40 tires per celebrar els 40 anys de Quico, el progre

En Quico va anar a la universitat a l’Espanya tardofranquista —a finals dels seixanta, principis dels setanta—, més concretament al bar de la facultat, que és on va passar la major part del temps. Un temps de grans esperances: va militar en un partit d’extrema esquerra amb un nom llarguíssim que es va escindir en infinits grupuscles, tots ells en possessió de la veritat absoluta revolucionària i enfrontats entre si a mort. En aquell temps en Quico era tot pèl: abundant cabellera, llarga barba. Pentinar-se, poc; això era de decadents burgesos (encara no s’emprava la paraula fatxa). Vestia trenca Montgomery, pantalons de pana i botes de pell girada. Tot el curs va mantenir la mateixa trenca, els mateixos pantalons i les mateixes botes. Algú que circulés per la facultat amb vestit i corbata, i pentinat, només podia ser poli de la Social. Va dedicar la seva joventut a eternes discussions teòriques sobre com cauria el capitalisme —una cosa que es veia imminent—, assistint a cinefòrums on calia fer veure que aquella llauna de pel·lícula era interessant i l’havies entès, o a concerts de cançó protesta, amb l’encenedor aixecat, bevent i fumant com si no hi hagués demà i intentant follar, cosa que no era fàcil llavors —una cosa era que les noies «alliberades» es traguessin els sostenidors i una altra que passessin a paraules majors.

Però, després d’això, va passar una cosa terrible: es va acabar la universitat i en Quico es va posar a treballar, i, bé, no li va anar pas malament: va prosperar, es va casar amb la seva promesa de sempre (pel civil, és clar, era progre), va tenir fills, noves responsabilitats i noves preocupacions, i els seus companys d’utopies es van fer polítics, arquitectes, dissenyadors, economistes, i tots van començar a guanyar-se bé la vida i van haver d’«adaptar-se», «evolucionar» o, dit brutalment, aburgesar-se.

En resum, van assumir que ells no canviarien el món, perquè el món ja els havia canviat a ells.

JL Martín, que havia conegut aquesta fauna a la Universitat de Barcelona ​​estudiant Filosofia i Lletres, entre 1970 i 1975, va creure que aquest personatge es mereixia una tira diària. L’hi va proposar a Antonio Franco, director d’El Periódico de Catalunya, al restaurant El Canari de la Garriga, del carrer Llúria, al setembre de 1980, i Antonio li va donar immediatament llum verda.

Quico, el progre va començar a publicar-se a El Periódico de Catalunya l’octubre de 1980, fa ara quaranta anys, i se’n van publicar més de 3.000 tires fins a finals dels vuitanta, quan l’autor va creure que els «progres» de vestit de pana i camisa de quadres, simplement, ja no existien. Del personatge en van editar llibres Editorial Planeta, Edicions El Jueves i Ediciones B.

Per què en Quico va tenir bona acceptació entre el públic? Perquè l’autor va aconseguir que el lector se sentís identificat amb el personatge: els seus anhels, les seves desgràcies, les seves renúncies i les seves contradiccions eren els de tota una generació.

En Quico va tenir la seva pròpia sèrie de televisió produïda per TV3, amb producció executiva i guions de l’autor, i va tenir un èxit notable, avalat per un premi Ondas. Va tenir també un epíleg, Quico, el jubilata, que es va publicar a La Vanguardia i a les xarxes socials durant tres anys a partir del 2017.

Octubre de 2020

Intel·lectuals

La dècada dels vuitanta va ser una ruïna per a les utopies progres. De tot allò de què tant va discutir en Quico en reunions i assemblees clandestines, poca cosa en va quedar. El prestigi dels intel·lectuals que el van enlluernar al seu dia es va anar apagant ràpidament fins a desaparèixer. De fet, tret de comptades excepcions, els intel·lectuals es van convertir en figures irrellevants, xerraires dependents dels pessebres que els muntava el poder polític: aquella càtedra d’universitat, la direcció d’un museu, l’assessoria de la fundació del partit. I si es creia necessari, es feien molt de dretes. Pura supervivència.

Ideologia

Quan en Quico abandona la universitat i entra en el món laboral, pateix el xoc amb la realitat. Que estrany i exigent era el món real! I que diferent. Passar de la teoria a la pràctica va ser letal per a la seva concepció del món, i aviat es va veure en la tessitura d’«assumir les pròpies contradiccions», és a dir, canviar, acceptar el que fins llavors era inacceptable. Això sí, aviat va veure que ell no era l’únic: l’acompanyava tota la seva generació (llevat els que es van quedar a la universitat com a professors, que van seguir sent teòrics). Qui no es consola és perquè no vol.

Fenòmens dels vuitanta

I és que el món que l’esperava als vuitanta era tan diferent del que s’havia imaginat! Ell, que pensava que sabria com manejar la seva vida, es va sentir per sempre desorientat. No estava preparat per abordar temes de què ni tan sols havia tingut notícia: l’estètica personal, la moda, el disseny, la tecnologia... Marx, Engels i el Che no van teoritzar mai d’aquestes coses!