Mariscal
Mariscal Bibliografia

Busquet, Jordi:

Cobi al descobert, Parsifal, Barcelona, 1992.

Cuadrado, Jesús:

Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso (1873-2000), 2 volúmenes, Ediciones Sin sentido y Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 2001.

Estudio Mariscal; El Tricicle (g):

The Cobi Troupe, Sis volums de còmic en català i en castellà, Editorial Plaza & Janés, Barcelona, 1991-92.

Heller, Steven:

Arte del cómic. Los cuadernos inéditos de los grandes artistas, Lunwerg Editores, Barcelona, 2012.

Mariscal, Javier:

Los Garriris, Ediciones Sins Entido, Madrid, 2011.

Mariscal, Javier; Trueba, Fernando:

Chico & Rita, Ediciones Sins Entido, Madrid, 2010.

Moix, Llàtzer:

Mariscal, Anagama, Barcelona, 1992.

Porcel Torrens, Pedro:

Clásicos en Jauja. La historia del tebeo valenciano, Edicions de Ponent, Onil (Alacant), 2002.

Riera Pujal, Jordi:

El còmic en català. Catàleg d'àlbums i publicacions (1939-2011), Ediciones Glénat, Barcelona, 2011.

VV.AA.:

Diseño gráfico con Mariscal, Salvat, Barcelona, 2000.

VV.AA.:

Diploma d'honor, Autoedició, Barcelona, 1974.

VV.AA.:

10 Visions en historieta, Complot, Barcelona, 1987.

Mariscal

Javier Mariscal va abandonar els estudis de Filosofia i Lletres el 1971, i va abandonar també la ciutat de València on els cursava per traslladar-se a Barcelona per estudiar disseny gràfic. A la capital catalana hi va conèixer Nazario, Montesol, Roger, Max i Ceesepe, amb els qui va fundar el col·lectiu El Rrollo Enmascarado, un dels exemples més recordats de còmic underground. Anys més tard, Mariscal va col·laborar de nou amb molts d’aquests autors a la revista El Víbora.

Després de crear un personatge que no es va arribar a publicar (Martorell), Mariscal es va fer notar en el panorama del còmic amb l’aparició de la seva sèrie més famosa: Los Garriris. Van néixer el 1974 a les pàgines de De Qvommic, una publicació d’El Rrollo Enmascarado, i des de llavors han saltat a altres revistes (Nasti de Plasti, Star, El Víbora, Cairo, Disco Exprés) i a altres suports com la il·lustració, el disseny industrial o el marxandatge. El 1975 va dibuixar un dels primers fanzines escrits en valencià, A Valènciaa, amb el subtítol Tebeu Vice-degà del País Valencià. Amb un dibuix més naïf que simple, de traç angulós i una mica brut, el seu estil es va suavitzar a partir de 1989, quan va crear l’Estudio Mariscal i va contractar un equip de col·laboradors que l’ajuden en la seva producció. Va perdre així el traç més impetuós, brut i irregular del primer i més interessant Mariscal (més inconformista i atrevit), que pot trobar-se en altres historietes d’aquella època com, per exemple, El señor del Caballito en el Bazar Jorgito, un tebeo promocional de 1977.

Amb Los Garriris Mariscal va aportar a la historieta la seva visió més innovadora i avantguardista, gràcies a uns personatges entranyables que són, com ell mateix ha reconegut en diverses ocasions, una versió psicodèlica de l’univers Disney. En el còmic, el precedent més directe de Los Garriris potser sigui la sèrie nord-americana Krazy Kat de George Herriman, on el gat titular està envoltat dels seus companys al desert de Coconino County. Juntament amb George Herriman, altres referents de Mariscal en l’àmbit de la historieta són Josep Coll, Robert Crumb, Saul Steinberg, Winsor McCay, E.C. Segar o el també valencià José Sanchís. “El Pumby de José Sanchís és un dels millors tebeos que s’han fet a la història d’Espanya”, explicava Mariscal a EFE el juny de 2011. Mariscal explica que és dislèxic, que de petit li costava llegir i que, a més, tenia dificultat per pronunciar alguns sons, com ara la grafia gr, que ell pronunciava “garri”. D’allà li ve el nom de Los Garriris. Tenia afició per l’escriptura automàtica, no li agradava preparar els guions (cosa que sorprenia els seus companys de gremi, com Nazario), ell avançava a la història sense més, sense planificar.

