Tomàs Padró
Bibliografia

Bori, Salvador:

Tres maestros del lápiz de la Barcelona ochocentista. Padró, Planas, Pellicer, Ediciones Librería Milla, Barcelona, 1945.

Cadena, Josep Maria:

"Revistes i publicacions d'humor en català (1841-1939)", Il.lustradors a Catalunya, Fundació Jaume I, Barcelona, 1995.

Capdevila, Jaume:

L'Esquella de la Torratxa (1879-1939). Seixanta anys d'història catalana, Efadós, El Papiol, 2013.

Capdevila, Jaume:

La Campana de Gràcia (1870-1934). La primera publicació catalana de gran abast, Pagés, Lleida, 2014.

Fontanals del Castillo, Joaquim:

Recuerdo al artista Tomas Padro. Tribútanle otros de los admiradores de su ingenio, Tip-lit. de C. Verdaguer, Barcelona, 1877.

Solà i Dachs, Lluís:

La caricatura social i política a Catalunya (1865-2005), Dux Elm, Barcelona, 2005.

Solà i Dachs, Lluís:

L'humor català, 3 vols., Bruguera, Barcelona, 1972.

Trenc, Eliseu:

"Tomàs Padró i la caricatura gràfica satírica a la premsa catalana a mitjan segle XIX", Literatura popular catalana del segle XIX, Catalonia n. 1, Université Paris-Sorbonne, 2008.

Tomàs Padró

Tomàs Padró és indubtablement el paradigma del dibuixant satíric català del segle XIX. En paraules de Jaume Passarell, que va escriure la seva biografia, aquest dibuixant «fue en nuestro país el dibujante, el ilustrador y el caricaturista más en boga de su época». Per Josep Maria Cadena «és un dels millors dibuixants del país» abans de continuar dient que «dóna proves que pot comparar-se amb els caricaturistes polítics que hi ha a França, Anglaterra, Itàlia i Alemanya». Eliseu Trenc explica que «Padró excel·leix, amb el dibuix gràfic d’una silueta, a donar-nos el caràcter i la idiosincràsia d’un tipus barceloní» i, finalment, Àngel Vintró i Lluís Gassó en parlen així: «Tomàs Padró és considerat com el dibuixant més notable del romanticisme català, i fins podríem afegir que és el que ens ofereix una més gran qualitat artística, sobrepassant inclús la d'en Planas i la d'en Pellicer, encara que amb aquests dos artistes formava la capdavantera del dibuix català a partir de la nostra Renaixença».

Padró no és tan sols un excel·lent artista que causava gran impacte en el públic amb la seva obra, sinó que la seva influència s'estén per l'obra de molts altres artistes del seu temps.

Les principals dades de la seva biografia no són difícils de trobar ja que morí molt jove, en el seu moment de màxima popularitat, i la premsa li dedicà molta atenció, i també es publicaren un parell de monografies biogràfiques. Va néixer en una família d'artistes, més concretament escultors, el que va facilitar la seva vocació. Tenia un talent innat per al dibuix, però a més es va formar amb grans mestres entre els que hi havia Lorenzale, Ribera i Madrazo, i va compartir la formació amb Marià Fortuny. De molt jove va freqüentar les colles d'actors amateurs que representaven obres en els salons de la societat barcelonina, i va estar apunt de dedicar-se al teatre. Es va enlluernar per l'obra del francès Gavarni durant un viatge que va fer a Paris amb el seu germà durant l'Exposició Universal, i va començar a publicar en les revistes madrilenyes Museo Universal i Mundo Militar amb tot just divuit anys, mentre encara es formava a l'escola de Belles Arts de la capital espanyola. Quan el 1863 va tornar a Barcelona, diverses editorials ja es disputaven el seu llapis, de manera que va dibuixar per una llarga llista de publicacions que inclouen les millors de la seva època: La Ilustración Española y Americana, Bertoldo, Los Niños o El Enigma.

Es va estacar com a il·lustrador satíric a les revistes editades per Inocenci López: els almanacs El Tiburón i Lo Xanguet, i revistes com El Cañón Krupp, La Pubilla, Lo Noy de la Mare, Un Tros de Paper i sobretot, i molt especialment, a La Campana de Gràcia, revista en la que podria desplegar el seu tremp satíric, a la qual va conferir part del seu caràcter gràfic i que li deu bona part de la seva popularitat i difusió, especialment en els primers temps. També mereixen una menció a part les extraordinàries litografies a color de les pàgines centrals de la revista La Flaca. Si bé Padró no és l'únic autor d'aquestes litografies, malgrat que moltes vegades se l'anomeni com a l'únic il·lustrador de La Flaca, sí que és el més expressiu, el més punyent i el que assolia una millor connexió amb el seu públic.

Degut a la pressió de la censura firmava la seva obra satírica amb pseudònims com Risotto o amb les sigles AºWº. També va fer de corresponsal gràfic d'importants revistes estrangeres com Mondé Ilustré, L'Illustration Française, The Graphic o Der Illustrierte Zeitung.

Va il·lustrar una gran quantitat de llibres, entre els que destaquen les obres de Serafí Pitarra, Zorrilla, Verne o la monumental Historia de España de Modesto Lafuente. Va ser professor de dibuix a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i va practicar la pintura, tot i que les seves obres de temes històrics no van tenir el mateix èxit i repercussió que els seus dibuixos. Va morir de manera gairebé fulminant, víctima del tifus, el 16 d'abril de 1877, commocionant a la societat artística barcelonina, que va organitzar una subhasta d'obres en benefici de la seva esposa i els seus dos fills.

Publicacions: Bertoldo, La Campana de Gràcia, El Cañón Krupp, El Enigma, L’Esquella de la Torratxa, La Flaca, Los Niños, Lo Noy de la Mare, La Pubilla, El Tiburón, Un Tros de Paper, Lo Xanguet.