Que una sèrie d’historieta compleixi 70 anys amb els seus personatges a la ment de moltíssims lectors… no és casualitat.
Zipi i Zape, de Josep Escobar, arriben a aquesta celebració l’any 2018, des que van aparèixer per primera vegada al núm. 57 de Pulgarcito (publicat, segons el web Tebeosfera, el 30 de juliol de 1948) amb el títol de Zipi y Zape, hermanos.
La longevitat d’Escobar va permetre concedir aquesta mateixa perennitat a Zipi i Zape, que van ser realitzats per aquest gran autor de la nostra historieta entre 1948 i 1994, any en què va morir el seu creador. La sèrie, per descomptat, va passar per diverses etapes. Recordem que, d’entrada, aparegué en plena postguerra, una etapa crítica per al nostre país en l’àmbit econòmic, polític, social i humà. I tot i que Pulgarcito fos, en teoria, una revista «per a nens», en realitat aquells nens no eren com els d’avui i, per extensió, era evident que aquelles historietes també anaven dirigides a un lector adult. Potser per això l’etapa més «combativa» de Zipi y Zape és la primera, situada entre 1948 i 1955. Curiosament, aleshores Zipi i Zape no eren irrespectuosos ni gamberros (de fet, mai ho han estat; sí que eren uns murris que feien malifetes, però sense perdre el respecte per ningú), ans al contrari. Eren dues ànimes càndides, dos nens de bon cor que acceptaven l’autoritat paterna, però als quals el seu esperit lliure i inquiet feia males passades. Volien fer servir la seva astúcia i intel·ligència per ajudar els seus progenitors i els seus iguals sense transgredir l’ordre establert, però el seu entusiasme era tan irrefrenable que al seu pas generaven un veritable vendaval, ocasionant considerables enrenous que solien acabar amb petits o grans desastres quotidians.
Escobar va provocar la tensió a la sèrie en fer que aquest esperit independent i desimbolt habités en una llar de rígida estructura moral, una casa governada per Don Pantuflo Zapatilla (inicialment anomenat Raguncio Feldespato) i per Doña Jaimita Llobregat, uns pares estrictes que, al cap i a la fi, seguien unes pautes establertes per uns codis educacionals una mica desfasats ja l’any 1948. Don Pantuflo Zapatilla, un home sever que aplicava una pedagogia vetusta transmissora de valors antiquats, era catedràtic en Filatèlia i Colombofília (és a dir: cria i ensinistrament de coloms) i, sobretot al principi, aplicava als seus plançons uns càstigs desmesurats (cremar-los, tirotejar-los, esclafar-los amb una piconadora…) i, avui dia, considerats políticament incorrectes. Per la seva banda, Doña Jaimita Llobregat és una clàssica mestressa de casa, ocupada en les feines de la llar i en intentar intervenir a favor dels seus fills, tot i que sense abandonar l’aleshores deguda submissió als designis del seu il·lustre marit. No oblidem tampoc el context de la sèrie: és a dir, es tracta d’una saga humorística de clara inspiració burlesca.
Tot va canviar al voltant de 1955, quan les pautes legals establertes pel govern autàrquic per a les publicacions infantils i juvenils es van començar a publicar al Butlletí Oficial de l’Estat, assenyalant allò que no era convenient que aparegués en un tebeo. Es temperà, doncs, el desacatament a l’autoritat paterna i els càstigs es van començar a «endolcir», fins a acabar amb Zipi i Zape al quarto dels ratolins (que, amb el temps, també desaparegué). L’actitud de Don Pantuflo Zapatilla envers els seus plançons va ser, doncs, suavitzada, i es va convertir en un paràs que intentava inculcar als seus fills idees altruistes; els mateixos germans Zapatilla van perdre una mica d’intensitat en les seves accions, evitant les situacions més crítiques envers els estaments autoritaris, concentrant-se en batusses més lleugeres, menys compromeses amb aquell reflex grotesc de la realitat social que van ser els tebeos de Bruguera entre 1947 i 1955.
Zipi y Zape es va anar publicant en historietes d’una o dues pàgines fins a finals dels anys seixanta en revistes com Pulgarcito, la segona etapa de Tío Vivo o Suplemento de Historietas de El DDT, fins que Bruguera, després de descobrir gràcies a una enquesta entre els seus lectors que es tractava de la segona sèrie més popular dels tebeos de l’editorial, va animar Escobar a realitzar aventures de llarga extensió.
