Max
Max Bibliografia

Capdevila, Francesc (Max):

Pankdinista!, La Cúpula, Barcelona, 1990.

Capdevila, Francesc (Max):

Como perros, La Cúpula, Barcelona, 1995.

Capdevila, Francesc (Max):

Bardín, el superrealista, La Cúpula, Barcelona, 2014.

Capdevila, Francesc (Max):

Fets, dites, cabòries i vagareigs de Bardín el Superrealista, La Cúpula, Barcelona, 2007.

Capdevila, Francesc (Max):

Bardín baila con la más fea, Mediomuerto, [s.l], 2000.

Capdevila, Francesc (Max):

Todo Max, La Cúpula, Barcelona, 2000.

Capdevila, Francesc (Max):

El bosc negre, Govern Illes Balears, Palma de Mallorca, 2007.

Capdevila, Francesc (Max):

Vapor, La Cúpula, Barcelona, 2012.

Capdevila, Francesc (Max):

La cova del musol, Consell Insular de Menorca, [s.l], 2012.

Capdevila, Francesc (Max):

Cien sillones y pico, Nordica Libros, [s.l], 2015.

Capdevila, Francesc (Max):

Gustavo contra la actividad del radio, La Cúpula, Barcelona, 1982.

Capdevila, Francesc (Max):

¡Oh, diabólica ficción!, La Cúpula, Barcelona, 2015.

Capdevila, Francesc (Max):

Peter Pank, La Cúpula, Barcelona, 1985.

Capdevila, Francesc (Max):

La muerte húmeda, Complot, Barcelona, 1986.

Capdevila, Francesc (Max):

El Beso Secreto, La Cúpula, Barcelona, 1987.

Capdevila, francesc (Max):

Cinco mujeres fatales, La Cúpula, Barcelona, 1989.

Capdevila, Francesc (Max); Joan, Pere:

Una conversación/sketchbook, Sinsentido, Madrid, 2005.

Capdevila, Francesc (Max); Mir, Paco:

El Capital, Pastanaga, Barcelona, 1977.

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso (1873-2000), 2 volúmenes, Ediciones Sin sentido y Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 2001.

Dopico, Pablo:

El cómic underground español, 1970-1980, Ediciones Cátedra, Madrid, 2005.

García, Santiago:

U. El hijo de Urich, Núm. 4, Camaleón, Barcelona, 1997.

Guiral, Antoni:

Del tebeo al manga, una historia de los cómics, Tomo 10, Torroella de Montgrí, 2013.

Solà i Dachs, Lluís:

"Max, l'underground com a començament", Hoja del Lunes, Dibuixants d'ara, 2 d'agost, Barcelona, 1982.

Sotorra, Andreu:

"Al·legories", Diari Avui, 4 de juliol, Barcelona, 1997.

VV.AA.:

Butifarra! El còmic dels barris (1975-1987), TantaTinta, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2015.

Max

L'any 1982, quan Francesc Capdevila feia molt poc que s'havia donat a conèixer com a dibuixant, Lluís Solà-Dachs li va fer un reportatge al diari la Hoja del Lunes de Barcelona. L’article acabava amb la frase: “Max és un dibuixant que es defineix de pensament ecologista i que, si segueix com fins ara, porta camí de ser alguna cosa més que un simple nom en el món del grafisme”. Sembla com si aquest paràgraf hagi estat profètic perquè avui dia Max està considerat per molts com un dels màxims exponents del còmic europeu.

