmanal
  • Enllaços: Col.lecció digitalitzada (ARCA), Humoralart, La Ciberniz, Viquipèdia
Bibliografia

Cadena, Josep Maria:

"Revistes i publicacions d’humor en català 1841-1939", Il.lustradors a Catalunya, Nadala Fundació Jaume I, Barcelona, Any XXIX, 1995.

Capdevila, Jaume:

La Campana de Gràcia (1870-1934). La primera publicació catalana de gran abast, Pagés, Lleida, 2014.

Peralta Ruiz, Gemma:

"Les Capçaleres de La Campana de Gràcia. Símbols i iconografia", Comunicació. Revista d'anàlisi, Vol 29, p. 68-86, 2 novembre 2012.

Torrent, Joan; Tasis, Rafael:

Història de la premsa catalana, 2 vol., Bruguera, Barcelona, 1966.

La Campana de Gràcia

La revista La Campana de Gràcia, editada a Barcelona des de mitjan 1870 fins a finals de 1934, va ser la primera publicació de gran difusió escrita en català i també la publicació catalana més longeva. Amb els seus seixanta-quantre anys de vida, La Campana és una fita del periodisme català.

El primer número fou publicat el 8 de maig de 1870. Sota el títol de la capçalera es podia llegir «Semanari bilingüe. Donarà una batallada cada setmana. Si se’n venen moltes tocarà a sometent». Des de la seva aparició, La Campana comptà els números a cop de batall, així doncs, cada exemplar de La Campana de Gràcia era considerat una “batallada”. La Campana de Gràcia, d'ideologia republicana i anticlerical, va aconseguir el favor popular ben aviat. Això va permetre que el seu editor hi anés introduint millores per afermar la publicació, la qual cosa va convertir La Campana en una de les publicacions amb més difusió de la seva època. El seu principal públic eren les masses d'obrers i menestrals catalanes ja que la ideologia progressista de la revista els incitava contra el sistema monàrquic de la restauració.

En resseguir la història de La Campana de Gràcia trobarem sovint referències a L’Esquella de la Torratxa. Aquesta altra revistá va néixer per salvar La Campana d’una suspensió governativa. L’abril de 1872 la monarquia d’Amadeu de Savoia estava a punt de caure i s’havia proclamat l’estat de setge per un nou aixecament carlí, sota aquestes circumstàncies el govern va decidir suspendre la publicació. El número 106 de La Campana va ser prohibit i va retrunyir la frase del seu editor dient: “No volen sentir campanades? Doncs sentiran esquellots!” i la següent setmana va aparèixer L’Esquella de la Torratxa, amb els mateixos col·laboradors i dibuixants i els mateixos format, mida i composició que La Campana. Quatre números després L'Esquella també va ser prohibida i va aparèixer sota el nom de La Tomasa (nom d'una altra famosa campana de Barcelona). Finalment es va poder restablir la publicació de La Campana fins que, poc abans de la restauració borbònica, la revista va tornar a ensopegar amb la censura i va ser suspesa de nou (en el número 241 del 8 de novembre de 1874). Es va tornar a la tàctica de publicar L’Esquella, que va sortir de nou durant quatre números. Una tercera vegada, a principis de 1879, es va tornar a repetir la suspensió però, en aquella ocasió, López va seguir editant les dues revistes. Des d'aquell moment la història de les dues publicacions es barreja i conflueix ja que compartiren editor, director, escriptors, dibuixants i impremtes fins al 1932. Aquell any van canviar de propietari i, si bé La Campana va deixar d'aparèixer el 1934, L'Esquella va sobreviure tota la guerra fins a l'arribada dels nacionals a Barcelona el gener de 1939.

Durant més de seixanta anys la situació social i política catalana va canviar i La Campana va acompanyar a la societat catalana en aquest canvi. Per això es fa difícil resumir la seva història. El tiratge inicial fou de 3.000 exemplars i en pocs mesos ja havia arribat als 5.000. En cinc anys el tiratge se situava en una mitjana de 10.000 exemplars, i el 1888, en el número 1.000, el tiratge ordinari estava sobre els 22.000 exemplars setmanals. L'any 1903 consten 30.000 exemplars setmanals per a La Campana i 22.000 per a L’Esquella. Són xifres de rècord si tenim en compte la població i l'elevat nivell d'analfabetisme de l'època.

