Perich
Perich

Articles:

Bibliografia

Cadena, Josep Maria:

el Perich. Humor sin concesiones (1941-1995), Ediciones El Jueves, Barcelona, 2005.

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso (1873-2000), 2 volúmenes, Ediciones Sin sentido y Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 2001.

Guiral, Antoni:

100 años de Bruguera. De El Gato Negro a Ediciones B, Ediciones B, Barcelona, 2010.

Perich Escala, Jaume:

Perich-Match, El Aleph Editores, Barcelona, 2005.

Perich Escala, Jaume:

Autopista, Crítica, Barcelona, 2001.

Tubau, Iván:

De Tono a Perich, Publicaciones de la Fundación Juan March/Guadarrama, Madrid, 1973.

Vilabella Guardiola, José Manuel:

Los Humoristas, Ediciones Amaika, Barcelona, 1975.

Perich

Va començar però no va acabar els estudis de peritatge industrial i va treballar com a delineant a RENFE, per a posteriorment exercir d'agent publicitari. Ninguna d’aquestes feines li interessava realment, i sempre es va auto qualificar com a pèssim en aquests ocupacions. Després de peregrinar per diferents editorials, el 1959 la revista Pepe Cola (d'existència efímera) li va publicar el seu primer acudit. El 1964 es va incorporar a l'Editorial Bruguera, exercint múltiples funcions que van anar des de redactor i traductor de sèries estrangeres fins a humorista i historietista. Perich va arribar a ser redactor en cap de la revista DDT, però un projecte preparat juntament amb Oli i Conti que va ser rebutjat per l'editorial va precipitar la seva marxa el 1968, tot i que va seguir treballant per a Bruguera.

Va ser un assidu col·laborador de la premsa barcelonina: els seus acudits van aparèixer a Solidaridad Nacional (on va publicar el seu primer acudit el 1966), El Correo Catalán, La Vanguardia o El Periódico de Catalunya. També va escriure i va dibuixar per a la majoria de revistes satíriques dels anys setanta, sent fundador d'algunes d'elles com Hermano Lobo o Por Favor, aquesta última conjuntament amb Manuel Vázquez Montalbán.

Com a humorista va ser aclamat i idolatrat per la personalitat dels seus acudits, ja sigui en les seves col·laboracions en premsa i en televisió com en seus múltiples llibres, dels quals cal destacar el popular Autopista (1971), que va arribar a ser un autèntic èxit de vendes. Autopista (el títol era una paròdia sarcàstica de El Camino del fundador de l'Opus-Dei) recopilava els acudits apareguts a la secció Perich-Match que publicava a El Correo Catalán. Un altre dels seus grans èxits va ser la secció Notícias del 5º Canal per a la revista Interviú. La seva habilitat per a la denúncia sortejant la fèrria censura va ser antològica durant el franquisme i la Transició espanyola, encara que això no li va evitar alguna detenció policial. També es va preocupar de divulgar el reball d'altres humoristes amb seccions com El mundo de la historieta a DDT, o El humor otro i “Humor catalán hoy a El Correo Catalán.

Amb un grafisme intencionadament "simple" i descuidat però incisiu i gens fluix, incorporava una crítica mordaç plena de sentit comú. Perich va generar el seu propi estil deutor, com ell mateix reconeixia, de Siné, Steinberg, Chaval i Chumy Chúmez, però també de l'humor de les revistes de l'Editorial Bruguera i de la publicació francesa Hara Kiri. El seu humor també va tenir la projecció internacional que es mereixia, arribant a publicar en diverses publicacions estrangeres (Sorry a Itàlia, Satiricón a l’Argentina o Pardon a Alemanya, entre d'altres).

En homenatge a la seva memòria, anualment es concedeix el Premi Internacional d'Humor Gat Perich a un destacat humorista. Se li va afegir “Gat” per l'especial predilecció de Perich pel seu gat Mao, sovint protagonista dels seus acudits, sobretot en la seva darrera etapa.

Publicacions: Solidaridad Nacional, El Correo Catalán, La Vanguardia, El Periódico de Cataluña, Bang!, Hermano Lobo, Por Favor, Muchas Gracias, El Jueves, El DDT/DDT (2ª época), Barrabás, Can Can (2ª época), Cavall Fort, DDT, La Historia vista por detrás, Mata Ratos, Nacional Show, Patufet, Puta Mili, Titanic.