Smith
Bibliografia

Casamartina i Parassols, Josep:

"El majo olvidado", Ismael Smith, cuaderno de París, Fundación Mapfre, Madrid, 2001.

D’Ors, Eugeni:

"Ismael Smith, escultor noucentista", La Veu de Catalunya, 04-07-1906.

García-Herraiz, Enrique:

"Ismael Smith, dibujante", Ismael Smith, cuaderno de París, Fundación Mapfre, Madrid, 2001.

Smith

Escultor, gravador i dibuixant, va ser més conegut al principi per aquesta darrera faceta, ja que la va desenvolupar en setmanaris humorístics de gran prestigi. El seu primer cognom provenia d'un avantpassat anglès que es va establir a Tarragona per construir vaixells.

El seu pare, Victoriano Smith i Vicens, i la seva mare, Mònica Marí Smith, es van establir a Barcelona i van formar una família amb un bon nivell econòmic, però la pèrdua espanyola de Cuba, on hi havien fet grans inversions, va representar l'enfonsament dels Smith fins el punt que el pare, desesperat, es va llençar a córrer pels carrers sota una forta pluja i al cap d’uns dies va morir d'una pulmonia. La mare es va quedar vídua amb cinc fills, i entre tots van saber refer les seves finances. Ismael, que dibuixava des de molt petit, va estudiar a Llotja i als tallers dels escultors Pere Atché i Pere Carbonell. El 1904 va guanyar una segona medalla en un concurs d'aprenents i el 1905 van aparèixer reproduccions fotogràfiques de les seves obres Una vella amb una espelma i Tempestat a la revista Garba. La seva presentació pública va ser a la Sala Parés en una exposició conjunta amb Pere Inglada el 1906, i el 4 de juliol del mateix any Eugeni D'Ors, al seu glossari a La Veu de Catalunya, el va nomenar "artista noucentista", i va dir d’ell: “Com que es diu Ismael, i, de seguida, Smith, ha devingut, naturalment, un catalanista... –símptomes del temps (...)–. Ismael Smith, patriota, va anar a provar sort a Madrid. Tothom hi ha anat a provar sort a Madrid. En Borràs i tot. Però el petit escultor va veure aviat que allò no donava. I aleshores, tot rabioset, anava dient infantilment als seus amics: – Sabeu el que hauríem de fer? ... Publicar un periòdic, del que sortís un número sol, amb força, força caricatures, força, força catalanistes, que a ells els empipessin força, força...”.

El 1906 havia començat a publicar acudits gràfics a Or y Grana i després a ¡Cu-Cut! i als primers números de Papitu. També va dibuixar a El Gráfico i a La Campana Catalana. Vinculat al moviment noucentista, va ser membre fundador de Les Arts i els Artistes. El 1910 va marxar a París, becat per l'Ajuntament de Barcelona i, des d’allà, va col·laborar en l’Almanac dels Noucentistes, promogut per Eugeni d'Ors, i a la revista Picarol. Des de París va viatjar a Londres, on el seus gravats van causar molt bona impressió tant per la bona tècnica demostrada com per l’originalitat de la temàtica. El 1915 va marxar a Nova York i es va establir definitivament als Estats Units, excepte el període entre 1926 i 1930, que va tornar a Europa. Influït per Beardsley, el seu estil era decadentista, però amb una personalitat pròpia acompanyada d'encerts estilístics. La seva memòria a Catalunya, donada la llarga absència, gairebé es va perdre, però darrerament s'han recuperat els seus valors com a escultor i dibuixant.

Publicacions: ¡Cu-Cut!, Papitu, Or y Grana, El GráficoLa Campana Catalana, Picarol, Art Jove.