El 1970, a la capçalera Mortadelo, Zipi i Zape van començar a viure diverses històries de 44 pàgines (un total de setze, a les quals s’ha d’afegir la que va aparèixer a Súper Zipi y Zape, Futbolerías), que van permetre al seu creador desenvolupar més còmodament la personalitat de les seves criatures, filant els seus gags a través d’un argument de fons que donava peu a situacions en què els germans Zapatilla es movien còmodament fent la seva. L’èxit d’aquestes històries, recopilades en format de llibres des del 1971, va confirmar la gran repercussió de Zipi y Zape entre els lectors de Bruguera, donant pas a una nova revista que portaria el nom de la sèrie el 1972. A la capçalera Zipi y Zape, Escobar va escriure i dibuixar historietes curtes de quatre pàgines de les seves criatures, ampliant l’elenc de personatges secundaris de la sèrie: a Miguelita, la germana Doña Jaimita i mare de Sapientín, el cosí superdotat de Zipi i Zape; als avis Zapatilla, pares de Don Pantuflo; al doctor Pildorín, metge de la família; a Don Ángel, el policia del veïnat Don Minervo, l’esforçat mestre de Zipi i Zape, i a alguns dels seus companys d’escola, com Peloto Chivátez o Lechuzo, se n’hi afegirien d’altres, com ara els també bessons Triqui i Traque o el gamberro Pachón. A Zipi y Zape, Editorial Bruguera hi afegí altres revistes amb el segell d’aquests personatges, com Súper Zipi y Zape (1973) o Zipi y Zape Especial (1978).
Les historietes de Zipi y Zape a les seves revistes hi apareixien com més «infantils»; la censura havia establert definitivament allò que no es podia publicar en les revistes infantils i juvenils des de 1967, i la sèrie es concentrà més en detalls relacionats amb l’escola o amb problemes de casa de menys magnitud. Zipi y Zape es continuà publicant a les revistes de Bruguera fins al seu tancament, l’any 1986, per tornar a aparèixer el 1987, ja a Ediciones B, en capçaleres com Zipi y Zape (1987), Súper Zipi y Zape (1987) o Zipi y Zape Extra (1991). A més de la seva presència a Bruguera, cal destacar una curiosa aventura llarga, Las aventuras políticas de Zipi y Zape, escrita per Manuel Vázquez Montalbán i dibuixada per Escobar, que va mostrar una nova lectura de la sèrie durant la seva publicació a la revista Tiempo de Hoy l’any 1988. Escobar, ja amb més de 80 anys, continuà escrivint i dibuixant la sèrie, com hem dit, fins que va morir l’any 1994; de nou, la saga mantingué en aquesta última etapa aquell to més infantil, més innocent, però el seu creador no deixà d’evidenciar la seva gran professionalitat com a historietista.
Zipi i Zape es convertiren també en reclam per a la venda de productes relacionats amb la infància, com jocs de construcció (Arkimos) o productes alimentaris, com les tires de les seves aventures que van aparèixer en marques de pastissets (Cropan) o les historietes realitzades per a una empresa d’elaboració de flams (Potax). El 1981 els germans Zapatilla van ser traslladats a la gran pantalla a la pel·lícula Las aventuras de Zipi y Zape, dirigida per Enrique Guevara, amb els germans Francisco Javier i Luis María Valtuille com a bessons protagonistes. Després de la mort d’Escobar, van aparèixer videojocs, CD interactius, una sèrie de televisió produïda per BRB International (2003-2005) i noves aventures de Zipi i Zape realitzades per Juan Carlos Ramis i Joaquín Cera (vuit àlbums entre 2000 i 2001). A part de les seves més o menys continuades reedicions, Zipi i Zape van tornar al cinema en dues noves pel·lícules: Zipi y Zape y el Club de la Canica (Oskar Blanco, 2013, amb Raúl Rivas com a Zipi i Daniel Cerezo com a Zape) i Zipi y Zape y la isla del capitán (Oskar Blanco, 2016, amb Teo Planeli en el paper de Zipi i Toni Gómez en el de Zape).
