Gutiérrez
Bibliografia

Conde Martín, Luis:

El humor gráfico en España, Técnos, Madrid, 2005.

Laguna Platero, Antonio:

El humor en la historia de la comunicación en Europa y América, Estudios 146, Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, Castilla-La Mancha, 2015.

Gutiérrez

Gutiérrez, que s’autoproclamava “semanario español de humorismo”, va aparèixer a Madrid el 7 de maig de 1927, en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera. El títol reproduïa el cognom de l’encarnació de la publicació, el funcionari Juan Gutiérrez i Gutiérrez, assignat a la Direcció General de Comptes Endarrerits i Cap del Negociat de Tercera Classe d’Incobrables, un home nascut el 1880 amb trenta anys de servei a l’administració i un sou anual de 6.000 pessetes, que a la portada del primer número apareixia tapant-se la calva amb un casquet i duia ulleres, maniguet i una ploma rera l’orella, dormint beatíficament a la taula a la feina davant d’un feix molt gruixut d’expedients coronats per un ocellet de paper.

La publicació editada per Luis Montiel (propietari de l’editorial Rivadeneyra i la Papelera Madrileña) i dirigida pel dibuixant Ricardo García (K-Hito) bevia de l’humor absurd que practicaven amb èxit els setmanaris Buen Humor (1921-1931) i Muchas Gracias (1924-1932), el planter de col·laboradors de les quals va nodrir la nova capçalera. Alguns dels seus dibuixants van ser Ricardo García (K-Hito), Antonio Lara (Tono), Roberto, Cesáreo del Villar (KariKato), Miguel Mihura, Francisco López Rubio, Antonio Barbero, Fernando Perdiguero, Joaquim Xaudaró, Roberto Martínez Baldrich, Manuel (Tovar), Almada, Alejandro Sirio, Reinoso, Moreno, Federico Galindo, Alfaraz, Carlos Gómez (Bluff) i Wesoly Pan. Pel que fa als escriptors, n’hi va haver diversos enquadrats en el que es va anomenar “la otra generación del 27” o “los humoristas del 27”, on van destacar Miguel Mihura, Antonio Robles (Antoniorrobles), Enrique Jardiel Poncela (Conde Enrico di Borsalino), Edgar Neville, Ricardo García (K-Hito), Antonio Barbero, Antonio G. Dalmau, José Francés, Joaquim Xaudaró, José López Rubio, Don Antonio Robles, Fernando Perdiguero, A. G. Martín de Val, Luis Navarro Ruiz, Juan G. Lomas, Miguel Santos, E. Estévez Ortega i Samuel Ros.

Gutiérrez, al seu primer número (24 pàgines, interior en blanc i negre, portada i contraportada a quatre colors; preu, 30 pessetes; mides, 26x19 cm i, a partir del 24 de setembre de 1932, 33,5 x 23,5 cm), es va presentar en una editorial per boca del funcionari que la representava, que feia saber: “Tengo el honor de enviar, al aparecer en la palestra, un cariñoso saludo al público y a la prensa en general, siendo mi único deseo hallar el modo de agradar a todos, guardando para ello la corrección y el buen gusto que corresponde a mi rango, con la promesa de agudizar el ingenio cuanto me sea dable, cosa no muy difícil en quien, como yo, tiene con harta frecuencia que hacer uso del mismo para procurar la mayor elasticidad mensual de mi corto sueldo”. En aquest número inaugural també s’hi anunciaven tres concursos per als lectors: un de fotografies idiotes, un altre de cartes d’amor i un tercer de “himnos a la lavandera”. Pel que fa aquest últim concurs, el públic va entendre que per “lavandera” (“rentadora”) es volia dir “la bandera”, i va començar a enviar versos còmics que participaven del doble sentit i es van publicar a la revista. Un bon exemple n’és una composició poètica que va aparèixer al número 6 de l’11 de juny de 1927 i declamava: “El himno a la lavandera / triunfará en España entera / y será el canto que en suma, / igual que el de la Bandera, / subirá como la espuma. / Siendo tú tan salerosa, / lavandera de mi vida, / no sé por qué gastas sosa / (y no te digo otra cosa / por haber ropa tendida). / Las lavanderas que ufanas / lavan todas las mañanas / nuestras ropas interiores, / para ensalzarlas precisa / darles un buen jabón, señores, / sin quitarles la camisa. / ¡Ay, qué risa! / ¡No está mal! / Sin quitarles la camisa”.

