EL PAPUS Quan l’humor podia ser delicte

Era un Papus molt lleig, negre, amb banyes i unes dents amb ganes de mossegar que feien por. Aquest Papus, dibuixat per Sniff (Joan Barjau), era un símbol molt escaient per a una revista satírica que naixia amb molta fam de crítica, de clavar les dents sobre la realitat i esbudellar disfresses i màscares, despullar els reis i les seves corts, que tenia moltes ganes de viure i de riure. Però com que era una senzilla i feble revista de paper –era un altre segle– feta per persones, també era neurastènica, és a dir, patia de tristesa, cansament, temor i emotivitat. I és que, en una dictadura, aquesta pràctica de la llibertat d’expressió que es la sàtira pot generar molts lectors, però també provoca el rebuig dels poderosos i, per tant, amenaces, càstigs i, tot plegat, un inevitable estat d’incertesa. Una situació que, en el cas de la nostra revista, es va perllongar setmana a setmana durant molts anys, tants –i algun més– com va durar la Transició.


Les seves pàgines van ser, número a número, expedient a expedient, suspensió a suspensió, testimoni compromès i arriscat de l’actualitat d’un decisiu temps de canvis. El Papus, amb Hermano Lobo, Por Favor, Mata Ratos, Butifarra!, El Jueves…, va escriure, i sobretot dibuixar, un relat de la Transició, una narració àcida, parcial, combativa però real, que demana a crits, mossegades i cops de riure ser recuperada per la nostra memòria col·lectiva per a la història de la cultura popular.

 

Aquesta exposició va ser concebuda per Tanta Tinta, comissariada per Pepe Gálvez i produïda pel Col·legi Oficial de Periodistes de Catalunya. El nostre agraïment a tots ells per haver-la cedit per Humoristan.

Breu biografia d’El Papus (1973-1987)

 

El Papus va néixer el 20 d’octubre de 1973, i va viure 14 anys, durant els quals van aparèixer 596 números entre ordinaris i especials. Inicialment va ser publicada sota el segell d’Elf Ediciones, que era propietat de Javier Godó; des del número 45 ho va ser per Ediciones Amaika S.A., empresa de la qual formaven part Xavier de Echarri Moltó, Carlos Navarro, Óscar i Ivà –que després seria substituït per Gin–, tot i que en realitat es mantenia dins de l’orbita dels Godó. La seva trajectòria es va iniciar amb una tirada de 110.000 exemplars, que va anar incrementant, entre segrest i segrest, fins al seu punt de maduració al març de 1976, amb xifres de vendes que varien segons les fonts, però que es movien al voltant dels 200.000 exemplars. L’EGM (Estudi General de Mitjans) va certificar 1.250.000 lectors. Dos anys més tard, les vendes havien baixat fins a la xifra de 62.000. De periodicitat setmanal, excepte en els seus darrers dos anys d’existència en què es va convertir en mensual, la revista va començar amb 32 pàgines per passar posteriorment a 40, de les quals 8 eren impreses a tot color en forma de quadernet central.


Entre d’altres reconeixements, el 1978 va rebre el Premi Yellow Kid a la Millor Revista Internacional de Cómics, que li va concedir el llavors molt prestigiós festival italià de Lucca.

Coberta


Publicació:

El Papus

, 1973

coberta


Publicació:

El Papus

, 1975

coberta


Publicació:

El Papus

, 1985

Temps era temps


En el naixement d’El Papus conflueixen la necessitat social, la possibilitat política, l’existència de referències, la voluntat creativa dels autors i el binomi risc i rendibilitat editorial. De la necessitat i possibilitat de l’humor gràfic en donen testimoni el sorgiment en aquells moments d’un bon grapat de publicacions d’aquest gènere. Hermano Lobo va ser la primera, el 1972, en trencar el monopoli de la vella La Codorniz, i ho va fer seguint el model de l’Hara-Kiri francès... bé, en realitat de Charlie Hebdo, la seva successora. Hara-Kiri havia nascut un 1 de setembre de 1960, fundada per François Cavanna, amb la col·laboració entre d’altres de Fred, Lob i Reiser –de seguida s’hi incorporaria Georges Wolinski–, i al número 7 va adoptar el subtítol de “Bête et Méchant” (“Idiota i Menyspreable”). Aquesta línia trencadora i sanament irrespectuosa ja va estar present a Barrabás, revista nascuda el 1972 sota l’impuls d’Óscar, Ivà, Echarri i Navarro que va saber convertir l’humor sobre l’esport en una crítica corrosiva de les estructures polítiques que el parasitaven, i amb el seu èxit va possibilitar el naixement d’El Papus.

coberta


Publicació:

Hara Kiri / Hara-Kiri

, 1974

pàgina


Autor:

Reiser

coberta


Autor:

Cesc


Publicació:

Hermano Lobo

, 1973

coberta


Autor:

Gin


Publicació:

Barrabás

, 1973

El Papus vist per ells mateixos

 

El Papus tenia una redacció molt bèstia, molt salvatge, on es jugava a futbol i tiràvem tiros per la finestra, i fèiem l’indi tant com podíem... Però allà hi havia gent que ara són directors de diaris i gaudeixen de càrrecs importants, i ves per on feien les primeres armes amb nosaltres, acabats de sortir de l’acadèmia, i després venien els partits de futbol, i les gresques, i els cremats, no? Era un ambient molt divertit, molt bèstia i molt salvatge, tant el del Barrabás com el d’El Papus”.

Ivà en una entrevista realitzada per Jordi Soler a la revista Presència, el 23 d’abril del 1989.


Es miren els humoristes al mirall amb el mateix ull crític amb què observen el món que els envolta? Com contemplen les seves creacions? Com es veuen com a col·lectiu? Assumeixen les seves inevitables contradiccions? No hi ha per ara estudis de cap universitat que responguin amb seguretat a aquestes preguntes. Ara bé, tot i que parcial, el testimoni dels creadors de la criatura sobre ells mateixos és necessari per completar una visió polièdrica d’un Papus viu, canviant, plural, que es reia d’ell mateix i que patia la paradoxa de ser excepcional amb voluntat de normalitat.