Els tres protagonistes de Los Garriris són els ratolins Fermín i Piquer i el gos Julián, tres criatures que viuen la vida de manera despreocupada, reivindicant l’hedonisme i la feliç inconsciència dels seus actes com a forma de vida. El seu principal objectiu és gaudir d’un bon dia a la platja o d’una llarga nit en una discoteca de moda. Així doncs, si ens atenim només a la seva motivació vital, aquests personatges tan moderns no estàn gaire allunyats dels que van passar per les pàgines de Bruguera els anys 50 i 60, que tenien l’objectiu únic de descobrir un tresor amagat, rebre una herència fabulosa o trobar un número premiat de loteria.

A diferència d’altres personatges de l’underground, les criatures de Mariscal no exhibeixen l’agressivitat habitual en aquesta mena de còmics, motiu pel qual les seves historietes no es van imposar amb facilitat en el medi contracultural. Una altra característica que defineix Mariscal com a autor atípic és la seva capacitat de participar en revistes molt allunyades conceptualment les unes de les altres, fins i tot antitètiques en els seus plantejaments, com per exemple El Víbora i Cairo. El que caracteritza Mariscal no és el fet de pertànyer a una escola de la historieta o altra, sinó el de formar part de la modernitat.

Mariscal ha desenvolupat una àmplia carrera com a artista plàstic i dissenyador (va guanyar el premi nacional de disseny el 1999), tant en l’àmbit del disseny gràfic com l’industrial. Ha realitzat cartells, logotips, tipografies, taules, escultures, ceràmiques, llenços… Entre les seves creacions més recordades hi trobem el tamboret Dúplex (1980). Seu és també el cartell “BAR-CEL-ONA” creat per a la seva ciutat d’adopció, digne competidor del “I love NY” de Milton Glaser. En el camp del cinema destaca Chico & Rita (2010), una pel·lícula d’animació que va dirigir juntament amb Fernando Trueba. Però sens dubte, la seva creació més internacional va ser la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, el popular gos Cobi, l’estil gràfic picassià del qual contrastava amb l’estil tradicionalment amable i convencional de les mascotes olímpiques habituals. Cobi era, en realitat, un fill evident de la famíllia de Los Garriris, més concretament de Julián, el gos pescador.

El disseny de Cobi es va presentar el 15 de març de 1988 a la Fundació Miró de Barcelona, tot i que en aquell moment encara no tenia nom (es van considerar possibilitats com “Coby”, “Jull” o “Jan”). La mascota va generar una forta controvèrsia a la societat des del primer moment, i se la va qualificar des de “divertida” fins a “horrorosa”, passant per “innovadora” o, simplement, “estranya”. La polèmica es va reflectir als mitjans des del dia següent a la seva presentació en societat. Per una banda es trobaven els partidaris de la modernitat i de la renovació gràfica que representava Mariscal i, per l’altra, els que l’acusaven d’haver fet, simplement, una mascota mal dibuixada, per no dir lletja.

D’aquest personatge se’n va fer una llarga llista de marxandatge i productes derivats, així com sèries de dibuixos animats i àlbums d’historietes, tot i que dibuixats pels col·laboradors de Mariscal amb un estil molt més asèptic que el de Los Garriris. L’estil de Mariscal es va edulcorar en incorporar-se al mainstream. El 2004 va irrompre al món de la literatura infantil amb títols com Lula va al mar i Lula, ¿de quién es este bebé?.

Publicacions: A Valènciaa, Ajoblanco, Cairo, De Qvuommic, Diagonal, Disco Exprés, El Jueves, El País, El Víbora, El Viejo Topo, La Vanguardia, Mata Ratos, Muchas Gracias, Penthouse, Playboy, Star, Vibraciones.

Principals sèries: The Cobi Troupe (1991), Los Garriris (De Qvuommic, 1974), Señor Mundo.