La broma amb el símbol de la pàtria, però, no va agradar a la dictadura de Primo de Rivera, i al número 16 del 17 de setembre de 1927 hi va aparèixer un requadre anomenat Al lector que deia: “Por orden gubernativa fue suspendida durante un mes la publicación de este semanario imponiéndosele, además, una multa de mil pesetas. (..) Cumplido el castigo, reaparece esta revista lamentando mucho haberse visto obligada a interrumpir la comunicación con sus lectores”. Naturalment, a partir de llavors no es va tornar a saber res del concurs de l’himne a “la lavandera”.

Gutiérrez sabia, com a cap de negociat de tercera classe, que els funcionaris es queden i els polítics passen, i ell volia quedar-se, i no passar, de manera que al principi era apolític, però va canviar de parer amb l’adveniment de la Segona República, moment en el qual la revista va començar a mostrar simpatia per la dreta i, sobretot, molta mania als diputats que reclamaven un règim autonòmic per a Catalunya (l’enemic particular del setmanari va ser Lluís Companys, líder del partit Esquerra Republicana de Catalunya i president de la Generalitat de Catalunya a partir de l’1 de gener de 1934). Una manifestació d’aquesta deriva cap a la significació política fou el període entre el 25 de març de 1933 i el 7 d’abril de 1934, durant el qual la portada estava gairebé sempre ocupada per la caricatura d’un polític acompanyat d’alguns versos humorístics que en feien al·lusió sota el títol Ego sum.

Al número 369 del 25 d’agost de 1934 la publicació va donar a conèixer, en un escrit humorístic arran de les declaracions d’un ministre, que com “en los tiempos que corremos es una urgencia infinita sacar dinero como sea, de donde sea y por lo que sea”, había decidido trasladarse al madrileño barrio de las Cambroneras, donde “trabajaremos en cualquier solar, y cuando venga el dueño o los guardias salimos corriendo y nos vamos a otro. LUZ: De día, la del sol. De noche, pedimos una cerilla a un transeúnte y hacemos una fogata con el original de espontáneos. Así matamos tres pájaros de un tiro: Nos ahorramos la luz, la calefacción y el tener que leer esos originales. AGUA: Algún charco habrá por allí. (...) Aprovechando que estamos en un solar y en un barrio modesto, podemos armar un pequeño tinglado y vender en los ratos de ocio sandías y melones (...) y demás productos de la tierra. (...) Naturalmente tendremos que dejar de publicar el periódico, y el papel lo usaremos para envolver lo que despachamos”. L’anunci del trasllat de la redacció a un solar era, evidentment, una broma. Però l’argument de les dificultats econòmiques que van posar fi a Gutiérrez potser estava basat en una autèntica situació financera compromesa que amenaçava la supervivència del setmanari, donat que la publicació no va trigar en desaparèixer: el darrer número que consta a la Biblioteca Nacional d’Espanya és el 374, corresponent al 29 de setembre de 1934. El seu humor, no obstant, no va haver de traslladar-se a cap solar, perquè una part significativa dels seus artífex, dibuixants i escriptors van trobar una nova casa primer a La Ametralladora (1937-1939) i després a La Codorniz (1941-1978).

Principals col·laboradors: K-Hito, Tono, Roberto, KariKato, Mihura, López Rubio, Barbero, Menda, Xauradó, Baldrich, Tovar, Almada, Sirio, Reinoso, Moreno, Galindo, Alfaraz, Bluff, Wesoly Pan.