El Cocodrilo Leopoldo
  • Numeració: Del número 0 al 43.
  • Mides: 42,5 x 30,2 cm.
  • Format: Revista
  • Editor: Eugenio Suárez
  • Idioma: Castellà
  • País: Espanya
  • Periodicitat: Setmanal
  • Enllaços: La Ciberniz, La Nueva España, Tebeosfera
Bibliografia

Conde, Luis:

El humor gráfico en España. La distorsión internacional, Asociación de la Prensa de Madrid, Madrid, 2005.

Moreiro, Julián; Prieto, Melquíades:

El humor en la Transicición, EDAF, Madrid, 2001.

El Cocodrilo Leopoldo

En el darrer any de vida del dictador Francisco Franco, el periodista i escriptor José García Martínez-Calín (Pgarcía) va convèncer Eugenio Suárez, editor dels exitosos setmanaris El Caso i Sábado Gráfico, de donar vida a un setmanari que reproduís a Espanya el model de revista satírica que a França encarnava Le Canard Enchainé. Tot i que Suárez hi figurava com a director, Pgarcía, que va portar de París Andrés Vázquez de Sola, caricaturista de l’editorial antifranquista Ruedo Ibérico, que editava a França i introduïa clandestinament les seves obres a Espanya, va ser l’alma mater inicial de la capçalera.

La nova publicació, sota el títol de El cocodrilo Leopoldo, va començar amb mal peu ja que el seu número zero del 23 de novembre de 1974 va ser segrestat per culpa d’un dibuix a la portada de José María Pérez González (Peridis) que representava el president del govern, Carlos Arias Navarro, caracteritzat com a Charlie Brown, el dubitatiu personatge del dibuixant Charles Schulz.

El primer número va aparèixer el 9 de desembre de 1974 amb 24 pàgines a dues tintes, un format de 42,5 x 30,2 cm i un preu de 20 pessetes l’exemplar. L’editorial de presentació deia: “Es un hecho cierto que, hasta donde la memoria alcanza, no ha existido en España una revista que se llamara EL COCODRILO LEOPOLDO. Era, pues, un hueco a llenar, un vacío a poner remedio, y por ello nos hemos animado a confeccionar lo que usted, querido lector, tiene entre las manos. (...) vivaz, rápido de reflejos, a veces juguetón y siempre digno de confianza. Muerde poco y, hasta ahora, nadie le ha visto llorar. (...) EL COCODRILO sale a las calles y plazas con el alegre grito de «¡Aquí estoy yo!». Acógele, lector, en tus manos. Repetimos: ni llora, ni a usted le morderá”.

Els textos humorístics anaven a càrrec de José García Martínez-Calín (Pgarcía), Bernardo Aragón, Adolfo C. Barricart, Celso Collazo, Rafael Fraguas, Vicente Hernández, José Infante, Arturo Ruibal, María Eugenia Yagüe, Lorenzo Contreras (El Lazarillo de Manzanares), P. del Barco, Eduardo G. Rico, A. Espada (Bonifacio Mancebo), José Luis Herrera (Dom Iosep), Camilo José Cela Conde, Ana Parrilla, Luis Cantero, Castellá Gassols i Joan de Segarra, entre d’altres. Entre els dibuixants hi havia J. J. Aguilar, Santiago Almarza, José María Pérez González (Peridis), Javier Bilbao, Guillermo Summers Benson, El Cubri, Joan Cruspinera, Teresa Inglés, Lorenzo Miranda, Juan Palacios, Luis Pérez Ortiz (LPO), Ramonetta i José María Fandiño.

La publicació no va tenir una vida molt llarga: només va estar als quioscs 44 setmanes perquè les multes i un segon segrest, del número 38 del 23 d’agost de 1975, van afectar-ne la viabilitat econòmica. Així, El Cocodrilo Leopoldo, animal de perillosa dentadura, va morir el 4 d’octubre de 1975, un mes i mig abans que el dictador Francisco Franco, un congènere seu en l’àmbit de la política que a més ostentava el títol de cap de l’estat.

Principals col·laboradores: J. J. Aguilar, Santiago Almarza, José María Pérez González Peridis, Javier Bilbao, Guillermo Summers Benson, El Cubri, Joan Cruspinera, Teresa Inglés, Lorenzo Miranda, Juan Palacios, Luis Pérez Ortiz LPO, Ramonetta, José María Fandiño, Andrés Vázquez de Sola.