«¿Está la Risa? ¡Que se ponga!» Centenari Miguel Gila

El 12 de març de 1919 naixia Miguel Gila Cuesta, un dels humoristes espanyols més complets de tots els temps. Amb una camisa vermella i armat amb un telèfon, i o bé una boina o un casc al cap, els seus monòlegs hilarants –l’antecedent rústic de l’actual stand up comedy– van fer les delícies de diverses generacions d’espanyols. A part de les seves intervencions en teatre, ràdio, cinema, publicitat i televisió, amb les que es va guanyat l’afecte del públic i una immensa popularitat, Gila va ser també, abans que comediant, dibuixant d’humor, i ens va deixar una vasta obra en diaris, llibres i revistes. Amb aquesta exposició, Humoristan pretén retre un sentit homenatge a Gila, que al seu llibre de memòries Y entonces nací yo, confessa: «Més enllà de les meves actuacions, el que més m’estimo és el dibuix humorístic, que segueixo i seguiré practicant.»

Dibuix


Autor:

Gila


Publicació:

Hermano Lobo

Miguel Gila va néixer a Madrid el 1919. El seu pare havia mort dos mesos abans, i Gila es va criar amb els seus avis al barri de Chamberí. Va deixar els estudis als 13 anys i va tenir diverses feines, des de pintor de cotxes fins a mecànic, empaquetador de cafè o fresador. Tenia 17 anys quan va començar la Guerra Civil. Militant de les Joventuts Socialistes, es va fer voluntari al Cinquè Regiment de Líster, i acabaria la guerra al 13è batalló «Pasionaria». A finals de 1938 es va produir un dels esdeveniments més terribles de la seva biografia. Gila explicaria moltes vegades en entrevistes, i també a les seves memòries el seu afusellament per part d’un escamot borratxo, al qual va aconseguir sobreviure: «A mi em van afusellar. El que passa és que em van afusellar malament.» L’escriptor Ángel Palomino, company de La Codorniz i prologuista del llibre Gila y sus gentes, va posar en dubte aquest episodi de la vida de Gila després de la mort d’aquest en un article al diari ABC (28/06/2001).

Poc després del seu suposat afusellament fallit, el van empresonar i internar al camp de Valsequillo. Va passar per les presons de Yeserías, Carabanchel, Torrijos –on va coincidir amb el poeta Miguel Hernández– i, finalment, va fer un servei militar de quatre anys a Zamora.

Aficionat de sempre al dibuix i a l’humor, es va estrenar com a dibuixant publicant historietes a la revista Flechas y Pelayos i al seu suplement Maravillas. No gaire més tard començaria a col·laborar a les revistes Domingo, Cucú i, finalment, a partir de 1945, a La Codorniz, sota el pseudònim «XIII». Al mateix temps, va realitzar altres feines, com la de reporter per al diari Imperio o la de locutor de ràdio a Radio Zamora. També va dibuixar per a la revista ¡Hola!, i el 1949 va col·laborar al número 10 de la revista universitària de Salamanca Trabajos y días, una publicació on es va iniciar la generació d’intel·lectuals espanyols de postguerra, des de Laín Entralgo, Camón Aznar o Lázaro Carreter fins a Martín Gaite, García Calvo o Sopeña Ibáñez.

El 1950 decideix marxar de Zamora per fer el salt cap a Madrid. A més de les seves col·laboracions a La Codorniz, intenta debades col·locar guions de ràdio, comèdies, guions de cinema i articles a la premsa de la capital. El 1951 interpreta al teatre Fontalba de Madrid un monòleg escrit inicialment per a l’actor Antonio Casal. La repercussió és immediata i de resultes li van oferir un contracte d’actor, començant així una carrera fulgurant com a humorista sobre els escenaris i també en diversos programes de ràdio, a més d’a la incipient televisió espanyola.

El 1953 va abandonar La Codorniz per discrepàncies amb el seu director, Álvaro de Laiglesia, i va formar part de l’equip que, juntament amb Mingote, va posar en marxa la revista Don José. Malgrat la seva activitat frenètica entre els escenaris, el cinema i la ràdio, també publica els seus dibuixos a la revista Selecciones de Humor del DDT de l’Editorial Bruguera.

El 1968 s’instal·la durant un llarg període de temps a Argentina, on assoliria una gran fama per tot l’àmbit llatinoamericà. Juntament amb el dibuixant Rius va fundar la revista mexicana d’humor La Gallina, i després de la mort del dictador va tornar als escenaris espanyols, tot i que no va tornar a Espanya definitivament fins al 1985. Va ser una de les signatures puntals de la revista Hermano Lobo, juntament amb Chumy Chúmez, Forges, Perich i Ops. A la mateixa època va col·laborar a la revista Sábado Gráfico, a la darrera època de La Codorniz i a la revista Muy Señor Mío. El 1995 va començar a dibuixar una vinyeta diària a El Periódico de Catalunya, a la secció «Encuentros en la tercera edad».

Gila va morir a Barcelona el 13 de juliol de 2001. Va rebre, entre moltes altres distincions, el Premi Ondas (1993), la Medalla d’Or al Mèrit al Treball (1995) o el Premi Internacional d’Humor Gat Perich (1999). Comptava amb l’afecte i l’admiració del gran públic i de tots els seus companys de professió. Va deixar gairebé una vintena de llibres publicats, una llarga col·lecció de discs amb els seus monòlegs i una llarguíssima llista d’intervencions en ràdio, cinema i televisió. Però va deixar, a més, milers de somriures causats pel seu humor sorprenent, transgressor i subtil. Un humor directe i inesperat, tan naïf com descarnat.

Fotografia


Autor:

Gila

Dibuix


Publicació:

Flechas y Pelayos

, 1941

Historieta


Autor:

Gila


Publicació:

Flechas y Pelayos

, 1945

Historieta


Autor:

Gila


Publicació:

Flechas y Pelayos

, 1945

Historieta


Autor:

Gila


Publicació:

Maravillas

, 1944

Historieta


Autor:

Gila


Publicació:

Maravillas

, 1945

Historieta


Autor:

Gila


Publicació:

Maravillas

, 1945

Coberta


Autor:

Gila


Publicació:

Cucú

, 1944

Dibuix


Autor:

Gila


Publicació:

Cucú

, 1944

Dibuix


Autor:

Gila


Publicació:

Cucú

, 1944

Dibuix


Autor:

Gila


Publicació:

Cucú

, 1944