El Diluvio Ilustrado
  • Origen: 10/09/1904
  • Desaparició: 26/08/1911
  • Numeració: Entre 1904 i 1906 segueix la seva numeració de forma correlativa, però a partir de 1907 cada any començava la numeració de nou, per tant trobem els números de l’1 al 119 (que comprenen la col·lecció de 1904 a 1906) i 52 números de 1907, 52 més de 1908, uns altres 52 el 1909, 52 de nou el 1910, i finalment 34 números de 1911. En total sumen 361 números
  • Mides: 280x205 mm
  • Format: Revista
  • Editor: El Diluvio
  • Idioma: Castellà
  • País: Espanya
  • Periodicitat: Setmanal
  • Enllaços: El Diluvio en la Biblioteca de Comunicación de la UAB, Germans busquets
Bibliografia

Pich i Mitjana, Josep:

"Manuel de Lasarte Rodríguez Cardoso (1830-1901) i els inicis de la premsa catalana de masses. D'El Telegrafo a El Diluvio", Treballs de Comunicació, num. 18, p. 87-106, desembre 2003.

Torrent, Joan; Tasis, Rafael:

Història de la premsa catalana, 2 vol., Bruguera, Barcelona, 1966.

El Diluvio Ilustrado

El Diluvio era un diari barceloní escrit en castellà que es va publicar entre 1879 i 1939. D'ideologia republicana, populista, sensacionalista, polèmic i anticlerical, va arribar a tenir una gran popularitat i difusió, aconseguint ser un dels més venuts amb tirades d’entre 50 i 150 mil exemplars. Fundat per Manuel de Lasarte i el seu cunyat Ferran Patxot el 1858 amb el nom El Telegrafo, va passar per diferents èpoques i va canviar diverses vegades de títol a causa de problemes amb les autoritats i suspensions governatives (el mateix diari es va anomenar El Principado el 1866, La Imprenta entre 1871 i 1878, La Crónica de Cataluña el 1875 i El Teléfono entre 1878 i 1879, abans del definitiu El Diluvio). A partir de 1901 el diari va acabar en mans del fill de Lasarte, però especialment a càrrec de la seva esposa Àngels i del seu cunyat Manuel Busquets. Aquest darrer es va proposar donar un fort impuls al diari i es va fer amb una nova rotativa i va idear l'edició d'un suplement setmanal il·lustrat. Així va néixer El Diluvio Ilustrado, una revista que acompanyava al diari cada dissabte, amb una atractiva composició i fotografies i dibuixos amb els quals els editors pretenien arrabassar lectors als seus competidors El Diario de Barcelona i La Vanguardia, però també a les revistes de gran difusió com L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia.

El Diluvio Ilustrado es va publicar entre 1904 i 1911, constituint un clar exemple de premsa satírica de principis de segle. Combinava articles i cròniques d'esperit crític amb caricatures, versos, xarades, epigrames i passatemps. D’entre els caricaturistes d’El Diluvio Ilustrado destaca l'obra immensa de Llorenç Brunet, en la seva millor època. Les seves portades i caricatures anticlericals d'una mordacitat vibrant formen part de les millors pàgines de la sàtira espanyola del segle XX. Al costat de Brunet, molts altres caricaturistes que no van arribar a tenir la seva qualitat omplien les pàgines de la revista. Alguns eren velles glòries de la caricatura vuitcentista com Rojas o Ortiz, d’altres eren joves valors que estaven cridats a despuntar en el futur com Bagaría, Bon, Robert, Junoy, Tur o Jou. A partir de 1910 s'hi va incorporar Apa, amb la seva línia estilitzada i el seu humor punyent. També trobem en les seves pàgines a autors com Victor Serra, Adofont, Mico, Ros, Risques, Tit, Grau Miró, Lago, Falgás, Aguilera, Yo, Estu, Callejo o Q Mel. D’entre els escriptors, van aconseguir-hi una gran popularitat Albinio Juste, que firmava amb el pseudònim Fray Gerundio, i també Robert Robert, Conrad Roure, Echegaray, Carlos Jordana, Miguel Sarmiento, Manuel Soriano o Jeronimo Paturot, a més d’un desconegut i mordaç parodista que s'amagava sota del pseudònim de Triboulet.

El Diluvio Ilustrado, igual que el diari que l'acollia, era una publicació radical, escandalosa, polèmica, de vegades contradictòria, capaç de defensar idees contràries alhora en articles diferents, pròxima a la demagògia, vehement, pintoresca, incongruent, anàrquica, estrident, ofensiva i obsessionada per la crítica i la denúncia constant, ja fos contra els partits dinàstics que governaven Madrid o contra el règim monàrquic, com contra els lerrouxistes o els catalanistes. Malgrat tot, va aconseguir una gran popularitat i difusió, ja que enfonsava les seves arrels en la tradició del “xaronisme” barceloní més autèntic, popularitzat per Pitarra i companyia durant la segona meitat del segle XIX.

La personalitat i l'empenta del principal valedor d'aquesta publicació, Manuel Busquets, eclipsava la del propietari, Manuel de Lasarte, fins que l'esposa d'aquest últim i germana del primer va decidir apartar Busquets del diari, de manera que els seus múltiples projectes per dinamitzar la difusió de El Diluvio (entre els quals s’hi comptava aquest suplement) es van deixar de banda. Busquets, en el futur, es va fer amb diaris madrilenys com El Liberal o Heraldo de Madrid, escrivint una important pàgina del periodisme espanyol.

El suplement il·lustrat de El Diluvio va sobreviure set anys, i va ser una curiosa mostra de sàtira política radical que va fer una forta competència a les publicacions satíriques catalanes de principis del segle XX. A banda de la magistral obra de Brunet, i de la sempre interessant aportació d'Apa, El Diluvio Ilustrado va ser la primera publicació que va oferir la possibilitat de publicar les seves primeres obres a alguns autors que es convertirien en els principals protagonistes de les pàgines de la premsa humorística del primer terç del segle: caricaturistes com Bon, Jou, Junoy o Robert, i molt especialment Lluís Bagaría, que es va destacar com a humorista i caricaturista d'excepció, renovant l'estètica de la nostra caricatura amb el seu traç estilitzat i sinuós.

Principals col·laboradors: Adofont, Aguilera, Apa, Bagaría, Bon, Brunet, Callejo, Estu, Falgás, Grau Miró, Jou, Junoy, Lago, Mico, Ortiz, Q Mel, Risques, Robert, Rojas, Ros, Víctor Serra, Tit, V. Tur, Yo.