Més de la meitat de la seva existència, La Campana de Gràcia fou dirigida per Josep Roca i Roca, que va deixar el càrrec el 1907, poc després de publicar el número 2.000 de la revista, per desavinences amb Antoni López, fill del fundador i editor de la revista, Innocenci López, que va morir el 22 de setembre de 1895. Antoni va passar al capdavant de la Llibreria Espanyola i el negoci editorial i va introduir, poc a poc, diverses millores a les dues publicacions.

Entre la llarga llista de periodistes i col.laboradors de la revista hi trobem a Eduard Aulés, Conrad Roure, Rossend Arús, Valentí Almirall, Josep Verdú, Josep Barbany (Pepet del Carril), Prudenci Bertrana, Márius Aguilar (Paradox), Gabriel Alomar, Joan Serra i Constansó (Jep de Jespus), Antoni Rovira i Virgili (Wifred), Juli Francesc Guibernau (C. Gumà), Josep Burgas (Fra Noi), Joan Puig i Ferrater, Àngel Samblancat, Joan Maragall, Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà, Josep Nakens, Ferran Canyameres, Domènec de Bellmunt, Lluís Capdevila, Ángel Pestaña, Francesc Madrid, Lluís Companys o Josep Maria Massip.

Els dibuixants van esdevenir no només un dels principals reclams de la revista sinó també un dels més importants senyals d’identitat. Tan sols per la seva col·lecció de dibuixos, La Campana de Gràcia ja es podria considerar una de les joies de la premsa satírica arreu del món. En els primers anys Tomàs Padró es va ocupar gairebé exclusivament de la il·lustració de la revista. A la seva mort el va substituir Apel·les Mestres i, més endavant, abans del canvi de segle, hi trobem artistes com Manuel Moliné, Ramon Miró, Josep Lluís Pellicer, Marià Foix, Jaume Pahissa, Ramon Escaler, Oleguer Junyent, Llorenç Brunet i Joan Pellicer Montseny, entre molts d'altres. Amb el canvi de segle, es va anar renovant paulatinament la plantilla de dibuixants, on podem destacar-hi a Josep Costa àlies Picarol, que va ser el dibuixant més prolífic de la revista al llarg de més de trenta anys, Opisso, Apa, Bon, Bagaria, Xirinius, Pascual Capuz, Xavier Gosé, Passarell o Nicanor Vázquez.

En els darrers anys, després de la mort d'Antoni López el 1931, els seus hereus es van vendre la revista, que va passar a ser editada per Esquerra Republicana. La revista va modificar el seu format i era més política que satírica, publicant articles dels principals líders d'ERC. En aquella breu etapa hi dibuixaren autors com Escobar, Roqueta, Tísner, Bartolí, Cabrero Arnal, Ramiro Mondragón, Anem, Alloza o Shum. La revista va ser prohibida per les autoritats arran dels fets d'octubre de 1934. Així acabava la història d'una de les publicacions més importants de la premsa catalana.

Principals col·laboradors: Alloza, Angoletta, Arteche, Apa, Bal, Martí Bas, Bagaria, Bartolí, Josep Blanco Coris, Bon, Bosch, Brunet, Cabrero Arnal, Calsina, Capuz, Ramon Casas, Ángel Cerezo Vallejo, Cornet, Dameson, Ramon Escaler, Escobar, Marià Foix, Gaston Ry, Xavier Gosé, Grapa, Oleguer Junyent, Joan Llopart, Ricardo Marín, Albert Mestre, Apel.les Mestres, Salvador Mestres, Ramon Miró, Manuel Moliné, Mondragón (Món, Del Río, M), Arturo Moreno, Nel.lo, Niu, Ricard Opisso, Ramon Padró, Tomàs Padró, Jaume Pahissa, Passarell, Josep Lluís Pellicer, Joan Pellicer Montseny, Josep Costa, Picarol, Marcel.lí Porta, Antoni Roca, Josep Robert, Roig, Roqueta, Exoristo Salmerón, David Santsalvador, Vicent Segrelles, Shum, Solé-Boyls, Tísner, Nicanor Vázquez, Xirinius, Yda.