Zipi i Zape encara són vius, perquè ho són a la ment i al cor de molts dels seus lectors. Desitgem que la nova etapa liderada per EscobarLicense, agència ideada pel seu net per a la gestió dels drets d’autor i les marques industrials propietat de la família Escobar, doni a Zipi i Zape una nova oportunitat en un sector tan competitiu com el de les llicències infantils.
No seria just dedicar una exposició a Zipi i Zape sense parlar del seu creador, Josep Escobar. Per tant, farem una breu semblança professional d’aquest gran autor i posteriorment dividirem la seva obra en aquelles activitats que va desenvolupar, més enllà de la seva feina com a historietista i de la seva sèrie Zipi y Zape.
I és que Josep Escobar i Saliente (Barcelona, 22 d’octubre de 1908 - 31 de març de 1994) fou un artista polifacètic, que va deixar una empremta molt personal en diversos terrenys de la cultura popular. Quan encara residia a Granollers, ciutat barcelonina on havia emigrat amb la seva família l’any 1915, Escobar va començar a publicar com a professional, amb només 14 anys, en revistes com Virolet, En Patufet i Sigronet els seus primers acudits i historietes. A la revista vallesana La Gralla va destacar als anys vint com a escriptor, il·lustrador i caricaturista, mentre realitzava diversos treballs publicitaris. Des de 1934, quan va tornar a la seva Barcelona natal, es convertí en col·laborador habitual de tebeos com Pocholo o, posteriorment, TBO. La seva capacitat per al dibuix li va permetre també treballar com a il·lustrador en capçaleres com Lecturas o Papitu, mentre que en la seva faceta d’humorista destacava en publicacions d’humor crític i satíric com Gutiérrez o L’Esquella de la Torratxa, feines que compaginava amb el seu ofici de carter en una estafeta de correus. Durant la Guerra Civil, Escobar es convertí en firma habitual del setmanari L’Esquella de la Torratxa, clarament afí a la República i crític amb els colpistes. Al final de la contesa, fou jutjat per un tribunal militar i fou empresonat durant prop de dos anys. En ser represaliat com a funcionari de correus, després de sortir de la presó, Escobar reprengué una altra de les seves inquietuds artístiques, el dibuix animat, treballant primer a Hispano Gràfic Films i posteriorment a Dibujos Animados Chamartín com a director de curts d’animació de diverses sèries (Civilón, Pituco o Zapirón); la seva última aportació a l’animació la va dur a terme el 1950 com a guionista i director d’animació del llargmetratge Érase una vez.
El 1944 tornà a dibuixar historietes per a publicacions com Leyendas Infantiles, Aventurero, TBO o Cucú, i a partir de 1946 es va convertir en una de les firmes habituals d’Editorial Bruguera i del seu renascut Pulgarcito. Allà creà desenes de personatges i destacà per sèries com Carpanta (1947) o Zipi y Zape (1948), a les quals se n’hi afegiren d’altres, com Doña Tula, suegra (El DDT, 1951) o Petra, criada para todo (Pulgarcito, 1954). El 1953 col·laborà amb una revista humorística per a adults, ¡Tururut! (34 números), editada i dirigida per l’humorista gràfic Cesc. Juntament amb altres creadors de Bruguera com Cifré, Conti, Eugenio Giner i Peñarroya, Escobar posà en marxa una nova editorial, concentrada bàsicament en la publicació del setmanari Tío Vivo, per al qual concebé sèries com Blasa, portera de su casa.
Un any després, Tío Vivo fou adquirit per Bruguera, editorial per a la qual Escobar continuà col·laborant fins al seu tancament l’any 1986, generant obres tan destacades com Don Óptimo (1964), Toby (1967) o Plim el Magno (1969). La popularitat de Zipi y Zape el dugué a concentrar-se de manera gairebé exclusiva en aquesta sèrie a partir de la dècada dels anys setanta, tasca en què continuà des de 1987 per a Ediciones B (després de la seva adquisició del fons editorial de Bruguera) fins a la seva mort, l’any 1994. El 1968, Escobar va fer gala del seu catalanisme en col·laborar activament en la nova versió de la revista Patufet (Baguñá Hermanos, 1968-1973).
Escobar fou també, des de 1957, autor de diverses obres teatrals escrites en català i representades en el circuit del teatre d’aficionats, a més de guionista de televisió (va escriure els guions de la sèrie Carpanta per a TVE el 1960), autor de diversos cursos de dibuix per correspondència (1953) i inventor (un joc de billar i un altre de bitlles, una petaca i dos projectors casolans de cinema).
