Summers
Bibliografia

Conde Martín, Luis:

El humor gráfico en España, Técnos, Madrid, 2005.

Conde, Luis:

Historia del humor gráfico en España, Editorial Milenio, Lleida, 2003.

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso (1873-2000), 2 volúmenes, Ediciones Sin sentido y Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 2001.

Gironés, José Manuel:

La política española entre el rumor y el humor, Nauta, Barcelona, 1975.

Summers:

Politijj de Summers, Sedmay ediciones, Madrid, 1975.

Summers:

Los pecados del Summers, ediciones 99, Madrid, 1973.

Summers:

Mis pelotas ya no botan, Rivero, Madrid, 1982.

VV AA:

¡Que viva España! Manque pierda, Laia, Barcelona, 1974.

VV. AA:

La Transición en tinta china, Biblioteca Nacional de España, Madrid, 2013.

Summers

Fill d’una família andalusa acomodada d’origen anglès (el seu pare, Francisco Summers Ysern, va ser Governador Civil de Huelva entre 1951 i 1956 i de Granada entre 1956 i 1960), Manuel Summers se’n va anar de molt jove a estudiar a Madrid, on va iniciar diverses carreres universitàries que va deixar inacabades. A la capital es va endinsar al terreny de la caricatura i l’humor gràfic a través de les seves col·laboracions al diari Pueblo. Poc després es va convertir en guionista de diversos programes musicals de televisió i més endavant es va decantar per la direcció cinematogràfica. La seva filmografia es centra en el gènere de la comèdia, amb pel·lícules en un to agredolç i un cert rerefons crític en els seus inicis, malgrat que més endavant va apostar per un cinema molt més simple, populista i conservador. D’entre les pel·lícules que va dirigir destaquen títols com Del rosa al amarillo (1963), Juguetes rotos (1966), Adiós, cigüeña, adiós (1971), To er mundo é güeno (1982) o Suéltate el pelo (1988).

Malgrat això, Summers mai va abandonar el dibuix i l’humor gràfic. En aquesta activitat, al contrari del que va passar amb les seves pel·lícules, amb el pas del temps va anar guanyant en escepticisme, crueltat i compromís. El 15 de març de 1972 el van inhabilitar per a l’ensenyança estatal per un acudit anticlerical publicat al setmanari generalista Sábado Gráfico. Chumy Chúmez el va trucar perquè s’unís a Hermano Lobo, la revista que, inspirada en el setmanari francès Charlie Hebdo, va aconseguir convertir-se en la publicació humorística de referència del tardofranquisme i arrabassar molts lectors a la veterana La Codorniz, d’on procedien molts dels seus col·laboradors, incloent-hi el mateix Summers.

Uns anys més tard, Summers va tornar a La Codorniz i en va assumir la direcció durant la seva darrera etapa, en un intent de renovació que no va ser capaç d’aturar la pèrdua creixent de lectors. Posteriorment, l’humorista va començar a publicar els seus acudits al diari ABC.

Guardonat amb la Medalla de Plata d’Andalusia el 1992, Manuel Summers era el germà del guionista Francisco Summers (Sevilla, 1933) i del periodista Guillermo Summers (Sevilla, 1941), i pare de David Summers (Madrid, 1964), líder del grup musical Hombres G.

Publicacions: ABC, Al loro / El loro, Blanco y Negro, Cine en 7 días, Cuadernos de Humor, Cuadernos para el Diálogo, El Cocodrilo, El Imparcial, Época, Hermano Lobo, La Codorniz, Muy Señor Mío, Play-lady, Pueblo, Sábado Gráfico.