Shum
Shum
Bibliografia

Alaiz, Felipe:

"El poeta", condenado a muerte. "Shum", el caricaturista, La Batalla, Barcelona, 1924.

Capdevila, Jaume:

Bagaria, la guerra no fa riure, Dux Editorial, Barcelona, 2007.

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso (1873-2000), 2 volúmenes, Ediciones Sin sentido y Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 2001.

Cuadriello, Jorge Domingo:

El exilio republicano español en Cuba, Siglo XXI, Madrid, 2009.

Iñíguez, Miguel:

Enciclopedia histórica del anarquismo español, (3 vols.), Associación Isaac Puente, Vitoria, 2008.

Miguel Sarró:

Pinturas de guerra, dibujantes antifascistas de la guerra civil española, Mutis, Madrid, 2005.

Sanjuán, Eduardo:

Shum Intimo, Crisol, Sabadell, ca. 1990.

Solà i Dachs, Lluís:

La caricatura social i política a Catalunya (1865-2005), Dux Elm, Barcelona, 2005.

Solà i Dachs, Lluís:

L'humor català, 3 vols., Bruguera, Barcelona, 1972.

Solà-Dachs, Lluís:

"Shum, dibuixant anarquista", L'Avenç, 13, Barcelona, Febrer 1979.

Solà-Dachs, Lluís, diari Avui, Barcelona, 09/03/1979.:

"Morts a l'exili (Shum)", Avui, 3 de juliol, Barcelona, 1979.

Torrent, Joan; Tasis, Rafael:

Història de la premsa catalana, 2 vol., Bruguera, Barcelona, 1966.

VV.AA.:

Galeria de dibuixants, (Pàgina 9), Papitu, Barcelona, 1936.

VV.AA.:

Diccionari del Moviment Obrer als Països Catalans, Universitat de Barcelona, Edicions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000.

VV.AA.:

Diccionari dels Catalans d'Amèrica, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1992.

Shum

Alfons Vila va néixer l’any 1897 en un petit poblet a prop de Lleida, Sant Martí de Maldà, que aleshores tenia uns 1.200 habitants. Era el petit d’una família el pare de la qual era propietari d’un taller de reparació de carros i de fabricació de carrosseries per a landós (vehicle de quatre rodes, de quatre plaçes i tirat per cavalls). L’obsessió de l’Alfons, però, va ser el dibuix, i l'ofici familiar no li agradava. Així, als dotze anys, quan va morir la seva mare, va marxar de casa i va anar a peu fins a Terrassa. Allà hi va guanyar uns pocs cèntims fent dibuixos pels cafès però, sobretot, hi va passar molta gana. Va creure que a Barcelona estaria millor però, quan hi va arribar, es va adonar que, a més de gana, també hi passava fred. Menjava el que li donaven a les casernes i als vaixells ancorats al port, però la seva preocupació principal era reunir diàriament els 25 cèntims que costava dormir en un catre amb dret a llençol i manta. Finalment, seduït per la fama de París, es va decidir a anar-hi i, com que no tenia diners, va caminar fins a la frontera i, mig en tren i mig a peu, va arribar a la capital de França. Eren el darrers anys de la Gran Guerra (1914-1918) i, allà, Alfons hi va fer una coneixença que li va canviar la vida: es va trobar amb un jove de la seva edat que responia al nom de Lluís Humbert, d'idees anarquistes i que signava els seus escrits amb l'anagrama de Shum Bleriut. Humbert va ser el seu “pigmalió”, hi va congeniar enormement i el va influir fins al punt d'adoptar el pseudònim de Shum per a signar els seus dibuixos. A París, Alfons es guanyava la vida dibuixant per orfebreria i per figurins de modes però, quan el seu company va ser arrestat per desertor de l'Exèrcit Espanyol, ell es va decidir a tornar a Barcelona. Va tornar, això sí, imbuït de les idees anarquistes que, pel seu caràcter rebel i apassionat, volia portar a la pràctica.