En realitat, l’Escobar caricaturista va néixer molt aviat. De nen es va dedicar a dibuixar a les parets del carrer Sant Roc de Granollers (un dels més cèntrics d’aquesta població) escenes futbolístiques amb els asos del moment (Zamora, Samitier o Alcántara); el seu objectiu era que algun editor barceloní que passés per allà el contractés, però va tenir un descuit… mai va firmar les seves feines. Ja des de 1924, quan inicià la seva col·laboració amb la revista de Granollers La Gralla (Publicacions La Gralla, 1921-1937), un dels seus treballs va ser realitzar caricatures de personatges famosos de la ciutat. Fins i tot arribà a escriure en aquesta capçalera un text sobre la caricatura: «Mirall convex on es reflecteixen els nostres cossos i les nostres passions. D’aquest reflex sorgeix allò grotesc. La caricatura és grotesca i domina sobre un regne infinit, els vassalls del qual són totes les coses existents o inexistents. El ridícul és una de les seves forces més poderoses».
Tot i que va concentrar la seva feina com a caricaturista en la dècada dels anys vint del segle passat, Escobar mai la va abandonar, ja que, a part de publicar moltes autocaricatures, va idear el curs de dibuix per correspondència La caricatura personal (1953). Per altra banda, Escobar va incloure caricatures de la seva dona i dels seus nets en algunes historietes de Zipi y Zape.
Fou entre 1922 i 1936 que Escobar va publicar les seves primeres historietes. De fet, la primera va aparèixer el 1922 a la revista Virulet (Baguñá, 1922-1931), o sigui, quan l’autor tenia 14 anys. Aquell mateix any també va col·laborar amb En Patufet (Baguñá, 1904-1938) i posteriorment les seves vinyetes es van poder llegir al Sigronet (El Gato Negro, 1924-1928) o La Gralla (Publicacions La Gralla, 1921-1937). A partir de 1933 va treballar per a revistes satíriques com Gutiérrez (Rivadeneyra, 1927-1934), L’Esquella de la Torratxa (1872-1939) o La Campana de Gràcia (1870-1934) i el 1934 va iniciar una fructífera col·laboració amb la revista Pocholo (Publicaciones Pocholo, 1931-1937), on a part d’historietes de grafisme realista va publicar sèries humorístiques com Bernabé, el mayordomo ideal, Carmencito Atleto, Pelo Tieso o Tim-Oteo, detective. El 1935 va començar a treballar per a la famosa revista TBO.
Escobar s’afilià al Sindicat de Dibuixants Professionals, constituït l’abril de 1936 a Barcelona per, segons paraules del cartellista i il·lustrador Carles Fontserè, «disposar d’un organisme que defensés els professionals dels mals usos exercits pels intermediaris, directors de publicitat i patrons o empresaris». El juliol d’aquell any, davant l’esclat de la Guerra Civil, la UGT encarregà al Sindicat la realització de la revista satírica L’Esquella de la Torratxa, experiència que finalitzà el gener de 1939. Escobar hi publicà diversos acudits i il·lustracions de marcat caràcter republicà i hi destacà per la seva contundència gràfica i el seu risc expressiu. Paral·lelament, continuà col·laborant amb la revista TBO.
El 1939, en acabar la Guerra Civil, Escobar fou jutjat per «roig i separatista» i fou condemnat a sis anys i un dia de presó. Per tant, va ser represaliat de la seva feina com a funcionari del servei de correus i traslladat a la presó Model de Barcelona, on va romandre durant un any i mig, fins que el novembre de 1940 li van concedir el règim de llibertat controlada. En aquesta etapa, Escobar va continuar dibuixant, realitzant il·lustracions i caricatures dels presos. Alguns d’aquests treballs formen part d’aquesta galeria. També va realitzar diverses caricatures amb papiroflèxia.
