• Nom real: Albert Martorell Portas
  • Pseudònims: Mart.
  • Girona (Espanya), 1890
  • País: Espanya
Bibliografia

Capdevila, Jaume:

L'Esquella de la Torratxa (1879-1939). Seixanta anys d'història catalana, Efadós, El Papiol, 2013.

Rafols, Josep Francesc:

Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña, Millà,, Barcelona, 1954.

Max (Martorell)

Albert Martorell, Max, és un dels dibuixants més interessants dels anys vint. La seva obra es concentra en poques publicacions barcelonines, especialment el setmanari Papitu, on va col·laborar intensament. El seu traç sofisticat i delicat configura preciosistes escenes de gran sensualitat, vives i brillants. Era un artista veritablement audaç i versàtil, capaç d'aconseguir dibuixos d'un vibrant realisme o, per contra, ninots caricaturescos de gran comicitat, sempre amb un traç virtuós que el delata com un dels paladins avançats del que es considera l'Art Deco. Per desgràcia, a part d'una extensa galeria de dibuixos repartits en diverses publicacions, almanacs i postals, en tenim poques dades biogràfiques.

Nascut a Sant Feliu de Guíxols, el 1890, i germà dels enginyers Jaume i Vicenç Martorell Portas. Als vint anys va participar en l'Exposició de Retrats i Dibuixos celebrada a Barcelona el 1910 amb uns paisatges dibuixats a carbonet, i a l'any següent va participar en la VI Exposició Internacional d'Art de la capital catalana. En aquests anys ja trobem alguns dibuixos seus a la revista La Campana Catalana, amb vinyetes que mostren la seva preocupació per temes socials. El 1912 va ser pensionat per l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona ​​en guanyar el concurs en la modalitat de pintura, alhora que començava a publicar vinyetes a la revista Papitu, on signaria primer amb les quatre lletres inicials del seu cognom, Mart, i al poc temps ja amb el seu pseudònim habitual Max.

El 1915 va realitzar una reeixida exposició a la sala Athenea de Girona, amb retrats i dibuixos, i dos quadres que van causar gran impacte. En aquest moment ja era un dels principals dibuixants de Papitu i Pakitu, i el trobem en altres publicacions com Aigua Forts o La Esfera. El novembre d'aquell 1915 va guanyar una plaça de professor de dibuix en el Ministeri d'Instrucció Pública i va acabar per traslladar-se a Madrid, on va participar en alguns dels Salons de Humoristes celebrat al Cercle de Belles Arts, com els de 1918, 1919 i 1920.

A més d’il·lustrador, va exercir de decorador i també es va destacar pels seus projectes de vidrieres. Va dibuixar interessants ex-libris, cartells i il·lustracions per a llibres i publicitat. El 1928, al número 1.001 de Papitu en el qual es realitza un resum de la història de la revista, llegim en repassar els noms dels principals dibuixants de la revista: “Max, un dels millors dibuixants que han passat per la casa, i que ara, a Madrid, no està per cabòries”.

Després de la Guerra Civil el localitzem a Colòmbia, on va realitzar els vitralls de la Catedral de Manizales.

Publicaciones: Aigua Forts, La Campana Catalana, La Esfera, Pakitu, Papitu.