Max, com una gran majoria de dibuixants, va créixer admirant els ninots de Walt Disney i, una vegada enllestit el batxillerat, es va matricular a Belles Arts (1973) per estudiar pintura i allà, a part de conèixer el que va ser el seu amic i col·laborador Pere Joan Riera (Palma de Mallorca, 1956), va entrar en contacte amb els dibuixants que anaven a fer El Rrollo Enmascarado. La revista, que venien ells mateixos pel carrer, va ser una de les primeres publicacions underground del nostre país. En aquella època va conéixer companys com Nazario i Javier Mariscal. A El Rrollo Enmascarado hi va tenir el seu primer judici ja que la publicació va ser acusada d'obscenitat. En aquesta primera etapa va col·laborar a Mata Ratos sota la direcció artística de Conti, on signava amb el seu nom, a publicacions de l'Editorial Bruguera i a revistes infantils com Pumby, Jaimito o TBO, molt populars en aquell temps. Però la influència dels dibuixos de l’americà Robert Crumb el va fer decidir-se a dibuixar amb un estil més proper a l’underground ja que aquest moviment representava una rebel·lió contra el pensament dels que regien la societat dels anys setanta i un enderrocament de totes les barreres, incloent qualsevol tipus de censura.

L’any 1974 va dibuixar a la innovadora Star, una revista que va tenir molts problemes amb la censura franquista, i l'any següent va entrar a formar part del grup anomenat Butifarra!, dirigit per Alfons López, on signava els seus treballs amb el sobrenom de La plumilla mágica. Paral·lelament va dibuixar per a Miquel Riera, l'editor de la revista musical Vibraciones, que li va publicar àlbums com Purita, A la calle, Picadura Selecta o El Sidecar. A més, conseqüent amb el seu pensament, també col·laborava amb revistes de barri.

L’any 1977 va adoptar la signatura de Max, fet que va coincidir amb un cert canvi d'estil que es va esdevenir quan va començar a fixar-se en l'obra dels grans dibuixants catalans com Junceda, Opisso, Cornet, Llaverias o Apa, entre d’altres. Va adoptar aquest pseudònim només perquè li agradava i perquè sonava igual en català i en qualsevol altre idioma tot i que ell mateix, fent broma, diu que el va treure d'un dibuixant holandès que va descobrir per casualitat i que es deia Max Ajax, en una clara referència futbolística. El mateix any, poc abans d'anar a fer la mili, va dibuixar en historieta El Capital de Karl Marx, juntament amb Paco Mir. També va il·lustrar un llibret explicatiu que tractava sobre la democràcia a l’empresa i va fer Muérdago, una publicació totalment autogestionada. El fanzine, en la més pura línia underground, va tenir un sol número que va sortir el 1976 i del quan en va fer mil exemplars que ell mateix es va dedicar a vendre pels carrers de Barcelona.

Durant el parèntesi del servei militar, que va passar a Madrid, va seguir dibuixant per alguna revista de barri i va fer el ninotet per a la capçalera de la revista en català Rodamón. Quan va tornar a Barcelona es va trobar sense feina i va pensar seriosament en la possibilitat de deixar-ho córrer però, justament en aquell moment, li va sortir l'oportunitat de publicar a El Víbora (1979), una revista de còmics que s'havia de dir Goma 3, títol que en aquells moments es va prohibir per raons òbvies. Va ser en aquesta publicació on Capdevila va fer un tomb definitiu, es va desempallegar de moltes línies inútils i va intentar trobar un estil de dibuix més clar i net. En aquesta etapa va fer cartells, postals, ex-libris i dibuixos publicitaris. Al maig de 1982 va sortir Gustavo contra la actividad del radio, un àlbum publicat per La Cúpula que era un còmic d'aventures amb missatge antinuclear. El mes d'abril del mateix any va participar en la fundació de l'Editorial Saco Roto, que va treure al carrer una revista de còmic en català que es deia Cul de Sac on Capdevila feia una pàgina que es titulava La Barrila Bar, una serie protagonitzada pels personatges d’un establiment on tot és possible. L'any següent, a El Víbora, va crear el seu personatge Peter Pank. També van aparèixer dibuixos seus a l’estranger: a la revista alemana U-Comix i als Estats Units, on hi van publicar un àlbum, Spanish fly, que era una recopilació d’obres de dibuixants que treballaven per a El Víbora.

