Bibliografia

Capdevila, Jaume:

L'Esquella de la Torratxa (1879-1939). Seixanta anys d'història catalana, Efadós, El Papiol, 2013.

Castillo, Montserrat:

Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants, BC/ Barcanova, Barcelona, 1997.

Garcia Padrino, Jaime:

Formas y colores, la ilustración infantil en España, Ediciones de la Universidad de Castilla la Mancha, Cuenca, 2004.

Rius:

El Maestro Narro, Panorama, México, 2001.

Solà i Dachs, Lluís:

L'humor català, 3 vols., Bruguera, Barcelona, 1972.

Narro

En realitat, la carrera de Josep Narro com a dibuixant es va centrar principalment en la il·lustració editorial, especialment la il·lustració de llibres infantils. El seu estil de dibuix meticulós, de figures ben compostes, de traç detallista i alhora expressiu i molt atent a la modernitat i als recursos gràfics que s'experimentaven més enllà de les nostres fronteres, el van convertir en un dels dibuixants més interessants del món editorial dels anys de la postguerra espanyola.

Abans de la Guerra Civil es va obrir pas com a il·lustrador fins a aconseguir encàrrecs de les principals editorials barcelonines. S'havia format a l'escola de Belles Arts de la Llotja barcelonina, però també va realitzar un viatge d'estudis a París. Va treballar profusament per a editorials com Seix Barral, Catalònia o Montserrat i alhora va participar en diverses exposicions. Quan va aconseguir la maduresa com a artista es va desencadenar la Guerra Civil. Com tots els professionals del moment, es va afiliar al Sindicat de Dibuixants Professionals de l'UGT i va participar en la confecció de cartells i material gràfic durant la guerra. Va començar aquí la seva faceta de dibuixant satíric, que va desenvolupar en les pàgines de les revistes Papitu i L'Esquella de la Torratxa de forma magistral. També durant la guerra va il·lustrar llibres i va participar en exposicions, i fins i tot va aconseguir el premi Plana Doria a la Fira del Dibuix i Gravat de 1938.

A la fi de la guerra es va exiliar a França, encara que va tornar a Barcelona després d'una estada al camp de presoners d'Argelers-sur-mer.

El seu treball per a editorials com Janés o Joventut va a definir un estil d'il·lustració que es va posar de moda a l'Espanya dels anys 50, amb múltiples emuladors i imitadors. El 1952 va ampliar els seus horitzons laborals i va marxar a Mèxic a la recerca de millor dignitat professional i llibertat. El 1961 va ser guardonat amb el premi Lazarillo d'Il·lustració.

Publicacions: L'Esquella de la Torratxa, Papitu, Pont Blau.