Mordillo
Bibliografia

Conde Martín, Luis:

El humor gráfico en España, Asociación de la Prensa de Madrid, Madrid, 2005.

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular. De la historieta y su uso, Editorial Sinsentido, Madrid, 2000.

Mordillo:

Amore Amore, Glénat, Barcelona, 1994.

Mordillo:

Le mariage, Glénat, France, 2008.

Mordillo:

Mordillo Golf, Glénat, Barcelona, 1993.

Mordillo:

Mordillo Love Story, Glénat, Barcelona, 1999.

Mordillo:

Mordillo para deportistas, Glénat, Barcelona, 1995.

Mordillo

Guillermo Mordillo va néixer el 1932 en un barri de Buenos Aires que es diu Villa Pueyrredón. És fill de pares espanyols, i des de la infantesa era admirador dels dibuixos de Walt Disney i se sentia atret pel món de les vinyetes. Als 16 anys va aconseguir el certificat d'il·lustrador que li va donar l'Escuela de Periodismo, cosa que li va permetre entrar a treballar a l'estudi d'animació Burone Bruché, fer d'il·lustrador per a diversos llibres infantils de l'Editorial Códex, com ara Tres cerditos, Los músicos de Bremen o Cuentos de Perrault, i col·laborar amb la revista Peter Pan. També publicà les seves primeres històries per a nens, com ara Fosforito, amb guió d’Aldo Cammarota.

El 1952 fundà Estudios Galas per tal de fer dibuixos animats, però el 1955 un company el va convènçer d'anar al Perú i s’establí a Lima, on treballà com a dissenyador per a la companyia McCann Erikson. Col·laborà també amb l'Editorial Iberia, on il·lustrà les faules de Samaniego i d'Isop. El 1960 va fer el salt als Estats Units i, a Nova York, va treballar a la Paramount en alguns episodis d’animació del cèlebre mariner Popeye o de The Little Lulu.

El 1963 viatjà a Espanya, però no li va agradar l'ambient de l'època franquista, i se’n va anar a París, on va fer dibuixos humorístics per a Éditions Mic Max. Més tard aconseguí col·laborar amb Le Pèlerin i també amb Paris Match. En la mateixa època, gràcies a l’animador eslovè Miki Muster, va col·laborar amb la prestigiosa publicació alemanya Stern. En aquest període va conèixer Amparo Camarasa, amb qui es casà i amb la qual va tenir dos fills: Sébastien (1970) i Cécile (1972). Cap al 1972 l’autor ja tenia un estil de dibuix consolidat que canviaria poc al llarg dels anys. En aquesta dècada arribà a un màxim de popularitat, i els seus dibuixos van sortir en diverses publicacions d’arreu del món. A l'Argentina, malgrat la seva absència física, publicà amb èxit a Mengano i a Media Suela. Es van fer llibres, pòsters, clauers, agendes, targetes, felicitacions… basats en alguns dels seus dibuixos. A Buenos Aires publicà al dominical La Nación (el diari més antic de l'Argentina) i a Magazine.

Per poder treballar amb més tranquil·litat, el 1980 es va establir a Mallorca, on hi va viure 18 anys, fins que es va instal·lar a Mónaco el 1998. La seva feina sempre s’ha centrat en l’expressivitat del color. A partir de 2007 va deixar d’utilitzar anilines (que desapareixen per efecte de la llum i tenen problemes de conservació) per passar a emprar acrílics, pastels i retoladors amb pigments naturals.

Participà en un seminari a Zermatt (Suïssa), i per una proposta de l’editora Art Petrus va realitzar una tirada limitada de dibuixos en alta definició. Actualment encara resideix al Principat de Mónaco.

Es declara admirador de Sempé, Quino i Schulz.

El seu dibuix és mut d’ençà de la seva etapa francesa, quan neix el Mordillo que coneixem, donat que, aleshores, no parlava l’idioma. Els seus temes més habituals són l'amor, els esports (especialment el futbol, que diu que li agrada perquè ni els mateixos que el juguen saben com acabarà, i el golf) o els animals, amb especial predilecció per les girafes, de les quals diu que són uns animals molt elegants i, sobretot, silenciosos. Els seus personatges els dibuixa sempre amb els nassos grossos i rodons. El seu estil de dibuix no sempre ha estat igual. Va començar a canviar-lo quan tenia 40 anys, de manera que els seus dibuixos primitius no s'assemblen gaire als d'ara. L’autor, que comptabilitza els seus dibuixos, n’havia fet 4.266 arribats al juliol de 2016, i defineix el seu humor com «la ternura del miedo». Segons diu: «Hago humor para no llorar». I afegeix: «Sigo el instinto, no la inteligencia».

La relació de premis i de distincions rebudes és interminable. Les més importants són el Phoenix d'Humor del 1973; el Yellow Kid (Itàlia, 1974); el Nakanoki (Tòquio, 1977); Cartoonist of the Year (Canada, 1977); Premio d'Oro de San Remo (Itàlia, 1978 i 1983); la medalla de plata a la V Biennal de Tolentino (Itàlia); la medalla de plata al Primer Festival del Dibuix Humorístic de Sarajevo (Sèrbia); i la medalla d'or de l'Asociación de Dibujantes Argentinos. També va ser distingit amb el títol de Catedràtric Honorífic per la Universitat d’Alcalà, l'any 2002.