En Patufet

Articles:

Bibliografia

Aldea, Víctor:

"Un siglo del nacimiento de En Patufet", Clij, nº 171, p. 14-21, Mataró, mayo 2004.

Castellanos, Jordi; et al.:

En Patufet, cent anys. La revista i el seu impacte, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004.

Guillamón, Julià:

Patufet en guerra, Memorial Democràtic, Barcelona, 2017.

Moix, Ramon Terenci:

"Les tires a la postguerra espanyola", Tele-Estel, nº 36, Barcelona, 17 de març de 1967.

Solà, Lluís:

En Patufet (1904-1938), Editorial Bruguera, Barcelona, 1968.

VV.AA.:

Joan G. Junceda, Col·lecció: Els Homes d'en Patufet, Editorial David, Barcelona, 1925.

VV.AA.:

Gaietà Cornet, Col·lecció: Els Homes d'en Patufet, Editorial David, Barcelona, 1930.

VV.AA.:

Joan Llaverias, Col·lecció: Els Homes d'en Patufet, Editorial David, Barcelona, 1930.

VV.AA.:

Clovis Eimeric, Col·lecció: Els Homes d'en Patufet, Editorial David, Barcelona, 1930.

VV.AA.:

En Patufet (1904-1938) Antologia i història, Fundació Folch i Torres, Palau Solità i Plegamans (Barcelona), 2004.

VV.AA.:

Estudi del setmanari En Patufet, Premis Cirit a la Joventut (1993), Centre d'Estudis Gresol, Generalitat de Catalunya, Terrassa, 1994.

VV.AA.:

J. M. Folch i Torres, Col·lecció: Els Homes d'en Patufet I, Editorial David, Barcelona, 1925.

En Patufet

Promogut per Foment Autonomista Català, una entitat dedicada a preservar el folklore i els costums de Catalunya i a impulsar la llengua catalana en tots els àmbits socials, va aparèixer el 3 de gener de 1904 el setmanari infantil En Patufet, precedit d’un prospecte difós gratuïtament. La publicació, editada i dirigida pel folklorista Aureli Capmany, valia cinc cèntims i tenia vuit pàgines (que es van anar ampliant gradualment fins a trenta-dos), portada i contraportada en vermell i negre i un format reduït que permetia guardar-la a la butxaca de les bates escolars, juntament amb les bales i els cromos.

La capçalera, realitzada per Antoni Muntañola (Amyc), representava el personatge de la literatura tradicional catalana abillat amb una barretina i un pantaló amb un sol tirant, un nen remenut que, segons la història de la qual el primer número del setmanari se’n feia ressò, és engolit per un bou despistat, i es queda “a la panxa del bou/que no hi neva ni plou”, fins que “el bou farà un pet/i sortirà en Patufet”. Però, malgrat el seu format reduït, el Patufet de la revista estava decidit a treure la pols que cobria la societat catalana amb l’espolsador que duia a la mà.

En Patufet va tenir molt bona acollida als mitjans catalanistes, però no va arribar a vendre prou per a ser rendible i, a finals del seu primer any, l’editor Josep Baguñà, que havia obtingut un èxit notable amb ¡Cu-Cut!, va passar a fer-se càrrec de l’empresa, amb Gaietà Cornet, Joan G. Junceda (Titella) i Joan Llaverias com a il·lustradors principals, i va aconseguir fer-la remuntar. En pocs anys la publicació es va convertir en un triomf editorial i els seus exemplars arribaven a tots els pobles de Catalunya. Les reclamaven també a les colònies de catalans arreu d’Europa i Amèrica del Sud. Alhora, li van sortir molts imitadors i competidors. La seva immensa tirada va superar les possibilitats de les impremtes habituals i l’editorial Baguñà, que disposava d’un taller de fotogravat, va encarregar una rotativa de cinc colors a la companyia d’arts gràfiques més important d’Alemanya. L’octubre de 1923 el setmanari es va convertir en el primer de temàtica infantil (el van seguir els seus suplements Virolet i Esquitx) en imprimir-se amb aquella innovadora tecnologia multicolor.

Entre els seus dibuixants, a més dels que ja hem esmentat, van destacar Feliu Elias (Apa), Ricard Opisso, Joan Vila (D'Ivori), Carles Bécquer, Lola Anglada, Valentí Castanys, Manuel Urda, Pere Prat, Lluís Mallol, Josep Maria Mallol (Lollam), Josep Serra Massana, Jaume Juez (Xirinius), Josep Vinyals, Josefina Tanganelli (Abel) i Antoni Batllori i Jofré. I també hi van col·laborar com a escriptors el poeta Josep Carner (que signava com a Pepet C.), Josep Morató, Manuel Folch i Torres, Manuel Marinello, Clovis Aimerich, Xavier Bonfill i, sobretot, Josep Maria Folch i Torres, que va escriure milers de pàgines recollides al setmanari, als calendaris, a la Biblioteca i a la Col·lecció de Contes, i va ser l’autor de la secció de relats Pàgines viscudes, amb il·lustracions de Joan G. Junceda, que va tenir un seguiment immens.

Un segment de la intel·lectualitat catalana criticava que els contes d’En Patufet recorressin sovint al sentimentalisme i a la llàgrima fàcil, però l’eficàcia d’aquesta mena de prosa permetia connectar amb molts habitants de poblacions allunyades dels centres de progrés de les grans ciutats i contribuïen a la seva formació.

En Patufet, arribada la Guerra Civil espanyola, va mantenir la seva presència setmanal durant un llarg període, després es va convertir en quinzenal i, finalment, la carestia de paper per a premsa li va fer dir adéu als lectors al número 1.806 del 24 de desembre de 1938.

Prohibida en acabar el conflicte bèl·lic per estar escrita en català, la dictadura franquista en va prohibir reiteradament la reaparició fins que, finalment, va obtenir un permís trenta anys després de la seva desaparició. Sense l’article, Patufet va reaparèixer el 6 de desembre de 1968.

Principals col·laboradors: Antoni Muntañola Amic Amyc, Gaietà Cornet, Joan G. Junceda Titella, Joan Llaverias, Feliu Elias Apa, Ricard Opisso, Joan Vila D'Ivori, Carles Bécquer, Lola Anglada, Valentí Castanys, Manuel Urda, Pere Prat, Lluís Mallol, Josep Maria Mallol Lollam, Josep Serra Massana, Jaume Juez Xirinius, Josep Vinyals, Josefina Tanganelli Abel.