Xirinius
Xirinius Bibliografia

Cadena, Josep Maria:

Barcelona vista pels seus dibuixants (1888-1929), Àmbit i l'Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2015.

Cadena, Josep Maria:

"Xirinius, más de treinta años de silencio", Diario de Barcelona, 27 de junio, Barcelona, 1971.

Cadena, Josep Maria:

"Jaume Juez recuerda a Xirinius", Diario de Barcelona, 4 de octubre, Barcelona, 1973.

Cadena, Josep Maria:

"Desapareix Xirinius, degà dels dibuixants d’humor catalans", El Periódico de Catalunya, 12 de abril, Barcelona, 2002.

VV.AA.:

Els il·lustradors d'en Patufet. L'excel·lencia del traç, Catàleg de l'exposició, Fundació Caixa Tarragona, Tarragona, 2004.

Xirinius

Dibuixant vocacional, tot i que el seu únic referent era un germà gran que havia practicat ocasionalment el dibuix humorístic amb el pseudònim Chuche (forma més o menys onomatopeica de catalanitzar el seu primer cognom). Admirador de l’obra de Joan G. Junceda, va practicar intensament el dibuix gairebé en secret, inspirant-se en el que publicava el seu ídol. El 1924, quan li faltava poc per fer els divuit, va aprofitar l’amistat que tenia amb l’escriptor Emili Graells Castells, col·laborador del setmanari L’Esquella de la Torratxa, a qui havia començat a tractar arran dels viatges en tren que tots dos feien diàriament des de Santa Eulàlia de Vilapicina, la petita població rural on tots dos vivien (Graells, precisament, usava el pseudònim de L’Emili de Santa Eulàlia), fins a Barcelona per ensenyar-li els seus intents de dibuix humorístic. A l’amic li agradà l’obra del jove Jaume Juez, i la va mostrar a l’editor Antoni López, que va publicar un d’aquells dibuixos a L’Esquella (número 2340 de l’11 de gener de 1924), sense cap compensació econòmica. Després van anar apareixent de manera intermitent altres dibuixos, també sense remunerar, fins que es va establir una forma modesta de col·laboració setmanal retribuïda i el jove artista va poder considerar que començava un camí de dibuixant professional.

Des del principi, Jaume Juez va fer servir el pseudònim Xirinius, transformació del nom Miranius de la cançoneta infantil catalana, però com que solia posar la signatura al voltant dels dibuixos, l’editor tendia a suprimir-la per tal d’introduïr text imprès en aquest espai, de manera que el públic creia que es tractava de dibuixos anònims. Molts, fins i tot, van arribar a pensar que eren de Junceda, donades les similaritats en el traç, i es va estendre la creença de que Junceda no volia signar per evitar-se problemes amb En Patufet i altres publicacions d’ideologia més conservadora on també col·laborava. Allò va fer que Jaume Juez acabés per signar dins del dibuix, perquè no li esborressin el nom en contra de la seva voluntat.  

La similitud formal amb Junceda mai va ser intencionada, sinó que es basava en l’admiració que sempre li va professar, i es va difuminar lentament a mesura que Xirinius adquiria més confiança en les seves pròpies solucions gràfiques. Aquestes, basades en la netedat del traç i en la mobilitat que sabia imprimir als seus personatges, aviat van guanyar en complexitat i van afirmar el prestigi del seu creador. Gràcies a això va ampliar les seves col·laboracions a altres publicacions com Calendari d’En Patufet, Virolet i Esquitx, de l’Editorial Baguñà, La Nuri, que editava Lola Anglada, Pocholo i altres publicacions minoritàries. Va establir, a més, relacions amb altres dibuixants d’humor i va demostrar tenir dots d’organització, motiu pel qual va ser membre del Sindicat de Dibuixants Professionals, fundat poc abans de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Durant el conflicte es va fer càrrec, juntament amb altres companys, de l’edició del setmanari Papitu, al qual van treure tota la seva significació eròtica per convertir-lo en una excel·lent publicació d’humor que, malgrat tot, no va obtenir gaire èxit entre el públic, afectat pels seriosos problemes derivats de la guerra.

Acabada la contesa Jaume Juez va abandonar el pseudònim Xirinius, que l’havia fet famós però que ara podia ocasionar-li problemes amb les autoritats, i va optar per oferir els seus serveis com a il·lustrador de quaderns d’aventures i llibres pedagògics. Va començar a signar amb el seu cognom real, molt menys conegut que el seu nom artístic, i que, a més, sonava molt més respectable. D’aquesta manera va poder mantenir, tot i que amb prou feines, les necessitats familiars (tenia dona i un fill que, amb els anys, es va convertir en un pintor notable i un eficient publicista). Les quatre dècades de dictadura que van pesar sobre Espanya van ocasionar que l’obra de Xirinius fos ignorada per les generacions que el van succeïr. No seria fins el 1970 que van ressorgir algunes referències a la seva persona, però no suficients per escampar els molts anys de silenci públic en què havia viscut.

Publicacions: L’Esquella de la Torratxa, Calendari d'En Patufet, El Campeón, Esquitx, Jabato Color, Joyas Literarias Juveniles, La Nuri, Mari-Luz, Pocholo, Papitu, Terror Gráfico, Sissí , Pulgarcito, Virolet.