Josep Escobar va començar a interessar-se per l’animació molt aviat. De fet, el 1933 va realitzar juntament amb el fotògraf i cineasta de Granollers Josep Bosch (1897-1966) el curtmetratge La rateta que escombrava l’escaleta. El 1940 va començar a col·laborar amb l’empresa Hispano Gràfic Films, on va formar part de l’equip dirigit per l’il·lustrador i historietista Salvador Mestres (1910-1975), que va realitzar diversos curtmetratges de la sèrie Juanito Milhombres; entre els membres d’aquell equip figuraven Muntañola, Francisco García o Cornet. També a Hispano Gràfic Films va col·laborar en diversos curts de la sèrie El fakir González (1941), juntament amb Muntañola (1914-2012), que acabà sent un dels puntals de TBO. El 1941, la citada Hispano Gràfic Films i Dibsono Films es van unir per concebre l’empresa Dibujos Animados Chamartín, on Escobar va exercir d’animador i de director de curtmetratges de sèries com Pituco, Zapirón o Civilón; Escobar va romandre en aquesta empresa fins al 1949, compartint estudi amb altres historietistes, com Cifré (1922-1962), Iranzo (1918-1998), Peñarroya (1910-1975) o Urda (1888-1974). En aquest període, va aparèixer l’Escobar inventor, que va generar i patentar un sistema de projecció de cinema casolà, el Cine Skob, per al qual confeccionà microfilms que adaptaven contes infantils com La cigarra y la hormiga, Ali-Babá y los cuarenta ladrones o Juan sinmiedo, així com d’altres de personatges aliens (la família Pepe, d’Iranzo, o Eustaquio Morcillón i Babali, de Buigas i Benejam) o de propis (Carpanta i Zipi i Zape). Finalment, la relació d’Escobar amb el dibuix animat va concloure amb el llargmetratge Érase una vez… (1950), en el qual va exercir de guionista i director d’animació. Érase una vez… fou una ambiciosa producció en què participaren prop de 100 professionals; el film, dirigit per Alexandre Cirici-Pellicer, va obtenir una menció especial al Festival de Cine Infantil de Venècia.
Quan el 1946 el director de publicacions de l’Editorial Bruguera Rafael González (1910-1995) buscava dibuixants per a la prevista reaparició de la revista Pulgarcito, va trobar, entre d’altres, Josep Escobar. Entre 1946 i 1956 Escobar va dedicar una gran part de la seva trajectòria professional a aquesta empresa amb les seves historietes. De fet, fou l’autor de la portada del núm. 1 de Pulgarcito (desembre de 1946, segons Tebesofera), i des d’aleshores va crear per a aquesta capçalera sèries com Trifón Polillo (1947), Carpanta (1947), Pelaya, la solterita (1948), Atleto, el deportista (1948), Zipi y Zape, hermanos (1948), Petra, criada para todo (1954), Pepe Deporte (1954) o Filo Mochales (1956). Paral·lelament, col·laborà activament amb altres revistes de Bruguera, com El Campeón (Tres Pelos y Kid Pantera, 1948), Súper Pulgarcito (Filomeno, 1949) o El DDT contra las penas (Don Telescopio i Doña Tula, suegra, totes dues de 1951).
A partir de 1956, els col·laboradors de l’Editorial Bruguera havien de firmar un contracte en què, entre d’altres coses, s’establia la feina que havien de fer, els diners que havien de cobrar i, també, que treballaven amb personatges que eren propietat de l’editor. A part, l’empresa anava creixent (es va convertir en Societat Anònima el 1954) i dos dels autors bàsics de la casa (Cifré i Peñarroya) havien estat convidats a abandonar les oficines per treballar des de casa seva. Potser això va tenir alguna cosa a veure amb el fet que el 1957 cinc dels col·laboradors de més renom de Bruguera abandonessin l’editorial per formar-ne una de nova. Fou José María Freixas, aleshores gerent de l’empresa Crisol, especialitzada en publicitat i que, durant un temps, va compartir oficines amb Bruguera, qui va posar el capital per finançar Dibujantes y Editores Reunidos (DER). Els «cinc magnífics» foren Cifré (Tribulete), Conti (Carioco), Eugenio Giner (l’inspector Dan), Peñarroya (Don Pío) i… Escobar (Carpanta o Zipi i Zape). En una de les comptadíssimes experiències autogestionàries de la història editorial del franquisme, van fundar una nova revista, Tío Vivo, molt ben dissenyada, moderna, dirigida a lectors de totes les edats, amb historietes, acudits i seccions de text… i tot aquest material era propietat dels seus creadors.