En aquella Barcelona de principis dels anys 20, que es trobava en plena lluita social entre els pistolers de la patronal, tolerats per les autoritats, i el sindicalisme anarcoterrorista dels obrers, Alfons es va allistar a les files d'aquests darrers i no va tenir cap inconvenient de participar en accions violentes. Com que portava els cabells molt llargs i tenia alguna vel·leïtat literària, entre els seus coreligionaris va començar a ser conegut amb el sobrenom d’El Poeta.

El març de 1921 va participar en un atemptat contra el regidor carlista de l'Ajuntament de Barcelona, l'industrial Salvador Anglada, que va resultar ferit, i l'abril del mateix any, el dia de la Festa de les Banderes, que se celebrava amb una gran desfilada pel Passeig de Gràcia, van voler atemptar contra el governador militar Martínez Anido fent explotar una bomba. Van robar un taxi, ferint al taxista, i hi van col·locar la bomba que no va explotar per un defecte de fabricació i es va limitar a produir una gran fumareda. Alfons i els seus companys van poder escapar, però el dia 2 de maig, quan es trobaven en un pis del carrer Toledo de Barcelona que estava camuflat com un taller de modistes però on realment s'hi fabricaven bombes, els van explotar els materials que manipulaven amb tan mala fortuna que es va ensorrar la meitat de la casa, van morir cinc persones i d’altres van quedar malferides. El mateix Shum va ser portat al dispensari amb greus lesions a les mans i amb cremades tan importants que, en un primer moment, el van donar per mort. La seva joventut va fer el miracle i, després d’una cirurgia reparadora, va aconseguir salvar-se i va ser reclòs a la presó Model. Després de l'explosió el van registrar i li van trobar a la butxaca una documentació falsa amb el nom de Joan Baptista Acher. Aquest fet va fer que fos conegut amb aquest nom durant molt anys i que fins el 1979 no es sabés el seu nom autèntic. De fet, alguns encara van seguir creient, durant molt de temps, que el nom real de Vila no era més que un pseudònim del fictici Acher.

Quan va ser portat a judici, com que molts dels encausats havien mort i altres havien fugit, totes les culpes van recaure sobre ell i el tribunal el va condemnar a mort pel delicte de terrorisme. Des de la presó Model el van traslladar a Alcalà d’Henares i d'allà al penal d’El Dueso, a Cantàbria, on va compartir cel·la amb José Donday, que estava complint una condemna de vint anys per haver cooperat en el famós atracament a l'Exprés d'Andalusia, que es va saldar amb dos assassinats i que va fer córrer rius de tinta. Com que Donday dominava l'anglès i feia traduccions, Shum li va il·lustrar el relat d'Oscar Wilde El fantasma de Canterville i va fer dibuixos que enviava a revistes barcelonines com L'Esquella de la Torratxa i El Sr. Daixonses / La Sra. Dallonses. De les seves mans també en van sortir caricatures, pintures i fins i tot escultures, una de les quals va guanyar un concurs celebrat a Bilbao.

Mentrestant, l'escriptora Concha Espina, assabentada de la joventut del condemnat i de les seves aptituds artístiques, es va decidir a encapçalar una campanya per demanar el seu indult. El gran públic, que va seguir aquesta campanya per la premsa i sobretot pel diari Solidaridad Obrera, dirigit pel sindicalista català Hermós Plaja i al què s'hi van anar adherint altres diaris i revistes a més de moltes personalitats d'Espanya i de l'estranger com els Premis Nobel Jacinto Benavente i Santiago Ramón y Cajal, va començar a conèixer al dibuixant amb el sobrenom d’El Poeta de las Manos Rotas. Aquesta campanya va tenir èxit i la condemna a mort li va ser commutada per la de 50 anys de reclusió però, quan el 14 d'abril de 1931 va ser proclamada la República, Victòria Kent va ser nomenada directora de presons i va decretar una amnistia general que va permetre que molts presos, entre ells Shum, poguessin sortir en llibertat. Shum havia estat a la presó més de deu anys.

