Els Infants
Bibliografia

Larreula, Enric:

Les revistes infantils catalanes de 1939 ençà, Edicions 62, Barcelona, 1985.

Riera Pujal, Jordi:

El còmic en català. Catàleg d'àlbums i publicacions (1939-2011), Ediciones Glénat, Barcelona, 2011.

Torrent, Joan; Tasis, Rafael:

Història de la premsa catalana, 2 vol., Bruguera, Barcelona, 1966.

Els Infants

L'editor d'Els Infants va ser Jorge Parenti, fill d'Otelo Parenti que, al seu torn, era cosí de Lotario Vecchi, el fundador de l'Editorial Hispano Americana que, just després de la Guerra Civil, va reintroduir amb gran èxit al país les aventures de famosos herois americans com El hombre Enmascarado (The Phantom) de Lee Falk, Flash Gordon d'Alex Raymond, Tarzán de Burne Hogarth o el Mago Merlín (Mandrake the magician) també de Lee Falk, entre d’altres.

Parenti, que en aquells moments era vocal de la JAPI (Junta Asesora de la Prensa Infantil) va pensar, recordant la immensa popularitat que havia tingut En Patufet (1904-1938), que una revista infantil en català seria un èxit i va sol·licitar el permís al Ministre de Información y Turismo, que aleshores era Gabriel Arias Salgado, amb el qual hi tenia una certa amistat. Superats els primers recels i després de diversos “estira-i-arronsa”, va aconseguir el permís per editar 12 números d'una publicació que fos innòcua, innocent i d'un humor absolutament blanc.

El primer número va sortir el desembre de 1956, i només quatre hores després d'aparèixer als quioscs la policia va fer acte de presència a la redacció i va confiscar tota l'edició, que sembla que era d'uns 500 exemplars. També van detenir Parenti i el van portar davant del Governador de Barcelona, el temible Felipe Acedo Colunga que, molt indignat, li va retreure que no li hagués demanat permís a ell personalment. Quan Parenti va recórrer al Ministre, l'afer es va anar diluint i la revista va poder tirar endavant, amb les degudes precaucions.

El material per poder confeccionar-la era, en la seva major part, copiat i traduït d'altres publicacions de la mateixa empresa com Pocholo, Florita i Yumbo, i s'hi afegien dibuixos de Batllori i Jofré, Castanys, Opisso, Jaume Juez (Xirinius) o Montserrat Ripoll i textos de Joan Amades, Lluís Albert o d'antics col·laboradors d'En Patufet com Domènec Juncadella o Josefina Font i Solsona, que donaven la pàtina de catalanitat als contes, historietes, biografies i curiositats que contenia cada número. La portada era en colors, diferent per a cada exemplar i sempre original de Batllori i Jofré. Malgrat tot, la publicació havia sortit més per raons comercials que patriòtiques ja que l'editor va creure que el fet de ser la primera publicació catalana autoritzada des del final de la Guerra seria suficient per obtenir un èxit de vendes, i per aquest motiu no es va preocupar massa de la qualitat i de l'interès que la revista pogués tenir entre els infants. La realitat va ser que la compraven els pares per raons sentimentals i que no interessava en absolut als qui, teòricament, eren els seus destinataris naturals. Només cal afegir que el redactor en cap era el falangista Juan Ignacio Vinardell que ja havia fet la provatura més aviat fallida de la revista Gerundin a Girona, amb Narcís Masferrer.

Aprofitant la publicació d'Els Infants, Jorge Parenti també va treure al carrer una altra col·lecció d'historietes en català que es deia Història i Llegenda (la majoria dels títols, traduïts de la col·lecció en castellà de la mateixa editorial Colección Tiempos Heroicos). Extremant les precaucions, demanava el permís de publicació número a número. Malgrat això, el governador Acedo el tenia sota vigilància continua i, per evitar-la, Parenti va fer veure que Els Infants era imprès a Andorra, concretament a Encamp, i que ell l'importava de l'estranger. Però la realitat era que el seguia fent en els seus tallers a Barcelona, l’introduïa a Andorra d’amagat i després l'importava legalment. A partir del número 9, per dissimular encara més, hi publicava acudits i contes ambientats a Andorra, i d'aquesta manera va aconseguir arribar a completar els 12 números autoritzats (l'11 i el 12 van sortir conjuntament). Aleshores va tenir un dels cops de sort més grans de la seva existència: un bon dia van aparèixer al seu despatx unes persones que deien que eren d'una xarxa catalanista i li van proposar vendre la col·lecció completa domicili a domicili, de manera que van arribar a un acord i aquesta xarxa, que tenia cura de tots els tràmits, es creu que va aconseguir vendre més de 50.000 exemplars. Així, Jorge Parenti va fer un negoci rodó, i més tenint en compte que una bona part dels darrers números eren afusellats sense manies de textos que havien estat publicats a La Mainada entre 1921 i 1923 i que les il·lustracions cada vegada hi eren menys freqüents.

Enric Larreula, que ha fet un estudi molt complet de la revista, la valora amb aquestes paraules: “Podem dir que Els Infants va ser una revista molt i molt fluixa, que no va tenir al llarg de la seva curta i accidentada història cap mena d'unitat ni de coherència d'estil. Feta en tot moment de refregits de publicacions anteriors va començar amb un cert to de modernitat i adreçada a un públic bàsicament infantil, però ben aviat la inclusió cada cop més abundant de textos i dibuixos provinents de La Mainada van convertir-la en una mena d'aiguabarreig, fins a esdevenir una pura mostra d’arqueologia literària, capaç només d'interessar un cert públic molt poc exigent i nostàlgic que enyorava En Patufet d'abans de la guerra i tot aquell paradís perdut de la seva joventut (…), però de cap manera capaç d'interessar el jovent o els nens dels anys cinquanta. (…) Una revista sentenciada ja des de la seva naixença i, per tant, ben poc engrescadora per als editors, (…) que van acabar omplint-la de contingut de qualsevol manera només per cobrir l'expedient amb els subscriptors.”

Principals col·laboradors: Antoni Batllori i Jofré, Doménec Juncadella, Jaume Juez (Xirinius), Joan Amades, Jorge Parenti, Josefina Solsona Querol, Juan Ignacio Vinardell, Lluís Albert, Montse Ripoll, Ricard Opisso, Valentí Castanys.