Cifré va aportar la sèrie Golondrino Pérez; Conti va reprendre els seus Tarúguez i Celedonio, que eren personatges seus, i va reanomenar la sèrie Tarúguez y Cía.; Escobar va aportar Blasa, portera de su casa, El Mago Assieres i El Profesor Tenebro; Eugenio Giner va fer el mateix amb Lolita y Enrique se van a casar, i Peñarroya va concebre La familia Pí. A aquests s’hi van afegir col·laboradors com Enrich, Pañella, Josep Maria Lladó o Oli. Malgrat la seva qualitat, Tío Vivo, per una banda, va patir les «envestides» de Bruguera, que llançar al mercat noves publicacions (entre 1957 i 1960: Selecciones de Humor de El DDT, Can Can, Ven y Ven, Suplemento de Historietas de El DDT i El Campeón) i, per l’altra, va tenir problemes de distribució, generats per la mateixa Bruguera. El 1958 els noms dels «cinc magnífics» havien desaparegut dels crèdits, i el 1960 (concretament en el núm. 147) els crèdits certifiquen que la nova propietària de la revista és Editorial Bruguera. Escobar, en una entrevista publicada a Escobar: Rey de la Historieta (Editorial Bruguera, 1985), recordava així aquells moments: «Junts vam crear Tío Vivo amb la intenció de fer una revista més moderna que les existents, amb més text, independitzant la labor dels dibuixants. La fórmula va funcionar molt bé al principi; després, per una mala administració de l’editor, van començar a no quadrar els números i la revista la va comprar Bruguera». En efecte, Bruguera la va comprar, la va tancar el 1960 i la va tornar a publicar el 1961 amb un nou enfocament més «bruguerià».
Curiosament, la fugida de Cifré, Conti, Escobar, Giner i Peñarroya va fer que Bruguera contractés nous humoristes gràfics, entre els quals s’hi trobaven Gin, Ibáñez, Raf, Segura, Nené Estivill, Gosset o Sanchís. Tots ells van continuar col·laborant amb Bruguera quan el 1958 els cinc creadors de Tío Vivo van tornar a l’editorial. Bruguera era conscient del pes de les seves firmes, de les seves qualitats i de l’èxit dels seus personatges; els va comprar tot el material de Tío Vivo per un bon preu i els va tornar a incorporar a les seves publicacions. Escobar es va concentrar en els seus personatges per a Bruguera fins al 1986. Va retornar a Carpanta, Zipi y Zape i Petra, criada para todo, i va concebre una llarga llista de noves sèries: Pituca y su perro (Pulgarcito, 1958), Don Verdades (Suplemento de Historietas de El DDT, 1958), Doña Tomasa, con fruición, va y alquila su mansión (EL DDT, 1959), Don Despistio (Suplemento de Historietas de El DDT, 1959), Doña Trini y sus animalitos (Tío Vivo, 1960), El dependiente Vicente (Tío Vivo, 1960), Aquí tienen a Julito, un terrible gamberrito (El Campeón, 1960), Conchito (El Campeón, 1961), El hincha Don Menisco, donde se mete arma el cisco (El Campeón, 1961), Noemí, la negrita y Clarita, su amiguita (El DDT, 1963), Filomeno y su taxi Genovevo (El DDT, 1963), Don Óptimo (Tío Vivo, 2a època, 1964), José y Pepe, hermanos gemelos (Pulgarcito, 1965), Toby (DDT, 1967), Don Casanovo (Can Can, 1967), Topito y Patosito (Tele Color, 1967), Plim, el Magno (Pulgarcito, 1969), Melitón, bombero de afición (DDT, 1969) o Aniceto, el artista completo (DDT, 1970).
Fou també en aquesta època quan es publicaren algunes aventures llargues de Zipi i Zape al setmanari Mortadelo i quan van aparèixer revistes com Zipi y Zape (1972), Súper Zipi y Zape (1973), Súper Carpanta (1977) o Zipi y Zape Especial (1978), a més dels molts llibres que compilaven sobretot les aventures de Zipi i Zape. El 1986 va tancar l’Editorial Bruguera.
