Núria Pompeia
Núria Pompeia Bibliografia

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso (1873-2000), 2 volúmenes, Ediciones Sin sentido y Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 2001.

Gálvez, Pepe:

Núria Pompeia sola davant el perill. Catàleg, Editorial Kairós i Col·legi de Periodistes de Catalunya, Barcelona, 2012.

Pompeia, Núria:

Maternasis, Editorial Kairós, Barcelona, 1967.

Pompeia, Núria:

Y fueron felices comiendo perdices, Editorial Kairós, Barcelona, 1970.

Pompeia, Núria:

Pels segles dels segles, Edicions 62, Barcelona, 1971.

Pompeia, Núria:

La educación de Palmira, Edicions 62, Barcelona, 1972.

Pompeia, Núria:

Mujercitas, Editorial Kairós, Barcelona, 1970.

Pompeia, Núria:

Cambios y recambios, Editorial Anagrama, Barcelona, 1983.

Solà Dachs:

Dibuixants d'ara, Núria Pompeia, del dibuix al feminisme, Hoja del lunes, Barcelona, 1982.

Vázquez de Parga, Salvador:

Los cómics del franquismo, Planeta, Barcelona, 1980.

Vilabella Guardiola, José Manuel:

Los Humoristas, Ediciones Amaika, Barcelona, 1975.

Núria Pompeia

Nascuda a l'Esquerra de l'Eixample, l'afició pel dibuix de Núria Pompeia li va venir, més que res, per manca d'altres alternatives. El seu pare deia que no li agradaven les dones sàvies i la va fer estudiar cultura general a les monges i després la va matricular a l'Escola Massana perquè aprengués a dibuixar. Aquest contacte amb els llapis i els pinzells es va trencar el 1952, quan es va casar amb Salvador Pàniker, i durant una llarga temporada es va dedicar a la professió de mare de família en la què no li va faltar feina ja que va tenir cinc fills. Salvador Pàniker, el seu marit durant molts anys, és escriptor i propietari de l’editorial Kairós.

Cap al 1960 va tornar a agafar el llapis, fent estampes per a primeres comunions, i va començar a fer algun dibuix amb intenció crítica i humorística. Va fer un llibret i el va donar a un agent literari, que va aconseguir vendre'l a una editorial francesa que el va publicar el 1968. El llibre es diu Maternasis i és totalment mut. El mateix any va començar a publicar la sèrie Metamorfosis a la revista Triunfo. Les vinyetes d’aquesta sèrie evolucionen i expliquen un canvi de forma sense cap línea de text.

L’èxit del seu treball la va animar, i va seguir amb els llibres de dibuixos Y fueron felices comiendo perdices… (1969), ja amb textos a sota dels grafismes, Pels segles dels segles (1970), el títol original del qual (“Per in saecula saeculorum”) va ser prohibit per la censura franquista per irreverent, La educación de Palmira (1972) i Mujercitas (1975), on pels diàlegs ja fa servir els globus, bafarades o nuvolets. Mentre els seus dibuixos anaven apareixent en altres publicacions nacionals com Oriflama (1970), Sábado Gráfico (1973), Cuadernos para el diálogo (1974), Por Favor (1974-1978), Vindicación Feminista (1978), L'Hora (1979), Dúnia (1979-1982) i a El Món (1983), amb el personatge d'una noia que es deia Ramoneta, també sortien a l'estranger en publicacions com Linus, Charlie Hebdo o Brigitte. També va fer incursions en el camp de la narrativa amb un llibre anomenat Cinc Cèntims editat per Edicions 62 i amb un altre del 1998, Mals endreços, editat per Columna. A partir d'aquell any va publicar diverses antologies de les seves obres. Durant uns anys va treballar com a redactora en cap de publicacions i també va ser directora i presentadora d’un programa al circuit català de Televisió Espanyola.

El sistema de treball que seguia era molt particular ja que dibuixava els originals directament, sense esbós previ. No li agradava esborrar i, quan un dibuix no li sortia prou bé, preferia fer-ne un de nou. Deia que allò que li costava més era trobar la idea però, quan la trobava, disfrutava i de vegades fins i tot repetia el dibuix per pura diversió. El seu estil és de línies inacabades i de figures que de vegades s'insinuen mig tremoloses, fet que ella justifica per un desig inconscient de passar desapercebuda. Les seves imatges són plenes d’ingenuïtat i d’ironia, alhora que estan plenes de vitalitat i de sensualitat. La seva trajectòria l'ha portat a defensar unes idees feministes i a lluitar per la igualtat de sexes, i és per això que la seva obra reflecteix aquesta problemàtica i fins i tot fa d’ella el motiu principal. A finals dels anys seixanta era pràcticament la única dona que es dedicava a l’humor gràfic, i hi va aportar un punt de vista diferent i alhora de gran qualitat.

L’any 2000 va rebre la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona, l’any 2003 va rebre el premi Rosa del Desert atorgat per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya i el 2007 la Creu de Sant Jordi. L’Asociación de Autoras de Cómic (AAC) li va concedir el seu Premi Honorífic l'any 2013.

Dins de la programació de CaricArt 2012, una exposició organitzada per TantaTinta al Col·legi de Periodistes de Catalunya mostrava l'obra de la autora. L’exposició, de la què se'n va fer un catàleg, rebia el nom de Núria Pompeia sola davant la vinyeta i s'ha exposat en diversos indrets d'Espanya.

Publicacions: Brigitte, Charlie Hebdo, Clij, Cuadernos de pedagogia, Cuadernos para el diálogo, Diario de Barcelona, Dunia, El Món, L'Hora, Linus, Oriflama, Por favor, Sábado Gráfico, Triunfo, Vindicación feminista.

Principals Sèries: La educación de Palmira (Triunfo, 1970), Las liberadas (Cuadernos para el diálogo, 1976), Ramoneta (El Món, 1981).