Quan va arribar a Barcelona va dibuixar als diaris d'Esquerra Republicana L'Opinió i La humanitat, va fer exposicions a la Sala Parés i a Syra (1931) i va ser nomenat vocal de la Junta de Museus. Va participar en la fundació del grup de dibuixants i pintors “Els Sis”, que molt aviat es va integrar al Sindicat de Dibuixants Professionals, fundat per l'andalús Helios Gómez i que, durant la Guerra Civil, enquadrat en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, va publicar decenes de cartells, alguns de gran qualitat.

Quan va començar la Guerra Civil, Shum es va allistar i va ser destinat al front de Tardienta, la qual cosa no li va impedir fer freqüents viatges, alguns en cotxe oficial, al seu poble o a Barcelona, perquè en aquell temps ja havia iniciat una relació sentimental amb Montserrat Ventós, que va durar la resta de la seva vida. Montserrat ja tenia dos fills que van mantenir amb Shum una estreta relació paterno-filial, fins al punt que en el I Saló d'Humoristes hi va participar amb un dibuix titulat La intimitat d'un humorista, en què feia broma amb la seva nova condició de pare de família amb fills petits. De grans, tots dos van ser artistes: Antoni Prats Ventós, un reputat escultor i pintor, i Ramon, també pintor i dibuixant de llarga trajectòria. Fins i tot algun dels seus néts va adoptar el nom artístic de Shum.

Al final de la guerra, amb Montserrat i els nens, van marxar a França i van fer un recorregut per Chartres, Tolosa, París i Perpinyà abans d'aconseguir embarcar en el transatlàntic francès Cuba amb destí a la República Dominicana, dominada aleshores pel dictador Trujillo, que tenia una estreta amistat amb el General Franco. Aquesta circumstància va fer que Shum, que vivia a La Vega, no s'hi trobés a gust i temés per la seva seguretat. Tot i que feia exposicions i que es guanyava la vida, van decidir passar a la Cuba del dictador Batista, amb la diferència que aquest es dedicava més als negocis amb els americans que a perseguir immigrats.

A Cuba es va trobar amb vells amics com Altolaguirre (que li va editar l'àlbum 15 dibujos de Shum), Alloza, Bagaria o Bartra, entre d’altres, i va poder tornar a viure amb més llibertat. Dibuixava a El Dia Gráfico i a Minerva i feia exposicions dels seus quadres. Batista l'apreciava i el volia subvencionar, però a Vila totes les dictadures li resultaven incòmodes i finalment va decidir a viatjar a Amèrica del Nord. Va contactar amb estudis cinematogràfics de Califòrnia, que li encarregaven cartells, sobretot la productora Metro Goldwyn Mayer. A Nova York també hi va dibuixar nadales, cartells comercials i hi va fer unes exposicions de pintures que van ser molt ben rebudes per la crítica periodística.

Degut al seu passat, Shum va descartar totalment la idea de tornar a Catalunya i va buscar un lloc tranquil on poder passar els seus darrers anys. Finalment el va trobar a Cuernavaca, Mèxic, capital de l'estat de Morelos i molt a prop de Mèxic capital. Allà hi podia pintar els seus quadres amb total llibertat malgrat els dolors que l'arterioesclerosi produïen a les seves mans mutilades i que feien que, de vegades, no pogués aguantar els pinzells. Però ell era home de voluntat, i si calia agafava el pinzell amb les dues mans, però no va deixar de pintar encara que, si veia que no li quedava com ell volia, estripava la pintura, la llençava i tornava a començar.

El 28 d'agost de 1967, mentre feia la migdiada en una gandula, va quedar adormit per sempre. L'endemà el van enterrar a Cuernavaca amb el fèretre embolicat amb la bandera catalana.

L’any 1979 Montserrat Ventós, la seva companya, va tornar a Barcelona i va reivindicar la memòria de Vila amb el muntatge d'una exposició amb les seves obres. També va aprofitar l'ocasió per revelar, finalment, el nom autèntic d'un dels artistes amb una de les trajectòries vitals més sorprenents que ha donat el nostre país.

Publicacions: El País Gráfico, El Sembrador, El Sr. Daixonses i la Sra. Dallonses, L'Esquella de la Torratxa, La Humanitat, La Nova Catalunya, L'Opinió, Lleida, Minerva, Papitu.