Una de les facetes potser menys coneguda d’Escobar és la d’il·lustrador de portades. I no ens referim a les historietes que apareixen a les cobertes dels tebeos, sinó a aquelles portades que presenten una il·lustració única amb color, en ocasions realitzada completament a mà, d’altres amb un dibuix a línia pintat posteriorment pel gravador. Escobar, a Bruguera, va realitzar bastantes portades amb il·lustracions a tot color, pintades a mà. Va ser, bàsicament, a la revista El DDT (entre 1961 i 1964), en la primera etapa de Tío Vivo (unes sis el 1960) i, sobretot, en la segona època del mateix Tío Vivo, on en va publicar prop de trenta entre 1961 i 1964. Paral·lelament, va realitzar amb aquesta tècnica sis portades de Zipi i Zape a la col·lecció de llibres Alegres Historietas (1971-1972). Escobar evidencià una excel·lent tècnica i un cromatisme molt ben elaborat.
Pel que fa a les portades realitzades amb tinta xinesa i pintades posteriorment de manera mecànica, Escobar en va realitzar centenars per a l’Editorial Bruguera. Per exemple, les 715 de la revista Zipi y Zape (els 673 números regulars i els 42 d’extraordinaris, 1972-1986), les 153 de Súper Zipi y Zape (1973-1983), les 167 de Zipi y Zape Especial (1978-1986), les 56 de Súper Carpanta (1977-1981) o les prop de 80 de la col·lecció Olé! (entre 1971 i 1986). Per a Ediciones B, i sempre com a il·lustracions en blanc i negre originals, Escobar va dibuixar més de 400 portades entre les revistes Zipi y Zape (1987-1991), Súper Zipi y Zape (1987-1994) i Zipi y Zape Extra (1991-1996) i la col·lecció Olé! (1988-1992).
Abans que Escobar tornés a Zipi i Zape i a Carpanta amb noves historietes per a les publicacions d’Ediciones B, que s’acabava de crear, va realitzar la sèrie Terre & Moto per a la revista Guai! (Ediciones Junior, 1986). Ja com a col·laborador d’Ediciones B, com dèiem, va reprendre Carpanta i sobretot Zipi i Zape, amb noves aventures que van aparèixer a les revistes Zipi y Zape, Súper Zipi y Zape i Zipi y Zape Extra. El 1988, per a la revista El Tiempo de Hoy, i amb guions de Manuel Vázquez Montalbán, dibuixà la historieta llarga Las aventuras políticas de Zipi y Zape.
La seva última sèrie va ser Cartas a Lino, sobrino, publicada a partir de 1988 al TBO d’Ediciones B; es tracta d’una sèrie de tires que ens en recorda una altra del mateix Escobar realitzada entre 1956 i 1965 per a la revista Glosa (Revista de Actualidad y Amenidades para la Clase Médica Española).
En el capítol dedicat als dibuixos animats ja hem parlat d’un invent d’Escobar, el Cine Skob, de 1942, del qual, a més de fabricar-lo i de confeccionar-ne les pel·lícules, es va ocupar de les caràtules i de la promoció. Deu anys després, perfeccionà aquest sistema de projecció casolana amb Cine Stuk, per al qual també confeccionà microfilms d’algunes de les seves criatures, com Carpanta o Zipi i Zape. Però la passió inventora d’Escobar va anar més enllà. Als anys quaranta va crear la Petaca Skob, un recipient perfecte per transportar la picadura que es feia servir per embolicar cigarrets, però no va sobreviure gaire temps, perquè les marques de cigarrets ja els comercialitzaven cargolats. A la dècada dels cinquanta va inventar el Chapó Skob, un joc molt semblant al billar, però que en lloc de tacs es practicava amb tubs proveïts de molles que impulsaven les boles i tombaven uns cons; guanyava qui tombava més cons. I encara hi va haver un altre invent: els Bolos Skob, joc de bitlles en voga, però amb l’originalitat d’incloure-hi a la part superior una càpsula de plàstic transparent amb diversos daus, de manera que a les bitlles tombades s’hi havia de sumar els punts que aportaven els daus. Com poden comprovar, Josep Escobar era un veritable home del Renaixement.
Escobar també es va sentir temptat pel teatre i per l’escriptura. Va començar com a actor aficionat als anys vint del segle passat, formant part de quadres escènics de petites companyies amateur, com les d’Unió Liberal o el Casino de Granollers (Barcelona). Pel que fa a aquesta experiència, en què va gaudir d’un cert èxit de crítica, va escriure Armando Matías Guiu al llibre Escobar: Rey de la historieta: «Segons explica, sempre feia papers de vell o de senyor madur, malgrat la seva joventut, a causa probablement de la seva veu greu i la seva capacitat per encarnar papers de certa solemnitat».