L’any 1984 la seva vida va fer un tomb. Es va traslladar a Mallorca amb la seva dona (mallorquina) i la seva filla i va publicar l’àlbum El Carnaval de los Ciervos (Arrebato) on, influït per Yves Chalaud i pel belga Ever Meulen, es va endinsar en terrenys mitològics i fantàstics que ja no va deixar mai més. També va col·laborar amb Santiago Auserón fent cobertes de discs de Radio Futura. L’any 1989 va publicar altres llibres: Mujeres fatales, La biblioteca de Turpin, El jugador de los dioses i Alicia en el país virtual. El 1990 es va dedicar més a la il·lustració i al disseny. Va fer cartells, llibres, revistes, discs, dissenys per a rellotges (Swatch, 1997), portades per a la revista The New Yorker, la mascota del centenari del Futbol Club Barcelona (1999) i un curt d'animació de la sèrie Microfilm que va rebre un premi LAUS l'any 2000. En aquesta època es va anar allunyant de la línia clara i va tirar cap a un estil més auster i no tan lineal. També va dibuixar històries curtes com Los invasores o El mapa de la oscuridad.

El 1993, amb el seu amic Pere Joan, va publicar Nosotros somos los muertos, un relat sobre la guerra de Iugoslàvia que va donar lloc a la revista del mateix nom (també coneguda com NSLM) que va durar fins al 2007. Els darrers anys ha seguit publicant, potser amb no tanta intensitat, catàlegs, monografies i llibres, entre ells una adaptació d'un capítol del Quixot en una obra col·lectiva titulada Lanza en astilleros (2005), El piano rojo l’any 2008, que incloïa un disc de Pascal Comelade, i el 2015 Oh diabòlica ficció. En total, Max ha publicat, fins avui, més de 60 títols.

Max, que realitza seminaris sobre còmic per tota Europa, ha obtingut molts reconeixements a la seva carrera com el del Saló del Còmic de Barcelona, que l'ha premiat en diverses ocasions: el 1988 (per la millor obra: Licantropunk), el 1996 (per la millor obra: Como perros), el 1998 (pel millor guió: El prolongado sueño del Sr. T.) i el 2007 (per la millor obra, guió i dibuix: Bardín, el superrealista). A part, va rebre el Gran Premi del mateix Saló del Còmic de l'any 2000. També ha guanyat el de la Crítica de Serra d'Or de 1997, el Nacional de Ilustración Infantil y Juvenil de 1997, el Nacional del Còmic del Ministerio de Cultura de 2000 i el Premi Junceda d'Il·lustració de 2004.

Publicacions: Alfalfa, Angelitos Negros, BloKes, Butifarra, Cairo, Cavall Fort, Comix Internacional + Ilustración, Complot, Cuerpo-Mente, Cul de Sac, Diari d'Andorra, Dinamo, Efe Eme, El Boletín, El Diario de Mallorca, El Ecologista, El País, El Rrollo Emmascarado, El víbora, Entrance, Europa Viva, Globo, Graficolorancia, Idiota y Diminuto, Integral, Interviu, Isidoro, Jaimito, L'Infantil Tretzevents, Literatura, Lovecraft's , Dossier, Librum, Madriz, Makoki, Mata Ratos, Mediomuerto, Mercè 85, Mono Gràfico, Muérdago, Nosotros somos los muertos (NSLM), Peonza, Pogo, Pumby, Rock Comix, Rodamon, Rumbo Sur, Star, Südedeutsche Zeitung, Taka de Tinta, TBO (Bruguera),The New Yorker, Tupataleta, U Cormix, Vol 502.

Sèries: Aventuras de Gustavo (El Víbora, 1979), Balín y Balán (TBO, 1986), Bardín, el Superrealista (Nosotros somos los muertos, 1997), Cinco mujeres fatales (El Víbora, 1985), La Barrila Bar (Cul de Sac, 1983), La biblioteca de Turpin (El Pequeño País, 1989), Peter Pank (El Víbora, 1983), Punkarcito (El Víbora, 1985).