El 1926 va publicar en castellà El puñal del asesino, el monòleg d’un reu condemnat a mort escrit en vers i en un únic acte, seguit el 1928 d’un opuscle, també en vers, Un recuerdo a Miguel de Cervantes Saavedra. La seva trajectòria com a escriptor teatral va començar el 1957 i sempre es va desenvolupar com a autor aficionat i en llengua catalana. El 12 de maig de 1957 estrenava a l’Ateneu Catòlic de Sant Gervasi (un barri barceloní)[MGR1] l’obra Assaig general, una peça «metateatral», en el sentit que escenificava els avatars d’un director i uns actors durant l’assaig de l’obra d’Àngel Guimerà Terra Baixa. Fou dirigida per Esteban Polls i interpretada, entre d’altres, per Rafael Anglada i Mercè Bruquetas, amb la participació del mateix Escobar i de la seva filla, Montserrat. L’obra va tenir un èxit important: va gaudir de més de 1.000 representacions a Catalunya, Madrid, Mèxic o Argentina, fou emesa per Radio Nacional d’Espanya el 1958 i gravada als estudis de Miramar de Barcelona de TVE el 1966, en aquesta ocasió amb un planter d’actors compost bàsicament per Àngels Moll, Anna Maria Barbany o Maifé Gil.
A l’obra Assaig general la van seguir A dos quarts de set, rapte, estrenada el 28 de febrer de 1960 de nou a l’Ateneu Catòlic de Sant Gervasi amb direcció d’Eduard Bosch, i Nou passatges per Palma de Mallorca, dirigida per Francisco de A. Toboso i estrenada el 19 de febrer de 1961 al Centre Moral i Cultural de Poble Nou (un altre barri barceloní[MGR2] ). Encara hi va haver dues peces teatrals més escrites per Escobar: Un drama a l’armari i L’altra cara de la Lluna, que el 1965 guanyà el Premi Lluís Masriera de teatre aficionat. D’aquestes obres, va escriure Joan Manuel Soldevilla al seu llibre El pare de Carpanta i Zipi y Zape: Josep Escobar o la lluita contra el silenci (Pagès Editors, 2005): «Els tebeos que escriu i dibuixa el nostre autor no poden amagar aquesta filiació teatral en la seva concepció general, en l’ús mesurat i funcional del diàleg, en una planificació preferentment frontal o en el gust perquè apareguin constantment els personatges protagonistes». El mateix Escobar, en una entrevista que li va fer Jaume Perich per a la seva secció «El mundo de la historieta» en el núm. 43 de DDT (13 de maig de 1968), deia sobre la relació entre la historieta i el teatre: «En el fons, una obra teatral és una o diverses historietes entrellaçades amb un objectiu final. I, a la inversa, moltes de les historietes que es publiquen serien, amb el degut tractament, unes estupendes obres teatrals».
Un altre dels aspectes creatius desenvolupats per Escobar va ser el de la pedagogia artística. El 1953 va concebre tres cursos per correspondència: Humor gráfico (35 lliçons), Caricatura personal (15 lliçons), del qual ja hem parlat, i Dibujos animados (25 lliçons). Aquests cursos foren accessibles fins a mitjan anys vuitanta i Escobar, en aquests, es dirigia personalment als seus alumnes amb els seus comentaris i correccions. Escobar va dir a Víctor Malope en una entrevista publicada el 19 de setembre de 1980 a El Periódico de Catalunya: «Sempre vaig dir als meus alumnes que no els ensenyaria a dibuixar, això ja ho haurien de saber fer, perquè aquesta professió s’ha de sentir, començar des de baix, treballar molt i no desanimar-se com els ha passat a alguns dels meus millors deixebles». Curiosament, un dels seus «deixebles» va ser l’escriptor Terenci Moix, que en la seva joventut va voler ser dibuixant.
A la dècada dels anys vint del segle xx, la publicitat era un art en desenvolupament, que anava íntimament lligat al dibuix. Escobar també va desenvolupar aquest terreny i el del disseny gràfic en aquella època, realitzant dibuixos publicitaris per a marques com Capilarín (per fixar i donar brillantor al cabell), Cunisa (vitamines per als conills) o Masjvan (una sabateria). Curiosament, el primer dibuix que Escobar va cobrar va ser un de publicitari, el 1927.
